El jorn dels titellaires

Envalentits (o no) pel record dels resultats electorals del 2021 –mentre el país a la menuda continuava amb més penes que treballs covant una mai extingida quarta part de gent en la misèria; els plutòcrates de sempre multiplicaven beneficis; l’estat espanyol ens saquejava a consciència (mireu inversions, dèficits i etcètera) i els babaus l’ajudaven, impertèrrits, a decorar la seva posada en escena de perdonavides polític; i mentre el menyspreu de la llengua pròpia, els capricis de la naturalesa, o la davallada dels serveis essencials lligaven, fins a l’exasperació, amb la descurança dels buròcrates de la Generalitat i la impertinència dels ocupants de la Casa Gran… Mentre tot això passava, encara n’hi ha que volen tornar a endinsar-se al castell d’ombres de la Ciutadella, si no a passejar-s’hi, amb roses sense espines a la mà. Tot en ordre, doncs, a la rebotiga de la trista floristeria política aixecada sobre els derelictes de l’independentisme amb l’ajuda (voluntària o no) d’esforçats conreadors de lliris: florens ut rosa, fragants sicut lilium, que arriba el mes de Maria.

N’hi haurà, fora de la rebotiga, que pensin que cal rescatar aquell tou de set-centes mil voluntats abstencionistes per imposar als manifassers del cicle electoral una mena de correcció, esmena, o exemple moral, si no fos que, entretant, cap signe no han emès des del racó on s’han aixoplugat d’ençà del 2021: On eren aquells set-cents mil quan els espanyolistes reocupaven l’Ajuntament de Barcelona? On eren mentre es negociava amb l’estat amb actius històrics i presents degradats a consciència? On eren quan els pagesos ocupaven el centre de Barcelona? Enlloc, i a tot arreu, potser, però sense cap mena de cohesió, voluntat interventora o força organitzada. Demanar-los que s’activin com a titelles del joc electoral és, com a mínim, cínic. La seva pulsió els pot portar a prestar uns vots als nouvinguts conreadors de lliris o de roses amb espines: vindria a ser la xocolata del lloro que “normalitzaria” la desaparició del carrer en el nou cicle polític. “Tothom dins”, com dirien a La Vanguardia, i aquí pau i després glòria. Els membres de l’ANC han fet santament de no dissoldre’s en el no res dels titellaires.

N’hi haurà que es refiïn de la carta amagada del president Puigdemont. Un altre dia ja en vaig parlar, de les dues cares, o, si voleu, de les dues estratègies, si volia tornar planant sobre el merder (au-dessus de la mêlée) de la situació. Tot consisteix a triar entre ser Cèsar o res. Si vol ser Cèsar, no pot ser l’home d’un partit, d’una facció, o d’un feix d’interessos, sinó el president de Catalunya. Que no vol dir, de cap manera, el president de la Generalitat posada al servei dels titellaires de l’estat espanyol, com fins ara. Vol dir la figura històrica que pren l’exemple polític i moral de la multitud històricament aplegada, organitzada i activa que va canviar el curs de la història de Catalunya les últimes dues dècades (com a mínim, des del febrer del 2006 amb la PDD i tot el que va venir a continuació). Sabem, és clar, que, en aquesta càrrega, caldrà incloure-hi la seva pròpia defallença al llarg d’octubre del 2017; i, és clar, el que caldrà esbrinar, ara i aquí, és fins a quin punt el capital (que no és pas personal, sinó de país) acumulat els sis anys d’exili, se sap posar al servei de la gent o al servei dels titellaires (llegeixi’s els actuals ocupants d’institucions, inclòs el seu propi partit). Si es posa al servei de la gent, la gent el farà Cèsar; si es posa al servei dels titellaires, serà un no res.

Tot plegat vol dir que, per molta carta amagada que hi hagi, són faves comptades. O Puigdemont és capaç de crear un front ampli per la independència i destrossa el teatrí dels titellaires –si cal, des de dintre (ço és, convertint la farsa electoral autonomista en plebiscit que la desmunti)– o quedarà segon, com un ocupant més del castell d’ombres de la Ciutadella, rere l’extintor del PSC. ERC ja és un pes mort per a qualsevol estratègia unitària independentista, i només l’exemple de vigor que donaria Puigdemont en prescindir dels interessos de partit en nom del país i de la seva gent podria dissoldre les mesquineses que mantenen en peu la barraqueta republicana. Dono per impossible convèncer esquerranosos espanyolistes i no, però una desmarcada respecte a les menudeses, no menys mesquines, del seu propi partit, atorgaria a Puigdemont una imatge d’home resolt i creïble. Després, una legislatura preconstituent, plantant cara a la pobresa, l’exclusió i la desigualtat (Òmnium), tornant a mobilitzar el carrer (Assemblea), dissenyant estratègies que elevin i superin les mancances del 2017 (CDR) i traçant les línies mestres d’una segona legislatura constituent.

La resta serà fer l’inventari trampós entre “independentisme” i “espanyolisme”, entre ERC i Junts, entre sociovergències i tripartits. Difondre ocurrències electoralistes que seran ofegades a l’acte (vegeu la brometa de recaptar impostos a la basca…) o oblidades al primer revolt de cantonada. Tot plegat, una farsa per a mantenir el gruix de la gent embadocada amb exercicis de titellaires.