07.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 07.01.2025 - 21:48
Donald Trump va oferir ahir una conferència de premsa en què va insistir a dir que els Estats Units s’havien de quedar el canal de Panamà i Grenlàndia. La proposta no és nova, però ahir el qui d’ací a molt pocs dies serà president dels Estats Units va apujar el to de l’amenaça i afirmà que tant el canal com l’illa són elements estratègics de primera magnitud per als Estats Units i que per tant ell, com a president, no podia descartar res, ni tan sols l’ús de l’exèrcit –fer una guerra– per a aconseguir el seu propòsit.
L’amenaça és greu en tots dos casos. Però, tenint en compte la història i el passat sempre disputat del canal de Panamà, és especialment sorprenent en el cas de Grenlàndia.
Grenlàndia és ara mateix una dependència de Dinamarca i la primera ministra d’aquest país, Mette Frederiksen, va respondre a les paraules de Trump al cap de poques hores, en una entrevista televisada: “No tinc prou imaginació per a entendre de què parla.” Va ser una reacció evidentment irònica, però que posa en relleu, alhora, l’estupefacció per una proposta que no es pot ni considerar, que s’allunya tant de la raó que fins i tot sembla increïble que ningú la puga fer.
Perquè cal recordar que Dinamarca és un estat membre de l’OTAN i que la conseqüència d’això que diu Trump seria que els Estats Units atacarien un altre país membre de l’aliança que han construït durant dècades. Això, quant a Dinamarca. Però quant a Grenlàndia la cosa encara és més greu, car les autoritats de l’illa i la majoria dels votants tenen com a projecte la independència de la nació, no pas el canvi d’amo –de Copenhaguen a Washington, cosa que passaria si les tropes dels Estats Units l’envaïssen.
L’eixida de to de Trump ha causat, com era previsible, un autèntic terratrèmol a tot el planeta. Els més atrevits han qüestionat l’estat mental del quasi-president. I els més assenyats han avisat, amb molta raó, de la capacitat destructiva de propostes com aquesta, de la possibilitat d’una presidència forassenyada, que siga un malson per a l’ordre mundial i per a l’estabilitat del planeta.
Perquè atacar i fer seua Grenlàndia, el simple fet de pensar que això siga possible i proposar-s’ho, no és cap opció política. No és cap opció política legítima. No té trellat. És un desordre, si em permeteu de dir-ho a la manera de Plató.
I invoque Plató perquè al filòsof grec aquest desordre era la cosa que més l’alarmava. Advertia sempre, molt preocupat, que si els elements d’una societat, d’una ànima o d’un sistema són fora del lloc adequat, això, aquest desordre, implica una ruptura de l’harmonia i la justícia, que Plató considerava que eren fonamentals per al bon funcionament de la societat i dels individus.
Plató considerava el desordre, segurament de manera massa innocent, com una conseqüència de la manca de coneixement i de la desconnexió amb les idees pures, especialment amb això que ell en deia “la Idea del Bé”. Però avisava de manera contundent, ja al segle IV abans de Crist, que quan els governants no entenen la veritable natura de la justícia i el bé estan condemnats a actuar de manera caòtica, egoista i destructiva; i, amb això, a fer mal al conjunt de la societat.
El cas és que jo no trobe paraules millors que “caòtic”, “egoista” i “destructiu” per a definir el xou protagonitzat per Trump ahir. I això em fa pensar –i em fa témer– que és a punt de caure’ns damunt un perill enorme, del qual no acabem de comprendre la magnitud i per al qual no sé si la gent normal estem prou preparats.
PS1. Un aliat privilegiat de Trump, més desequilibrat encara que ell, és Elon Musk, que aquests dies promou una manipulació vomitiva dels greus escàndols de violacions de menors que hi hagué al nord d’Anglaterra ara fa poc més de deu anys. En vam parlar ahir en aquest article, que posa els punts sobre les is d’algunes de les manipulacions que l’home més ric del món i la seua cohort ultra intenten imposar. I en parle avui en aquesta Pissarreta, en què pose en relleu que hi ha una voluntat explícita d’eliminar el periodisme i de crear una atmosfera de violència contra nosaltres i la nostra feina que aquests dies notem d’una manera preocupantment clara.
PS2. El PSOE, amb motiu de l’aniversari de la mort de Franco, s’ha empescat una nova maniobra lampedusiana per a enaltir la pervivència del règim franquista, que ningú no representa com el monarca. Però, com que a Madrid ja fa temps que viuen enmig d’una guerra civil somorta, la proposta ha desfermat una nova polèmica de Pedro Sánchez amb el Borbó i amb la dreta. Josep Casulleras aclareix la situació en aquest article: “Sánchez, la mort de Franco i l’incendi que creix a Madrid”.
PS3. Aquests dies es parla amb un cert to alarmista del metapneumovirus humà, un virus respiratori que s’estén per la Xina i en què alguns veuen el perill d’una nova pandèmia, com la de la covid. Però el cas és que no són situacions comparables, tal com us expliquem en aquest article.
