‘El judici’, a TV3: per què no es va provar de rebentar des de dins?

Quin valor té reviure ara el judici contra el procés, dos anys després? La sèrie El judici que avui estrena TV3, produïda per Mediapro i dirigida per Lluís Arcarazo, permet de recuperar les sensacions d’aquelles jornades al Tribunal Suprem espanyol, la indignació i la impotència de sentir les mentides de desenes de policies que hi van declarar, la manera com el tribunal i les acusacions van anar orquestrant una aparença de judici amb garanties que va anar deixant arraconades les defenses dels presos, com més anava amb menys capacitat de maniobra. La sèrie endreça els centenars d’hores de judici, afegint-hi mirades contraposades d’alguns dels protagonistes, com ara els advocats i el fiscal Javier Zaragoza, i les d’alguns dels testimonis fonamentals que el Suprem no va voler escoltar, com ara la premi Nobel de la Pau Jody Williams, el president Carles Puigdemont i l’expert de Scotland Yard en ordre públic sir Hugh Orde.

Però segurament allò que fa més interessant El judici és el retrat d’una gran esperança frustrada. Els presos anhelaven el començament d’aquell judici després d’haver passat pràcticament un any i mig en presó preventiva amb l’acusació de rebel·lió. I confiaven que aquell judici els podria servir d’altaveu i de denúncia. Sí que va ser en certa manera un altaveu, perquè va tenir un ressò mediàtic important fins i tot a escala internacional, però el tribunal va lligar de mans les defenses, incapaces de travar una estratègia conjunta i eficaç, i van acabar desarmades i humiliades. I el filtre dels dos anys que han passat d’ençà d’aquelles sessions maratonianes al convent de les Saleses de Madrid ho ratifica i ho amplifica.

Perquè el coneixement de les sentències duríssimes que van venir després fa que el viatge per les entranyes d’aquell judici parany, pompós i manipulat, sigui encara més feridor. I l’acompanyament que la sèrie ens permet de fer dels advocats dels presos, de les interioritats de la preparació de les estratègies de defensa, encara més. Perquè ells mateixos anaven veient que Marchena els anava guanyant de mica en mica la partida, d’una manera calculada, començant amb un to amable, prometent garanties a dojo i acabant per fer córrer missatges a la premsa tot desqualificant la defensa de Jordi Cuixart, renyant els advocats, prohibint-los d’exhibir els vídeos que demostraven les mentides dels policies…

La narració és feta des del punt de vista dels advocats defensors, i la veu en off de Jordi Boixaderas ajuda a submergir l’espectador en la dinàmica interna del judici, en aquell perímetre blindat del centre de Madrid entre el febrer i el juny del 2019. Aquell lloc, aquell tribunal que no pertocava, però que formava part de l’exhibició de l’escarment col·lectiu, on els familiars dels presos polítics es van veure obligats a desplaçar-se durant mesos; on tot estava calculat al mil·límetre –i veure els capítols passats dos anys ajuda a comprovar-ho– perquè les defenses no poguessin fer un judici polític de ruptura. O perquè els fos molt difícil de fer-lo.

Acompanyem Benet Salellas, Àlex Solà i Marina Roig de la sala de vistes a l’apartament; a Jordi Pina del tribunal a l’hotel; ens acostem a les converses que tenen amb Andreu Van den Eynde a la plaça Villa de París, als intercanvis d’impressions entre Xavier Melero i Laura Masvidal… Aquesta sèrie ens permet de ser molt a prop d’ells en uns dies tan intensos i tan transcendentals que ara ja sabem com van acabar i en què van quedar. I això causa un vertigen. El vertigen de pensar si no s’hauria pogut fer d’una altra manera. Perquè ara que sabem que totes aquelles discussions i debats entre advocats, aquell anar i venir ple de neguit de les parelles, els fills i els amics dels presos serien en va, ens preguntem per força si no hauria pogut ser diferent. Que la sentència estava pràcticament escrita era quelcom que es mastegava gairebé cada dia del judici als passadissos del palau de les Saleses. Però la constatació que era així –i encara més veient ara l’enduriment de la condemna amb les revocacions del tercer grau– obliga a fer-nos la pregunta.

Els protagonistes mateixos se l’han feta. Carme Forcadell deia fa unes setmanes en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Em penedeixo de no haver fet el judici del Suprem en català.” I ho deia perquè entenia que el sol fet de no poder-se expressar en la seva llengua en aquell judici ja era una discriminació. Però ni ella ni cap altre dels presos no va parlar en català al judici, i tot i que les seves declaracions, especialment durant els darrers torns de paraula, eren de reafirmació de les seves idees i del seu independentisme, els quatre mesos de judici van ser un combat que els advocats van intentar en inferioritat de condicions i desunits en l’estratègia.

S’hauria pogut rebentar aquell judici des de dins? Benet Salellas ho explicava així en aquesta entrevista feta pocs dies després d’haver-se fet pública la sentència: “La frustració la vaig tenir durant el judici. Hauríem pogut fer molt més que no vam fer. No tant en hores d’esforç, que van ser moltes, sinó sobretot a l’hora de dissenyar una estratègia que dificultés les coses al tribunal. Tot i que hi va haver una certa coordinació entre els advocats per a no contradir-nos, penso que si haguéssim tingut una visió compartida prèvia, entenent el judici com un judici polític en què havíem de sortir a l’atac, el resultat hauria estat molt més potent; hauríem dificultat a Marchena aquesta aparença de judici just que en sectors molt amplis de la societat espanyola ha penetrat.”

Què va impedir que ho fessin així? “Hi va haver un sector d’advocats que va passar de perfil al judici, un altre sector d’advocats que va anar-hi a discutir els fets de l’acusació, però sense discutir-ne el marc i uns advocats que vam voler discutir també el marc en què es desenvolupava el judici. Si tots haguéssim actuat amb la mateixa lògica, hauríem tingut una posició més forta.”

De coordinació entre els advocats n’hi va haver, però la mínima. Cadascú defensava el seu client i el seu terreny. Això, i el paper de Xavier Melero, elogiat tant per Marchena com per la premsa de Madrid, centrat a despullar el judici de la dimensió política que tenia, els va perjudicar. I va afavorir encara més que es dugués a terme allò que El judici retrata de manera contundent: que fou una humiliació programada.