El jove investigador quasi sense prejudicis

A la República espanyola i als qui l’enyoren

Acte primer. El jove investigador va arribar amb la segona tongada de connacionals, la de finals dels noranta, primers 2000. Venia amb un parell o tres de prejudicis, no gaires més, però sobretot amb molta ambició. Prou per considerar-se una persona especial, tal vegada un escollit, cridat a ben alts destins, tot i que això no li va impedir de sucumbir al gregarisme nacional. Podia haver triat Estocolm, Cànberra o Tòquio, però tocava Barcelona i va venir a Barcelona. Després dels Jocs del 92, a Itàlia si no has estat a Barcelona no ets ningú. Barcellona, la Spagna, eren un oasi de modernor, matrimoni homosexual i sangria. Ell, com molts altres, s’hi va quedar.

Per lògica migratòria i generacional, al principi va freqüentar els ambients dels seus compatriotes: pisos compartits, festeta capvespral pràcticament diària, Barceloneta i mojito (pronuncieu moíto). Vida d’Erasmus. Però, espavilat com era, no va trigar a adonar-se que allò no li convenia: eren gent que no sortirien mai d’una semimarginalitat. Condemnats a guiris perpetus, a no poder entrar mai a l’ascensor social. Es feien tan poc amb els indígenes (freqüentaven més alemanys i brasilers que no pas autòctons) que la majoria sobrevivien amb un castellà tirant a fluix; de català ni això, per a ells senzillament no existia (avui, quinze-vint anys després, molts continuen ignorant-lo postolímpicament).

Ell també s’hauria estimat més no saber-ne res, del català, però no era ruc. A mesura que s’allunyava dels ambients post-Erasmus s’adonava que la llengua del país és una clau que obre portes. Li va costar molt d’acceptar, perquè un dels prejudicis (pocs, que consti) que portava de casa va precisament contra això: afirma que les ‘llengües regionals’ són senyal d’endarreriment, de gent ignorant, de mirar-se el melic. No en va en diuen dialectes. L’única llengua que val la pena d’aprendre és l’anglès, perquè ens fa internacionals. Bé, i el castellà, que és l’idioma dels autèntics republicans i d’Ay, Carmela.

Però el jove investigador era viu, ja s’ha dit, i aviat va fer un descobriment. Un descobriment sorprenent: hi ha llengües que es poden aprendre sense haver-les de parlar. No li calia aprendre a parlar català: entenent-lo n’hi havia prou. Així, quan se’n va voler adonar resulta que ja en sabia. Amb pocs mesos de contacte amb autòctons l’hi havia entrat. Ves quines coses. Ja podia aspirar a un lloc al departament de la facultat, a un càrrec en algun ens polític, a una plaça en alguna llista, perquè ja sabia català. Sense haver-se d’esforçar gota, ho entenia tot. Es meravellava que hagués estat tan fàcil.

En realitat no li hauria costat gens apuntar-se a un curs del Consorci, que són pràcticament gratuïts. Però això xocava amb una altra de les idees-força en què havia crescut: els idiomes s’aprenen al carrer. Cinc anys de carrera més els dos de doctorat, més un altre de màster, són vuit cursos d’estudis superiors; molta cella cremada. Però fer colzes per aprendre una llengua? I ara. I encara menys un dialecte. Les llengües serveixen per comunicar-se, no per patir.

De fet, rumiava en algun moment de feblesa, encara que hagués volgut aprendre l’idioma de debò, parlant-lo i tal, tampoc hauria pogut, perquè tothom se li adreça sempre en castellà. Alguna vegada que, per fer broma, diu una de les tres frases que sap (‘Bon dia, em dic Tal i sóc italià’), els indígenes el feliciten efusivament (‘Oh, que bé que parles!’) però li continuen en castellà. Encara no ha entès per què fan una cosa tan absurda. En fi, millor, així s’estalvia feina (i la vergonya de veure’s ell mateix balbucejant, si s’animés a seguir una mica la conversa. És un investigador brillant, amb un futur esplendorós davant, i balbucejar no és propi de persones brillants).

Acte segon. Han passat uns quants anys i la seva decisió s’ha revelat encertada. Haver-se allunyat dels ambients d’aquells inadaptats li ha permès integrar-se en la societat catalana. Bé, en una part de la societat catalana. La bona, la que no té prejudicis antiespanyols. La que és cosmopolita, perquè tothom sap que els catalans catalans són uns tancats, gent endarrerida malalta de nacionalisme, i a sobre racistes. Els seus no, els seus companys de departament, de partit i d’organitzacions esquerranoses no, perquè aquests són ciutadans del món. I antifeixistes, això sempre. Només el descol·loca una mica que algun compatriota seu tan antifeixista com ell sí que parli català. Algun, no gaires. El descol·loca perquè d’una banda no ho entén: que no havíem quedat que el català és una llengua de dretes, dels filofeixistes, i el castellà la dels treballadors del món i els oprimits? Però de l’altra li fa enveja: si aquest el parla, senyal que no deu ser tan difícil. Com és que jo no? Dissortadament, els prejudicis u i dos li impedeixen respondre’s.

El jove recercador ha fet carrera, ensenya a la universitat, escriu als mitjans, el conviden a congressos: aquell futur esplendorós s’està fent realitat. I s’ho ha guanyat a pols, ningú li ha regalat res, perquè ha estat tenaç, constant i treballador. I intel·ligent, per què negar-ho. Això sí, quan veu aquell compatriota impartint la classe en català, o escrivint-hi algun text molt antifeixista, fins i tot barallant-s’hi per Twitter (ell s’hi baralla molt, però és que és normal, la gent que comptem sempre tenim molts haters, és el preu que hem de pagar, ja se sap), li fa com… d’una banda li fa vergonya, no li entra al cap que algú que domina italià, espanyol i anglès, tres llengües universals, es rebaixi a comunicar-se en una llengua local, que només entenen quatre gats. Però també li fa malícia, perquè el col·lega en sap una més, i a més perquè… què coi, perquè delata una mancança. Un paio brillant com ell no té mancances. És un estudiós seriós, acreditat, amb experiència, ja em diràs tu si se li ha de resistir una merda de dialecte local… ‘Yo esta lengua la aprendo cuando me da la gana’, diria, si no fos que és massa llest perquè li passi per alt la paradoxa.

Al jove recercador aquesta mancança se li fa feixuga. Perquè, com a bon antifeixista que és, es veu obligat a combatre el feixisme i per tant a enfrontar-se a aquests xenòfobs catalans que el burxen. Tot el dia combatent-los a les aules, als micròfons i a les xarxes. Fer-ho en la llengua d’ells seria l’estocada definitiva, demostraria que no cal ser necessàriament un supremacista i un retrògrad per ser català, que es pot ser català i ciutadà del món; però és clar, si tot això els ho diu en castellà, no pot brandar la força de l’exemple, es desautoritza ell mateix. I això li fa ràbia. Li fa ràbia no ser capaç d’engegar els catalans a la merda en la seva mateixa llengua, i li fa ràbia que els catalans es barallin amb ell i no li reconeguin l’esforç que ha fet d’aprendre-la, ni que només sigui per entendre-la, i el que fa contínuament de no retreure’ls-ho, i sobretot d’aguantar-se una cosa que sempre ha tingut ganes de dir però que no pot dir perquè ell és un ciutadà del món sense prejudicis i tots els homes som iguals, que és que tant de bo parléssim tots una sola llengua, hòstia, i no tota aquesta murga de dialectes i coses rares que només serveixen per complicar-nos la vida… I al final, la ràbia que sent cap a ell mateix per no haver estat capaç de fer una cosa tan senzilla com aprendre aquesta merda de llengua, que mira si és fàcil que en quatre dies d’arribar aquí ja l’entenia, pots comptar si m’hauria costat gaire, aquesta ràbia l’aboca contra els catalans per tenir una llengua de merda, i per existir, perquè si no existissin tot seria molt més fàcil i Barcelona un lloc molt més ‘guai’ i ‘multiculti’ per viure-hi i per vantar-se davant dels morts de gana dels seus pares, i dels seus paisans del poble, que mira si són endarrerits que ells també parlen una merda de dialecte i per això no han sortit mai d’allà, una ciutat que s’assemblaria a la que li van vendre de jove, i no aquesta plena de provincians, que si ho hagués sabut ara seria a Tòquio, o a Estocolm, que això sí que són llocs realment cosmopolites.