Puigdemont vist per una sense-xarxa

No he vist els dos debats previs entre les persones que van acudir a la crida de TV3 ni el de la selecció de les sis dones i els sis homes que finalment van interrogar el president de la Generalitat. Tots tres són penjats a la web de la cadena: el debat previ del 10 de gener, el de l’endemà dia 11 i el de la selecció final. Els veuré quan en tingui el temps, si en tinc, que TVC prou que me n’ha pres –l’hi he donat ben de gust– aquests últims dies. Les gairebé tres hores de l’interrogatori de Manresa, un diumenge a la nit, fins a l’una de la matinada (!); la clarificadora investigació ‘Els espies ja no són el que eren’ de Montserrat Besses sobre qui i com ens protegeixen del terrorisme, una producció pròpia de la cadena; l’interessant ‘Tarajal. Desmuntant la impunitat a la frontera sud’ de Xavier Artigas, Xapo Ortega i Francesc Serra i la productora Metromuster que va emetre el Canal 33, el documentari dedicat a Jordi Dauder d’Antoni Verdaguer, el de les lliçons de Chomsky, l’imprescindible ‘Quèquicom’ de Jaume Vilalta…. Massa temps, i me’n deixo per no carregar més el paràgraf.

A Televisió de Catalunya se li reclamen moltes coses aquests dies, començant per més innovació i més programes. Si la ironia és permesa –que no ho sé, els temps són literals de mala manera, molt més que no va imaginar l’escriptor Tom Sharp per al seu Wilt–, una tele massa bona no convé, si us plau, que no faríem altre que mirar-la!

Aquesta setmana, encara, se li han reclamat un munt de coses més. Per la nit de Manresa. Hi insisteixo: tanta atenció televisiva no és bona per a la salut. Sobretot perquè no sempre s’entén de què estem parlant. Ho dic com a ‘sense xarxa’, una categoria ciutadana que existeix, de debò que sí, que potser hauríem de començar a escriure així, en una sola paraula: sense-xarxa.

Se n’han dites tantes, de coses, pel que després vaig veure a la mateixa cadena l’endemà al matí i a la premsa escrita (una sense-xarxa no és una indocumentada informativa), que em vull centrar en un aspecte una mica obviat, el capteniment del president Puigdemont. Hi ha una certa coincidència que ho va fer prou bé. A mi no m’ho va semblar, no gaire. Això no significa que el trobés tota l’estona o pinxo o burocràtic. Que és com em va semblar en moments significatius d’un programa que té, entre tantes de les virtuts, la d’haver substituït l’entrevista institucional per una roda de premsa ciutadana.

Anem a pams. Les expectatives, l’anunci d’una cosa que es feia per primer cop i que tenia aquest abast era de categoria: un cara a cara amb el president, en l’any del procés i del referèndum per antonomàsia, que ja és dir, un up a up precedit per debats entre les moltes persones (de les dues-centes del conjunt inicial) que haurien volgut ser al plató però que van delegar-ho, per normativa del programa, en els resultats de les seves pròpies votacions i en els criteris dels periodistes de TV3 sobre representació de gènere, d’edat i del territori. Uf, no s’ha fet en dos dies, no. La cadena, a més, és titllada repetidament pel sistema mediàtic imperant de sectària i seguidista del procés, un procés ara a mans de les institucions del país, amb el polític del programa al capdavant. Més uf. Tot plegat devia generar lògicament una bona dosi de tensió nerviosa –de cap altra mena, continuo matisant, per als literals– entre els ciutadans-periodistes, un pànic escènic en algunes ocasions entre uns participants que de segur que s’expressaven millor en els debats previs, que el directe televisiu imposa la mar.

El president també, també Puigdemont va haver de bregar amb el pànic escènic.  Cert que es va manifestar com un home que s’engresca i s’humanitza a mesura que la cosa va, però també ho és que li surt llavors el reflex ‘ara veuràs’ que un president té el dret de fer servir davant un adversari al parlament o en una negociació política però no davant un ciutadà, una ciutadana de vuitanta-un anys en aquest cas, per exemple. Una certa pràctica de l’encant hauria estat millor, més cintura emocional. També davant els joves: l’irat i simpàtic independentista, el tímid i ferm baixcampista, la flamígera estudiant universitària… I una certa pràctica de la llengua no burocratitzada davant un mestre, una metgessa, un obrer, que van rebre respostes buròcrates fins quan el president deia amb franquesa que les llistes d’espera són això, d’espera i no hi ha remei (no?).

Quan dic que s’humanitza no vull pas dir que el polític que vaig veure l’altra nit durant molta més estona que no l’he vist mai (en persona no el conec de res) no n’estigui habitualment, d’humanitzat, la cosa té matisos que són els que més compten: la burocratització és la corrosió del caràcter d’un polític en democràcia, la corrosió de la condició humana és per ella mateixa deshumanitzadora. Deu ser difícil de treure’s de sobre o no deixar-se’n impregnar, m’imagino, el món va ple de polítics i polítiques burocratitzats, buròcrates. Es nota de seguida, senyor president…

Ho torno a dir : quin pollastre, per a tots. Segur que estaven tots igual d’impressionats per l’efecte TV, i en directe, durant tanta estona, no sols el president. Però, ves, li ho dic directament, a vostè li tocava més trobar el punt comunicatiu just. No per passar per més simpàtic del que ho sigui, no per guanyar per punts ni menys per KO, només per transmetre una mica més de confiança, si no en el present temible almenys en els temps a venir. Per practicar en definitiva el gust d’estar entre la bona gent… Si no, malament rai.

Per a mi, una sense-xarxa, la iniciativa és bona per ella mateixa, els participants eren de carn i ossos i ho van fer tots, totes, força més bé que tants tertulians, opinadors i periodistes, i el president, tots els polítics, farien bé de practicar el format per veure si deixen de ser, tant com sigui possible, buròcrates del discurs.