El Homrani: ‘A ERC fem de pont. I ho continuarem fent’

Chakir El Homrani (Barcelona, 1979) és diputat de Junts pel Sí. És militant d’Esquerra Republicana de Catalunya i regidor a Granollers. Però la seva primera militància fou sindical: Avalot i UGT.  El Homrani, fill de pares marroquins, és sociòleg per la UAB. En aquesta entrevista explica el perquè del seu pas a la política, com veu les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP i com abordaria el problema gihadista a Europa. Ens rep al seu despatx del Parlament de Catalunya, que comparteix amb Ferran Civit. Reivindica el trentisme de la CNT, i Joan Peiró, la intel·ligència del sociòleg Webber i la calma com a manera de fer. Desprèn una aire serè que s’encomana.

—Entreu a la política a vint-i-cinc anys.
—Sóc sociòleg de formació i primer participo en àmbits socials a la UAB. A l’assemblea de ciències polítiques i socials. I després, a les joventuts d’UGT, Avalot, i finalment a la UGT. Al final decideixo fer una passa més i entro a militar a ERC. Perquè crec que els avenços socials són la cara de la moneda dels avenços nacionals. No s’entén l’una cosa sense l’altra.

—Com a sociòleg, us especialitzeu?
—No. Tot i que ho volia fer, en un principi. Però vaig tenir un conflicte amb una assignatura en què es parlava sobre immigració. La professora parlava de ‘immigrants de tercera generació’. Em superava, aquest concepte. Tercera generació, i encara immigrants? Siguem conscients que si utilitzem certs termes, els donem caràcter ‘ad aeternum’. El meu fill serà immigrant, encara? Vam tenir una discussió sobre això. La professora deia que era un concepte que es feia servir. I vaig deixar l’assignatura. Vaig dir que no. La nostra identitat és múltiple. Els meus orígens en formen part. Cert. Però també haver nascut en un barri popular de Barcelona, un barri que és com un poble: el Baixador de Vallvidrera. És un món a part. Això també és la meva identitat. O la meva vinculació sindical. Les ciències socials han de fer una reflexió sobre conceptes acadèmics que tenen repercussió. I no, no crec en la neutralitat, ni tan sols l’acadèmica. Neutrals no, hem de ser honestos.

—Veniu de família polititzada?
—No. En aquestes eleccions els meus pares segurament han votat per primera vegada. Ara, ma mare tenia un afecte especial a Pasqual Maragall. Ve d’un dia que es va trobar Maragall al mercat. I la va saludar. Quatre anys, se’l va tornar a trobar. I Maragall se’n recordava de qui era. I és clar, a ma mare la va commoure.

—Parleu-me dels vostres pares.
—El meu pare és d’una família camperola dels voltants de Tetuan. I la mare, de pescadors de Tànger. Mar i muntanya. Mon pare a setze anys se’n va a Tànger, i a divuit marxa a Europa: Bèlgica, Alemanya, França i Barcelona, que li agrada. Arriba aquí en ple franquisme, quan a Barcelona hi havia molt pocs marroquins. Es trobaven en un bar de darrere la plaça Reial. De tant en tant, batudes. La policia es posava a la porta d’entrada i els feia sortit d’un en un. Doncs no els demanaven pas els papers. Els demanaven que ensenyessin les mans.

Qui tenia durícies entenien que era un home que es guanyava la vida de manera honesta. I si no, t’enviaven a comissaria per veure com et guanyaves la vida. Em va impressionar, l’anècdota.

—Us han detingut mai per l’aspecte físic?
—No. Sí que m’ha parat un parell de cops la policia nacional. Tenia setze anys. I anava amb el meu germà. Jo sóc nascut el gener del 1979. El meu germà, el desembre del 1979. Nascut a Barcelona, jo fins a divuit anys només tenia permís de residència. Els meus pares no van fer els tràmits per a la nacionalitat fins després. Era la una de la matinada, passa la policia nacional i ens para. Documentació. Dono el permís de residència i el meu germà també. ‘Això és fals. Ara em direu què tarda una dona a parir? Un al gener i una altra al desembre, no pot ser’ Sort del seu company, més jove, que li diu: ‘Els nanos tenen raó.’ I ens van deixar anar. Semblava un gag.

—Cap problema més?
—No amb la policia. Però sí amb una altra gent. A l’època de l’Avalot al sindicat vam comprar accions del diari Egunkaria. Ens van enviar un petit pin, que sempre duia a la dessuadora. M’agradava. La meva companya és d’aquí i amb família a Euskadi. Un cap de setmana van venir uns familiars seus, que em demanen: on puc comprar el diari Gara? Baixem a la Rambla. Ell amb el Gara, jo amb el pin d’Egunkaria. I ens trobem un grup de neonazis. Fatxes. Skins. ‘¡Vascos de mierda!’ Va ser desagradable. Van arribar a les mans. Ja ho veus: he patit per ser un ‘basc de merda!’ Ha!

—Acabeu d’arribar al parlament. Però noi, arribeu a una boda i ara no es volen casar.
—No m’ha sorprès. I aviso que la formació del govern no serà la passa més complexa que haurem de fer. Arribarem a un acord, però hi ha hagut la sensació que com que a la primera setmana no hi havia acord, semblava que s’hagués acabat el món. Això que ens proposem és massa seriós i important per a tornar-nos bojos per una setmana. Calma. Ara toca continuar buscant l’acord. Ei, que volem fer un procés de ruptura. Poca broma. No és bo tot el soroll. No suma. Tranquil·litat. Oi que compartim els mateixos objectius? Oi que sabem que no es pot fer des d’un sol espectre ideològic? Si et dic a quantes manifestacions contra les retallades i les reformes laborals he anat… Doncs a Junts pel Sí et trobes demòcrata-cristians, liberals, socialdemòcrates i socialistes. I la CUP és l’esquerra anticapitalista. Doncs ens haurem d’entendre tots.

—ERC podrà fer de pont entre CUP i CDC
—Ja ho fem. De pont, i d’oli en els engranatges. Ho continuarem fent. No ens podem permetre de no tenir acord. En termes marxistes, les condicions objectives d’ara són molt potents. Les podem desaprofitar? No.

—CDC és com la Lliga! La CUP és com la FAI!
—Jo reivindico un moviment molt específic de Catalunya. Els trentistes de la CNT. Joan Peiró i companyia. El senyor Peiró, amb l’ètica de la responsabilitat que deia Webber, va acabar essent ministre d’Indústria. O el Noi del Sucre i l’anècdota de la vaga de la Canadenca. Un míting on tothom volia guerra. Més canya. I el Noi del Sucre diu: ‘Hem arribat a un acord, que inclou gent detinguda. Penseu en les famílies.’ Aquesta és la nostra responsabilitat.

—Un sociòleg parlant de Webber.
—L’ètica de les conviccions respecte de l’ètica de la responsabilitat. Això ho explica Webber. Webber diu que hi ha un moment que has de prendre unes decisions per ètica de la responsabilitat. No hem de caure en les vísceres, perquè aleshores no ens en sortirem. Ara ha de prevaldre l’ètica de la responsabilitat per damunt de l’ètica de les conviccions.

—Passem als atemptats de París. Ara, com que teniu familiars al Marroc, us intentaran convertir en un expert.
—I això que és curiós, perquè mai no he portat qüestions d’immigració. Ni al sindicat. Tinc opinió, posició, i he pogut analitzar-ho des d’un punt de vista acadèmic. Però en fujo, sí que en fujo. Ara, també crec que és important que la població musulmana europea sortim a parlar. Siguin musulmans practicants o musulmans culturals. Alguns volen que la població musulmana a Europa sigui vista d’una certa manera. Si es genera això que en diuen ‘islamofòbia’ aconseguiran que els musulmans es trobin rebutjats. Si es converteix això en un xoc de civilitzacions, i convertim aquests fanàtics en els representants de l’islam, no anem bé. Ahir a Twitter vaig tenir polèmica després de l’entrevista a RAC1. Em demanaven: per què parles de problemes de cohesió social? Doncs perquè hem de pensar com pot ser que un nano nascut a París, escolaritzat en francès, ara s’ajunti amb aquests fanàtics. Hem de reflexionar. En alguna cosa ens hem equivocat. No hem de tenir por de discutir-ho ni ens hem de culpabilitzar.

—Terrorisme islamista. Curiosa expressió.
—L’hem perduda, aquesta batalla. Que parlem de terrorisme catòlic? Fent-la servir donem la victòria als gihadistes en el relat. I aquesta victòria els permetrà de captar més gent.

—Terrorisme gihadista, seria més correcte?
—Ho veig més correcte, sí. Té més sentit. Terrorisme islamista implica tota la religió. Al final, són la mateixa cosa els Legionaris de Crist que els teòlegs de l’alliberament? Oi que no? El que jo he viscut a casa, amb els pares, i amb els avis al Marroc, no hi té res a veure, amb això. Res. Els fem el joc. Com s’entén la religió al nord d’Àfrica, a la península aràbiga o a Indonèsia és molt diferent. Jo, per feina, he estat a l’Aràbia Saudita. Fa dos anys. Doncs em va sobtar molt. No hi estava acostumat, a no veure dones pel carrer. Aquí, com al Marroc, les dones són al carrer, caminant, conduint. Com a musulmà, em va xocar molt. Molt.

—He llegit que els gihadistes es passaven la informació a través dels xats de la PlayStation. I si capten xavals aïllats, tancats a casa, tot el dia davant la pantalla, i no fidels d’una mesquita?
—Curiós. No l’havia feta, aquesta reflexió. El discurs que tenim sobre les mesquites i els imams, l’hem d’abordar. Veiem un discurs molt pre-fabricat. Mesquites, salafistes, imams. I potser, com dius, el missatge el reben a través de la PlayStation. Jo sóc un laïcista convençut. I si un imam és responsable, agafem-lo. Però és normal que una persona que té una creença religiosa hagi d’anar als polígons industrials? Semblen teixit productiu! Hi ha més variables, més enllà de la religió. La variable del jove que no veu futur. T’has fixat que molts són nois de 27 o 30 anys? Hi ha un punt en què la variable no és només religiosa, i hem de ser-ne conscients. Si només ho enfoquem amb la variable religiosa, els regalem el relat.

—Sou laic?
—Crec que l’àmbit de les creences ha de ser absolutament personal. Crec en el laïcisme: no vincular religió i política. La religió pertany a l’àmbit privat de cadascú.

—Si la comunitat musulmana d’Europa té líders massa laics, tampoc no sé si els seguiran.
—Durant un temps els interlocutors de la comunitat musulmana havien de ser els imams. Doncs sí, i no. No els donem tota la representativitat. Som més complexos. Poden tenir més en comú, per qüestió de classe, un tunisià ric i un jove alemany ric, que no pas dos musulmans de classes socials diferents. Els representants també haurien de mostrar la complexitat d’allò que som.