El jardiner fotògraf i l’escriptor de la ratafia

Sempre trobarem a les llibreries volums de fotografia, perquè la fotografia sobre paper agafa una pàtina, una qualitat, una densitat, que no pot oferir l’audiovisual, que ens mostra una imatge liquada. L’altre dia vaig passar per la llibreria La Central del carrer València de Barcelona i vaig fer una troballa d’aquelles que t’atrapen i no te’n pots estar. És un d’aquells llibres que tenen molt de món a dintre i que l’edició està tan ben resolta que el fa créixer encara més.

Es tracta de The Plant Kingdoms of Charles Jones editat per Thames & Hudson (primera edició del 1998 i aquesta correspon a la segona edició, del 2016). Un llibre de fotografies bellíssim, en blanc i negre, que conté tres sèries, dedicades a fotografiar vegetals, fruita i plantes. Les fotografies són ben compostes, plenes de coneixement, de sensibilitat, captant aquella bellesa de les natures mortes que tenen la força de contenir una vida i una poètica.

És un llibre, a més, que conté també una història sorprenent: L’autor de les fotografies, Charles Jones, era un jardiner anglès, que va néixer el 1866 i es va morir el 1959. Tot i la quantitat de fotografies que va fer i tot i la qualitat d’aquestes obres, el senyor Jones no va tenir mai la necessitat de mostrar-les. De fet, aquesta col·lecció de fotografies fou invisible i desconeguda fins al 1981, quan el col·leccionista Sean Sexton les va descobrir al Bermondsey Market de Londres.

Charles Jones va fer centenars de fotografies de plantes, vegetals i fruita, eren impressions sobre gelatina de plata, cadascuna ben anotada amb llapis, amb el nom de la planta seguida de les inicials CJ (Charles Jones). El volum mostra una foto del jardiner, que es veu un home polit, amb una certa semblança a Vincent van Gogh. Diuen els descendents del jardiner que era un home reservat. Un outsider del món de l’art, l’anomenen els experts. I no en sabrem mai les veritables pulsions que el van empènyer cap a la fotografia, ni tampoc les que el van retreure a mostrar el seu treball. Charles Jones no va deixar cap diari, cap dietari, cap nota.

Allò que oculta el Ritz
I això em porta a la segona troballa d’aquesta setmana, que també gira al voltant d’un llibre de fotografies. El meu amic Aleix em va regalar el volum Barcelona nocturna de Lluís Permanyer, que a través de més de cent setanta fotografies fa un retrat de la ciutat de nit, sobretot del primer terç de segle XX, fins abans de la guerra, quan Barcelona era una ciutat que no dormia.

També són fotografies en blanc i negre, però aquestes són fetes per fotògrafs coneguts i reconeguts, la majoria. Fotografies que mostren allò que ja veiem, però que no ens cansem de tornar a veure, a partir d’enquadraments que embelleixen façanes de teatres, cinemes, restaurants… L’arquitectura ens ensenya com era la ciutat de fa un segle, però són les fotografies amb persones, on apareixen els barcelonins, les que tenen més vida i, és clar, més força narrativa.

Allò que m’ha cridat més l’atenció d’aquest volum són tres fotografies increïbles, perquè mostren tres escenes ocultes de l’hotel Ritz, les que no s’ensenyen i per això ens creen tanta curiositat. Són interioritats de la quotidianitat i de l’organització d’aquest hotel de luxe: una captura el moment que els cuiners i ajudants de cuina dinen; la segona mostra una taula molt llarga amb plats ja preparats amb llesques de pa torrat tallades a triangles, a punt perquè els cambrers les portin a les taules dels comensals. En la tercera escena, també amb aire de natura morta, descobrim el rebost de l’hotel: llaunes ben ordenades a sobre d’estanteries de fusta, cistells de vímet amb ous, raïm i altra fruita i verdura variada, fuets i llonganisses ben airejades, penjades del sostre… Quina escena tan plena de relat. Són fotografies fetes per Gabriel Casas Galobardes (el 2015 se li va dedicar una exposició al MNAC).

Literatura sobre la ratafia
I acabo amb un tercer llibre. Aquest me l’ha enviat l’editorial i també l’he rebut aquesta setmana. És la segona novel·la de Sergi Pons Codina i es diu Dies de ratafia (Edicions de 1984). La raó de citar-lo és perquè a través de la literatura (en aquest cas no a través de la imatge), Pons Codina ens parla d’aquesta beguda d’herbes molt apreciada, tot i que cada dia se’n beu menys, i que conté tota una vida natural. La ratafia és natura i és paisatge, i l’escriptor ens hi porta amb brillantor, tot i que la novel·la no té cap voluntat naturalista, i és protagonitzada per un personatge que cau en l’astracanada un cop darrere l’altre. I, tanmateix, aquest licor salvatge li treu el millor del seu talent. Diu Xavier Morell, el protagonista: «Una bona ratafia ha d’atrapar l’essència del lloc d’origen, de cadascuna de les plantes aromàtiques, fulles, arrels, troncs, tiges que hi ha en el territori on s’ha creat. És el més proper que hi ha a destil·lar la terra.» I abans li hem llegit: «La ratafia és una abraçada al territori, al país, als costums, a la gent, a l’experiència…, una manera d’entendre i viure la vida; és el que més ens acosta a saber quin gust té la terra.»

Doncs, salut!