El gran èxode

‘Cada carro és una família que se’n va, i cada filera de carros, un poble que es buida’. Així definia Antoni Rovira i Virgili, vicepresident del Parlament de Catalunya, l’èxode més gran viscut en terres catalanes. El febrer de 1939 més de mig milió de persones travessaven la frontera fugint de l’horror de la guerra. A darrere deixaven les armes i les cendres de la somiada República. A França els esperava un exili banyat de misèria.

L’èxode d’un poble

A les acaballes de 1938 la victòria del bàndol nacional és un fet. L’Exèrcit Popular de la República ha quedat desfet després de la derrota a la batalla de l’Ebre i ja no li queden més bales a la recambra després d’haver cridat a files a la Lleva del Biberó. La caiguda de Catalunya és imminent i una població molt minvada després de tres anys de fam, por i mort ja tan sols espera el final de la guerra.

El gener de 1939, amb l’enfonsament del Front del Segre, les ciutats catalanes comencen a caure en mans de Franco. Borges Blanques, Artesa de Segre, Ponts, Agramunt… El 14 de gener cau Tarragona i poc després ho farà Barcelona. La derrota final és qüestió de dies i les autoritats polítiques s’afanyen a preparar la retirada. Comença l’èxode de milers de catalans i de persones d’arreu de l’Estat que havien arribat a Catalunya buscant refugi. La guerra ha acabat i França espera.

Arreu de Catalunya s’acumulen les cues de carros amb ciutadans fugint de l’horror. Però abans d’arribar a terres franceses tenen un altre perill a superar: els bombardejos constants de les forces aèries de Mussolini i Hitler, els aliats de Franco. Als que poden arribar al final del trajecte, els esperen passos fronterers que s’han convertit en autèntics espais de peregrinació.

Els principals camins de l’exili se situaran a l’Empordà (pels passos de Portbou [1], El Pertús [2] i La Vajol [3]), el Ripollès (pel Coll d’Ares direcció Prats de Molló [4]), La Cerdanya (a través de la frontera de Puigcerdà [5]) i el Pallars Sobirà (principalment pel Port de Salau).

Allà es trobaran amb les barreres baixades i unes autoritats franceses amb la voluntat d’impedir una entrada de refugiats que, en un principi, s’esperava de 150.000 i que finalment va ser de prop de mig milió de persones. Segons Miquel Serrano, historiador del Museu Memorial de l’Exili, aquesta posició es basava ‘en l’opinió negativa que generaven els primers fets de la guerra per part dels republicans, amb atacs a les Esglésies i un clar anticlericalisme’. Així, es considerava que ‘el bàndol republicà estava format, en el seu gruix, per radicals polítics d’esquerres que es podien convertir en un perill polític a ulls de les autoritats franceses, a més d’un perill sanitari evident’.

L’entrada a França: els camps de la misèria

Finalment les autoritats franceses es veuran obligades a habilitar l’obertura de les diverses fronteres amb Catalunya, davant l’avenç cap al nord de les tropes franquistes. La matinada del 27 al 28 de gener es permetria el pas a dones, nens i ancians, que serien distribuïts via ferrocarril en diversos departaments francesos.

Dies més tard, el 5 de febrer, s’obriria el pas als contingents militars que s’agruparien en massa des dels diferents fronts fins al dia 10, quan Franco ja hauria pres el control de tots els passos fronterers dels Pirineus. A diferència de la població civil, els soldats republicans foren distribuïts en diferents camps de concentració. Primer en camps provisionals de pas o d’identificació i després en camps permanents que s’establiran a la costa del Rosselló.

Aquests últims seran, principalment, els d’Argelers i Sant Cebrià de Rosselló. Tal com apunta Miquel Serrano ‘es tracta de camps purament improvisats, amb uns límits marcats per filferrades i, almenys en els primers mesos, sense barracons, amb el cel com a únic sostre’. Uns camps que el febrer de 1939 arribaran a acollir més de 275.000 persones, unes 100.000 de les quals catalanes.

‘Les condicions de vida en aquests camps eren molt dolentes. Escassetat d’aigua potable, una mala alimentació, bàsicament pa i llenties, i manca de condicions higièniques, amb el mar com a únic lloc on fer les necessitats’. Amb aquest context les malalties eren comuns, així com problemes de disenteria i diarrea, i fins i tot epidèmies, com per exemple la de tifus que va deixar més de 1.000 morts a Sant Cebrià el juliol de 1939.

Aquesta manca de qualitat de vida, sumada a l’aglutinament de persones que patien tots els camps, portarà als dirigents polítics francesos a habilitar-ne de nous, com per exemple el de Barcarès o el d’Agde. Tot i això la situació no milloraria amb escreix. Fins a 15.000 persones acabarien perdent la vida en els camps francesos entre 1939 i 1945.

‘I ja som a terra francesa, terra d’exili, de dolor, de sofriments, on havíem de començar un altre calvari, llarg i difícil, ple d’obstacles i misèria’… ‘Hospitalitat? Camps de concentració fil ferrades, barraques, polls, puces, epidèmies, gana i fred…’.

Ramon Moral (soldat), citat a Villarroya, J. Desterrats.

La diàspora republicana

Després del gran èxode d’inicis de 1939, en els següents mesos el nombre de refugiats a França es va anar reduint significativament. Així, si el febrer de 1939 hi havia uns 500.000 refugiats espanyols en territori francès, a finals de 1939 aquest número s’havia reduït fins a uns 200.000. Segons Miquel Serrano aquest comportament té una causa principal: el retorn d’un gran nombre de republicans a l’Espanya franquista.

‘Tenint en compte que les condicions de vida eren molt dolentes i que la majoria encara tenia família a Espanya, molts van decidir tornar, davant les promeses dels franquistes de possibilitar el retorn si no hi havia delictes de sang’. A això s’hi va sumar el comportament de les autoritats franceses que van fonamentar i incentivar el procés. Tot i això, el cert és que tal com apunta Serrano ‘els retornats van ser sotmesos a la repressió franquista, jutjats, detinguts i integrats en batallons de treballadors o camps de concentració franquista’.

Una altra de les raons és el gran nombre de persones que van decidir deixar França i buscar asil en altres països del globus terraqüi. L’URSS, el Regne Unit i Àfrica del Nord van ser alguns dels destins, tot i que el principal va ser Amèrica. A través dels anomenats ‘bucs de l’esperança’  milers de republicans van decidir creuar l’Atlàntic davant la incertesa europea i establir-se a països com República Dominicana, Xile, Cuba, Veneçuela i, sobretot, Mèxic. Aquest últim, entre 1937 i 1942 va rebre uns 22.000 refugiats.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial: guerra i esperança
Pel que fa als republicans que van decidir quedar-se a França, es van trobar amb dues opcions per tal de sortir dels camps de concentració. Per una banda integrar-se a l’exèrcit francès a través de la Legió Estrangera o els batallons d’estrangers; i per l’altre unir-se a les companyies de treballadors estrangers com a mà d’obra.

Una oportunitat que es van veure interrompuda a mitjans de 1940 per l’ocupació de l’Alemanya Nazi de bona part de França. Havia començat una altra guerra i milers de republicans espanyols, tan sols tres anys després d’escapar de les urpes del feixisme a Espanya, es tornaven a trobar amb el mateix enemic, aquest cop a França.

Alguns aconseguirien escapar de les tropes alemanyes i unir-se a la Resistència de la França Lliure; altres no tindrien tanta sort. Un bon exemple són els milers d’exsoldats republicans que, trobant-se al nord del país amb companyies de treballadors, van ser detinguts per les forces alemanyes i van acabar en  camps de concentració nazis (majoritàriament a Mauthausen-Gusen). Acabarien sent més de 9.000. Uns 5.000 no en sortirien mai.

D’altra banda, tal com apunta Miquel Serrano ‘la guerra també suposa un punt d’esperança pels republicans exiliats, davant la percepció que si els aliats guanyen la guerra la dictadura franquista no podrà continuar. Lluitar contra Hitler era lluitar contra Franco i lluitar per la República’. Però el cert és que l’equació no es va complir. Els aliats guanyarien la guerra, però la dictadura franquista seguiria en peu.

Amb tot, els refugiats espanyols s’adonarien que un exili que havia estat totalment temporal i provisional fins a 1945, passaria a ser permanent a partir d’aquell mateix any. L’acte de justícia amb els milicians republicans que lluitaren a la Segona Guerra Mundial no arribaria mai i haurien d’esperar 30 anys més per veure caure el règim de Franco.

El refugiat anònim

La magnitud de l’exili republicà es pot observar a través de les seves xifres. Més de mig milió de refugiats, uns 200.000 dels quals dones, nens i ancians i unes 15.000 víctimes que es deixarien la vida en els camps de concentració francesos. Però la realitat és que la veritable tragèdia de l’èxode de 1939 tan sols s’explica a través de les històries dels seus protagonistes.

La de famílies separades, obligades a deixar la seva casa i la seva terra. Una història de fam, misèria i mort plenes de testimonis anònims. Un d’aquests és el de la Lluïsa Miralles, exiliada amb 10 anys, refugiada al camp d’Argelers i viuda de Miquel Serra, refugiat republicà i supervivent al camp de Mauthausen.

Vuitanta anys després del gran èxode, ja no queden pràcticament testimonis dels fets ocorreguts aquells mesos de 1939. Però mantenir el seu record és un exercici essencial per no deixar caure en l’oblit aquells que, fugint del feixisme, van topar amb l’horror de l’exili.