El Hard Rock pot fer caure el pressupost d’Aragonès?

Al darrer ple del parlament, Pere Aragonès intentava de convèncer els comuns: “De veritat que una oposició a un sol projecte, que no tenen les majories per a canviar, vol dir que hem de desmerèixer i desaprofitar tot això per a la ciutadania de Catalunya? Pensin-s’ho i arribem a un acord, si us plau.” El projecte de què parlava era el complex turístic i recreatiu Hard Rock, que Jéssica Albiach vol que el govern aparqui. L’anunci d’ahir del pacte entre l’executiu i el PSC per a aprovar el pressupost no va persuadir la dirigent dels comuns, que no es va moure ni un mil·límetre: continua reclamant a Aragonès que descarti el Hard Rock com a punt de partida per a negociar els seus vots. Els comuns han convertit el Hard Rock en un símbol polític davant d’aquests últims comptes del govern abans de les eleccions.

Han endurit la posició. L’any passat, Albiach va acceptar que el PSC pactés amb el govern d’impulsar el pla de desenvolupament urbanístic del Hard Rock com a condició sine qua non perquè Illa facilités els comptes. Els altres requisits eren constituir una comissió per a estudiar l’ampliació de l’aeroport del Prat i signar el conveni de finançament per al tram de Terrassa, Sabadell i Castellar de la B-40 (quart cinturó). L’argument dels comuns per a no dinamitar el pacte que aleshores ja havien tancat amb el govern era que el pressupost no incloïa cap partida per a finançar aquests projectes que els posaven ideològicament en contradicció. A ells, i a ERC. Què ha canviat, ara, si el pressupost per a l’any vinent tampoc no inclou partides per al Hard Rock?

La sequera: un factor clau

Albiach diu que hi ha dues situacions determinants. En primer lloc, la sequera. El complex turístic i recreatiu Hard Rock consumirà vuit milions de litres d’aigua cada dia, cosa que contrasta amb el fet que la Generalitat hagi de recórrer a vaixells que portin aigua de la dessaladora de Sagunt per a garantir-ne el proveïment a la població. La resposta del govern és que a Vila-Seca i Salou no hi ha restriccions per la sequera. Es troben en una situació de pre-alerta. Si les haguessin d’aplicar, el projecte hauria de restar automàticament aparcat, com admetia també Illa. De fet, ERC i els comuns ja van pactar la setmana passada al parlament que el govern aturés qualsevol modificació de planejament urbanístic en el sector turístic que impliqui mobilitzar recursos hídrics per sobre de 100 litres per persona i dia fins que el consum d’aigua del sector primari i industrial no s’hagi garantit. De manera que, paradoxalment, la sequera seria un salvavides per al pressupost, en aquest cas. La segona situació clau per als comuns és que saben que el pla de desenvolupament urbanístic del Hard Rock és a punt d’aprovar-se, cosa que no havia de passar l’any passat. I això en fa pujar el preu polític.

La CUP, que també s’ha allunyat d’ERC després del pacte amb el PSC, ha instat el govern a publicar un informe desfavorable d’impacte ambiental que aturi el projecte. L’elaboració d’aquest estudi, que depèn del Departament d’Acció Climàtica, és el que ha demorat el pla director urbanístic (el 2020 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va declarar parcialment nul el que ja s’havia aprovat per a urbanitzar els terrenys). Però el govern fa dies que repeteix que no és a les seves mans aturar el Hard Rock, que no té més remei que tramitar-lo d’acord amb la normativa ambiental i urbanística, encara que no els “entusiasmi” i encara que defensin la reindustrialització com a opció econòmica per al Camp de Tarragona. Només els comuns i la CUP han votat a favor al parlament d’aturar al Hard Rock. I aquest és un altre dels arguments que fa servir l’executiu per a mirar de convèncer els comuns: no hi ha una majoria alternativa per a tombar-lo. Però Albiach no en té prou i nega que el govern se’n pugui desentendre. “No hi ha res més polític que l’urbanisme”, afirmava ahir al faristol del parlament. Tanmateix, hi ha més elements que expliquen la posició dels comuns.

El factor Colau a Barcelona

Abans Ada Colau necessitava els vots d’ERC per a aprovar el pressupost de l’Ajuntament de Barcelona i els comptes de la Generalitat hi anaven lligats. La cruesa d’aquesta interdependència es va fer evident el 2021, quan el cap de files d’Esquerra a Barcelona d’aleshores, Ernest Maragall, va haver de fer un cop de volant brusc: després d’haver-se oposat a la tramitació inicial dels comptes barcelonins, va anunciar que en facilitaria l’aprovació per “responsabilitat”. Ho va fer públic en una incòmoda conferència de premsa després de l’anunci de l’acord pels comptes de la Generalitat a què havien arribat Aragonès i Albiach. Colau ja no és batllessa, i és Jaume Collboni qui ha arribat ara a un acord amb ERC per al pressupost, mentre negocien una possible entrada al govern. Barcelona en Comú ha facilitat l’aprovació inicial dels comptes però pressiona per a formar part d’un possible tripartit. Per a Collboni, l’obstacle no són tant els comuns com Colau: va fer una campanya electoral personalitzada en el seu model de ciutat, tot i haver governat plegats, i li faria un gran contrapès polític al govern. Però l’ex-batllessa no ha volgut deixar l’ajuntament, malgrat que hauria pogut ser ministra o candidata de Sumar a les eleccions europees. Tampoc no es preveu que canviï l’ajuntament pel parlament, on Albiach té un lideratge intern consolidat. Colau es vol quedar a Barcelona. I aquest torcebraç s’encavalca també amb els comptes d’Aragonès.

Per això a Albiach també li ha convingut que el govern arribés abans a un pacte amb el PSC. L’any passat, Illa va poder jugar la carta de l’última exigència i de la pressió del temps. Ara els papers s’han girat. Una clàusula de l’acord entre el govern i el PSC és que Illa no vetarà la introducció d’esmenes que el govern pugui pactar amb els altres grups. ERC confia de convèncer els comuns durant la tramitació parlamentària. El consell executiu aprovarà avui els comptes i la mesa els admetrà a tràmit tot seguit. Però Albiach amenaça de presentar una esmena a la totalitat als comptes. És a dir, que si el govern no es mou, ja podrien entrebancar la primera votació al ple, prevista a mitjan març.

Yolanda Díaz pressionarà els comuns?

En Comú Podem no se sent lligat per l’intercanvi d’aliances que ERC i els socialistes es fan a Madrid i a Catalunya, malgrat que Sumar formi part del govern de Pedro Sánchez. Aquesta vegada és Aragonès qui ha cobrat per endavant: ha aconseguit el compromís d’Illa abans que el PSOE hagi presentat el seu pressupost, després de la negativa de Junts de validar l’articulat de l’amnistia que n’ha ajornat la negociació. Una altra cosa és si, quan arribi el moment, Yolanda Díaz pressionarà o no els comuns perquè estovin la seva posició. El compte enrere per a la llei d’amnistia transcorre paral·lel a la tramitació parlamentària dels comptes catalans. La data límit perquè la Comissió de Justícia aprovi la llei és el 7 de març.

El PSC està decidit a treure rèdit d’aquesta interdependència. Tot i que la proximitat de les eleccions hauria pogut afavorir un distanciament dels socialistes amb el govern per a erosionar-lo, Illa assumeix aquest suport inevitable amb el relat de la “responsabilitat”. “Ens agrada pensar més en el país que no en les eleccions”, repeteix el dirigent del PSC, que alhora no deixa de constatar la debilitat del govern i intenta erigir-se simbòlicament en president de l’oposició estant. Ho fa amb l’aparent fortalesa que li donen els sondatges i el fet d’haver guanyat les darreres eleccions. Illa, que ja encapçala una estructura de govern a l’ombra integrat pels seus dirigents, confia que Aragonès acabarà la legislatura desgastat per la gestió de la sequera i de la crisi educativa, i potser també pel malestar insatisfet de la pagesia. I així, mentre espera que Aragonès i ERC contribueixin a devaluar les pròpies expectatives electorals, reivindica contínuament el paper del PSOE en tots els anuncis que fa el govern. Ahir subratllava fins i tot que la bestreta de l’estat pel sistema de finançament i la liquidació positiva del 2022 han fet que la Generalitat disposés de 4.000 milions més per a tancar uns comptes expansius. Això, malgrat que el govern espanyol només compleix fil per randa la llei orgànica de finançament, de manera que aquí no hi ha cap concessió, i sí, en canvi, un dèficit fiscal crònic no compensat.

El desgast ideològic d’ERC, el preu de la minoria

ERC també ha vist reiteradament com el PSC i Junts són capaços d’aliar-se al parlament i marcar un perfil ideològic compartit que la deixa fora de joc, perquè palesa la seva feblesa parlamentària. En van ser el darrer exemple les votacions del ple de la sequera de la setmana passada. ERC només va pactar una transacció amb els comuns i la CUP per a reclamar la creació de l’impost sobre les emissions portuàries dels grans vaixells, que desplega la llei de canvi climàtic i que és encallat al parlament amb l’oposició del PSC i Junts, entre més partits. Aragonès va veure com la cambra tombava la iniciativa. El PSC i Junts fan tenalla quan cal. Per això Illa tampoc no amaga que es podria sentir còmode si fos el partit de Carles Puigdemont el que s’afegís al pacte pressupostari. Però Junts –que reclama igualment el Hard Rock– ha posat a ERC un altre preu difícil d’assumir per a l’electorat d’ERC: el de la pràctica eliminació de l’impost de successions.

El problema d’Aragonès, si ha errat el càlcul amb Albiach, és que una vegada els comptes arribin al parlament, no hi haurà marxa enrere possible. No hi ha un revés polític pitjor per a un govern que veure com li tomben un pressupost. Oimés quan se sustenta sobre una minoria tan minsa. Per això els ha desat en un calaix fins ara, i per això hi haurà algú que haurà d’acabar cedint. La posició dels comuns s’explica amb un últim element. Sumar només té sentit com a projecte polític si pot diferenciar-se del PSOE, com contínuament li recorda Podem. A Catalunya, els comuns tenen una base electoral sòlida heretada d’Iniciativa però han de distanciar-se tant dels socialistes com d’ERC per definir-se. En Comú Podem comparteix una part d’aquesta pugna amb la CUP, salvant les distàncies. I tots dos han trobat un filó discursiu en la incapacitat d’Esquerra de plantar-se davant les exigències més ideològiques del PSC. El Hard Rock, a què Junts també dóna suport, és el símbol més clar. Falta veure ara qui es menjarà un gripau, i com i què perdrà pel camí qui afluixi la corda.