El jove Baltasar Porcel i el mite de la Mediterrània

Tornar als orígens literaris de Baltasar Porcel: això ho fa possible Edicions Bromera amb la reedició de la novel·la La lluna i el Cala Llamp, una de les primeres de l’escriptor d’Andratx. Aquesta nova edició, que ens acosta al jove Porcel, el més desconegut en l’àmbit literari, es va presentar durant la Setmana del Llibre en Català. L’editor Gonçal López-Pampló es va fer acompanyar per Xavier Pla, estudiós de la literatura catalana i crític literari, que va fer una glossa rica de matisos sobre l’autor, sobre el llibre i sobre els mites propis i de la cultura mediterrània i universal que conté. Podeu veure en aquest vídeo un fragment de la presentació.

Xavier Pla va començar l’exposició situant La lluna i el Cala Llamp en el conjunt de l’obra de Baltasar Porcel, d’unes primeres novel·les plenes de localisme, però alhora amarades de la cultura cinematogràfica de l’època, el neorealisme italià, com també de tot aquest molt mariner, d’una cultura mediterrània, que es podria narrar a Mallorca, València o Sicília. Pla ho va dir així:

«El Porcel més desconegut avui, efectivament, és el de les seves primeres novel·les, que ja fa molts anys que van ser publicades i són difícils de trobar. Per això és encomiable que es reeditin i es puguin tornar a llegir. Si agafem Solnegre, La lluna i el Cala Llamp i Els argonautes, per posar les tres que formen un cert cicle al voltant dels orígens de Porcel, d’Andratx, del mar Mediterrani i de la seva infantesa, tenim un novel·lista d’una potència extraordinària. Tinc la sensació que llegeixo un clàssic al costat d’un Conrad (i no em fa res posar-lo al costat d’un Conrad). Però, evidentment, parlem també d’un jove escriptor que connecta amb tota una tradició de narrativa marinera de la literatura catalana. I aquí hi podríem posar un Ruyra o un Pla, però també un Salvador Galmés.

De manera que tenim un Porcel d’uns orígens mallorquins extremadament locals (això s’explicava molt bé en l’exposició que va muntar en Julià Guillamon), d’una persona que neix en un entorn familiar no forçosament literari, gairebé analfabet, que es forma de manera autodidacta, observant la realitat, descrivint els personatges amb els quals conviu. Tenim unes formes de vida locals molt primàries, lligades al món rural, de la pesca i del mar. Són uns elements simbòlics que formen una narrativa que en aquests tres llibres (Solnegre, La lluna i el Cala Llamp i Els argonautes) es desenvolupen literàriament. És claríssim que aquest jove Porcel porta un món a dins que sabrà treure, que sabrà exterioritzar.

La lluna i el Cala Llamp és una novel·la coral, on a cada capítol es dóna veu a un personatge. Tots els personatges coincideixen en aquesta navegació que fa el Cala Llamp, de Mallorca a Barcelona. A partir d’aquesta anècdota es desenvolupen tot un seguit de vides i vivències que s’entrellacen, igual que s’entrellaça Mallorca amb Barcelona, amb València, amb Sicília o amb Gènova. És un petit món molt potent.

La lluna i el Cala Llamp sembla que fou escrita a primers del 1960 i publicada el 1963. Si pensem en el cinema que es feia en aquella època, perquè el cinema apareix sovint en el llibre, tots els que hàgiu vist Stromboli o les pel·lícules de Visconti o del neorealisme italià, amb aquesta capacitat d’observar la realitat més senzilla, més quotidiana, més aparentment local, i després donar-li la dimensió universal, el llibre us hi farà pensar. És una novel·la molt mallorquina i molt catalana, però que podria haver estat escrita a Sicília o a Sardenya o a València.

A partir d’una estructura mínima, d’una novel·la de cabotatge i d’uns personatges que tenen un passat i un present, apareix una realitat molt potent. A vegades desagradable, molt primària: hi ha alcohol, tabac, prostitució, drogues, pudor de pixum, mosques, contraban… És una realitat agafada tal com ve. I ja que el jove Baltasar Porcel va néixer a l’ombra no només de Llorenç Villalonga sinó també de Camilo José Cela, potser caldria veure fins a quin punt aquest tremendisme literari que ve de Camilo José Cela ajuda a formar Porcel o senzillament és la seva pròpia mirada de la realitat més gruixuda.

És una novel·la amb històries marineres, de naufragis i salvaments, d’homes que tenen dones a cada port i de dones que tenen homes a cada vaixell… M’imagino perfectament aquesta novel·la llegida en un institut com una novel·la d’aventures. Perquè conté una sèrie d’elements universals i que apareixen en tota la narrativa de tema mariner i és el fet que el mar fa molta por. El tema que apareix constantment en aquesta novel·la és la por que fa el mar. La por de la mort, la por de morir. I els recursos que s’inventen els humans per lluitar contra aquesta brevetat de la vida.

Aquest tipus de narracions són narracions paradoxals: en l’exposició d’en Guillamon es veia molt clar el treball de recerca que va haver de fer Porcel per escriure aquests primers llibres: sobre els vaixells, mides, distàncies, trajectes, sobre els mallorquins que van anar a Cuba… Aquesta feina d’investigació cristal·litza gràcies a la capacitat narrativa de Baltasar Porcel, agafa la realitat en brut, la transcriu i li dóna aquesta sensació que té avui el llibre, seixanta anys després, que és aquest batec humà, de veritat, de vides humanes que van existir i que han cristal·litzat en la literatura.»