13.07.2023 - 14:23
|
Actualització: 13.07.2023 - 19:36
El judici contra l’ex-conseller Miquel Buch i contra el sergent dels Mossos Lluís Escolà és a punt de quedar vist per a sentència, i ha posat de manifest les maniobres de l’estat espanyol per a deixar sense protecció –i contravenint la llei espanyola– Carles Puigdemont com a ex-president de la Generalitat. Perquè aquest judici té dues cares: la formal, que es concreta en l’acusació de prevaricació i malversació per la qual la fiscalia demana sis anys de presó i vint-i-set d’inhabilitació a Buch i quatre anys i mig de presó i vint-i-tres d’inhabilitació a Escolà; i la implícita, que constata la voluntat deliberada del govern espanyol de deixar Puigdemont sense cap protecció oficial bo i sabent que és una prerrogativa legal, i que la seva situació processal no ho pot justificar. Els acusats han negat que el contracte a Escolà com a assessor de Buch en seguretat fos cap manera encoberta de dotar de protecció Puigdemont ni de desviar diner públic a una finalitat diferent de la inicial.
Aquesta era la qüestió en el judici, el fet pel qual la fiscalia demana presó i inhabilitació: si la contractació d’Escolà com a assessor en sistemes de seguretat el juliol del 2018 fou correcta. El fiscal Pedro Ariche sosté que no, que la feina que va fer fou inconcreta i vaga, que els seus informes eren genèrics, que no anava mai a treballar al departament i, en canvi, no parava d’anar de viatge a acompanyar Puigdemont en els seus actes a l’exili, a proveir-li una protecció que no hauria de tenir perquè li fou negada, a fer la funció d’escorta.
El 29 d’octubre i el fiscal
Segons el fiscal, aquesta contractació va servir per a allargar, a càrrec de l’erari públic, les funcions d’escorta de Puigdemont que Lluís Escolà havia fet d’ençà del 29 d’octubre de 2017, quan el sergent va acompanyar el president en la seva sortida a l’exili. Però Escolà havia acompanyat Puigdemont durant els primers mesos a l’exili a Bèlgica sense que això constituís cap mena d’irregularitat, tot i que al llarg del judici hi havia moments que en el relat acusatori semblava que fos així, perquè el fiscal traspuava la repulsió que li causava. Però el mal de panxa del fiscal no és un fet atribuïble als acusats ni jurídicament punible.
Pedro Ariche mateix ha hagut de reconèixer en el seu informe final que Puigdemont no va escapar de l’acció de la justícia espanyola, com tantes vegades ha repetit durant més de cinc anys l’alta judicatura espanyola. Perquè el president se’n va anar a l’exili quan no hi havia presentada cap querella ni hi havia cap ordre de detenció contra ell. I durant els dies de vacances o de lliure disposició, Escolà pot fer allò que li plagui. El fiscal i un dels testimonis de càrrec que va portar al judici van afirmar que el fet que Escolà acompanyés Puigdemont “va causar incomoditat en el cos”, però això és jurídicament irrellevant. Per més que una gran part d’aquesta causa, de bon començament, es va centrar en la investigació penal d’aquest fet, de l’acompanyament a Puigdemont a Bèlgica, tal com recordava l’advocada d’Escolà, Isabel Elbal. I tot plegat va quedar en una sanció (amb l’expedient obert quan els Mossos eren sota el 155) per no haver-ne informat convenientment.
Però també és irrellevant un dels arguments de l’acusació en l’informe final, la crítica a l’actitud d’Escolà, negant que fos exemplar tenint en compte que és un policia. Ariche ha arribat a dir: “Un funcionari podria dir a Twitter que fuma marihuana, però seria estrany que ho fes un policia quan els seus companys lluiten contra això. Un funcionari pot fer gala de donar protecció a algú que es troba en cerca i captura?”, es demanava en relació amb uns piulets d’Escolà a Twitter. “Aquest funcionari el detindria si entrés en territori espanyol? Què faria la resta de funcionaris i com veu aquesta conducta la resta de la societat?” Com que el fiscal ho sabia, ha acabat aterrant l’acusació, que es pot resumir en una de les seves frases: “El nomenament d’Escolà com a assessor va ser correcte, allò que és il·legal és la finalitat. Es van pagar despeses de protecció a un fugat de la justícia i processat rebel.”
El tribunal decidirà si això és així. Buch ho ha negat, ha defensat la contractació d’Escolà després d’haver estat uns mesos de baixa mèdica per una afecció a l’esquena. Era el juliol del 2018. I el fiscal ha repetit que a Escolà se’l continuava veient en companyia de Puigdemont, a Waterloo, a París o en altres llocs, i que era evident, i encara ho és, que Puigdemont disposa d’un equip de gent que el protegeix a l’exili, fent una referència clara, tot i que no explícita, d’una informació que curiosament ha publicat avui El Confidencial, segons la qual, tot citant fonts dels “serveis d’informació de l’estat”, hi havia una quinzena d’agents dels Mossos que s’alternaven per protegir Puigdemont a Waterloo.
Però que Ariche hagi hagut de recórrer a aquest argument palesa la manca de prova acusatòria de què disposa. Perquè per més que fos certa la informació d’El Confidencial, de què serveix per a condemnar per res Escolà o Buch? Quina importància té, això, si, tal com s’ha vist després d’anys d’investigació, la fiscalia ha comprovat que allò que fes Escolà durant els seus mesos de vacances no era pas cap delicte? Ariche fins i tot ha esmentat un altre cas, el que la fiscalia va obrir contra uns altres dos agents dels Mossos, acusant-los d’encobriment per haver acompanyat Puigdemont en cotxe quan fou detingut a Alemanya el març del 2018. El fiscal s’ha oblidat de dir que tots dos van ser absolts.
L’estiu del 2018
És per tot això que es fa visible l’altra cara d’aquest judici, la que permet de veure tota la seqüència de fets pels quals l’estat espanyol no tan sols va deixar sense protecció Puigdemont malgrat ser una prerrogativa que té, sinó que ha perseguit judicialment algunes de les persones que el van acompanyar per proveir-lo d’una certa seguretat, però fora de les eines, recursos i seguretat que proporciona el servei d’escortes dels Mossos d’Esquadra. Escolà acompanyava el president, però no li podia fer d’escorta per més que volgués perquè no en tenia els instruments.
Quan el 155 es va haver aixecat, quan ja hi havia Pedro Sánchez al govern espanyol i Quim Torra al Palau de la Generalitat, Miquel Buch va contractar Escolà com a assessor, i el sergent va fer aquesta funció, que, tal com ha dit, era compatible amb el fet que continués viatjant pel seu compte i anar a veure Puigdemont. Fou en aquell moment, el 22 de juny concretament, quan Puigdemont va reclamar el seu dret de disposar dels serveis de l’oficina de l’ex-president, escorta inclosa. El ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, li va negar la protecció, i Buch es va queixar per carta. Fins i tot aquella carta és utilitzada per la fiscalia com una prova acusatòria, perquè poc després Escolà va esdevenir assessor de Buch. Però no ha demostrat què té a veure una cosa amb l’altra més enllà.
Però, sobretot, això demostra la irregularitat de la decisió del govern espanyol. Segons el fiscal, la negativa a concedir protecció a Puigdemont es basava en la seva condició de fugit de la justícia i de processat rebel. Però Puigdemont s’havia posat sempre a disposició de la justícia de Bèlgica, i d’Alemanya després. I precisament el juliol del 2018 un tribunal alemany va concedir l’extradició per malversació de Puigdemont, però el jutge instructor, Pablo Llarena, la va rebutjar, dolgut perquè no li havien concedit per rebel·lió. El president a l’exili no ha escapat mai a l’acció de la justícia, sinó que s’hi ha sotmès en uns quants estats. Fins i tot, en aquest judici, ha col·laborat en el procediment declarant com a testimoni, per videoconferència i acompanyat de funcionàries judicials belgues. Una situació estranya per a algú de qui es diu que és un fugit de la justícia.
