El govern valencià: cinc mirades sobre un acord que es renova avui

El president de la Generalitat, Ximo Puig, la vice-presidenta del Consell, Mónica Oltra, i el síndic de les corts Antonio Montiel signaran avui l’ampliació de l’Acord del Botànic. Aquell pacte de tres bandes va servir per a foragitar el PP de la màxima institució valenciana i començar l’anomenat govern del canvi. Un any i mig després, tots tres actors consideren que requereix una ampliació per a establir nous objectius. Tanmateix, hi ha compromisos que no s’han resolt, com ara l’obertura de la nova RTVV i la recuperació del requisit lingüístic per a treballar a l’administració. Hem parlat amb cinc persones que viuen de prop i amb implicació la realitat del País Valencià, perquè facin balanç d’aquesta primera etapa de l’acord.

Pau Caparrós (director de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa)

—Quin balanç en feu, d’aquest any i mig que ha passat d’ençà que es va tancar l’Acord del Botànic?
—En faig un balanç positiu. Hem afrontat un període de recuperació econòmica amb una factura heretada elevadíssima. El País Valencià ha tingut una doble crisi econòmica des de l’enfonsament generalitzat de l’economia mundial, a final de la primera dècada del segle XXI. Una, la més general, que ha afectat tothom; i una altra, la que hem hagut de suportar per la ineficaç gestió econòmica durant tots els anys del creixement econòmic passat. Quan altres comunitats autònomes equilibraven el deute públic en un context de creixement, nosaltres ens endeutàvem. És prou sabuda la història que va seguir: la desaparició del sistema financer valencià, un model productiu poc competitiu i una llarga llista d’indicadors socials molt negatius. Afrontar aquesta situació des d’un govern autonòmic amb les finances per terra no és fàcil. Almenys els reconec haver fet una proposta de canvi del model productiu o la fermesa davant l’estat per capgirar un model de finançament enormement injust amb els valencians, o l’establiment, ara sí, de ponts de diàleg i col·laboracions estables amb Catalunya en qüestions com ara el del corredor mediterrani per defensar uns interessos comuns davant l’estat. També crec que és important destacar el fet de compartir aquesta responsabilitat entre diverses sensibilitats polítiques. Era un repte important, d’altra banda un fet molt comú a la resta d’Europa, i crec que, fins a la data, ha sortit bé.

—Què falta fer i què caldria que atengués l’ampliació de l’acord?
—La llista de coses a fer és, com no podria ser d’una altra manera, molt gran. No es pot capgirar una situació creada durant tant de temps i que, hi insistisc, ens ha convertit després de tots aquests anys en una de les comunitats pobres de l’estat (qui ho havia de dir!). Però sí que m’agradaria veure en un curt espai de temps passos decisius per posar en funcionament, des del punt de vista de la cooperació territorial, l’entrada del País Valencià en l’Euroregió Pirineus – Mediterrània. Considere que es tracta d’un projecte d’àmbit europeu que no ens podem permetre el luxe de deixar passar. I ací la voluntat política per a ser-hi, ho és tot.

—Es va anomenar el govern del canvi. Aquest canvi l’han vist, els ciutadans?
—Com a totes les societats, i per desgràcia, la ciutadania valenciana viu allunyada dels timings que necessiten les decisions polítiques per fer-se efectives. La gent vol immediatesa, resultats de colp.  És el signe dels nostres temps. Això complica molt les coses, perquè en una situació de crisi econòmica s’ha de convèncer amb gestos que, per cert, sense una televisió pública valenciana, queden moltes vegades en l’oblit. Som un país, en gran part, sense mitjans. Aquesta també és una prioritat a revertir de manera urgent.

Víctor Maceda (escriptor i periodista del Temps)

—Quin balanç en féu, d’aquest any i mig que ha passat d’ençà que es va tancar l’Acord del Botànic?
—En faig un balanç realment satisfactori, perquè fins ara no hi havia hagut cap experiència de coalicions com aquesta, al marge de la del PP i Unió Valenciana del 1995 al 1999. I, tenint en compte les experiències que hi havia hagut a l’estat, trobe que ni els principals protagonistes no esperaven que la relació fos tan bona. Crec que molts no s’ho esperaven. Sobre el terreny, s’han fet coses molt importants en qüestions que afecten la gent més necessitada, com la universalització de la sanitat pública, que permet que qualsevol ciutadà, independentment de la seua situació legal, puga accedir-hi; l’eliminació del copagament farmacèutic per a les persones amb rendes baixes, que són un milió de persones; el programa Xarxa Llibres; i l’actualització dels pagaments de la llei de dependència.

—Què ha quedat per fer i caldria que atengués l’ampliació de l’acord?
—Hi ha la reobertura d’una televisió pública, que era una promesa reiterada i que fins i tot el president, Ximo Puig, hi va posar data: 9 d’octubre del 2015. Aquesta ha estat una mancança bàsica. I per una altra banda no s’ha eliminat la burocratització. El PP, per a blindar-se de casos de corrupció, va introduir molts controls a l’administració, fet que alenteix molt la feina. I fa que qualsevol llei o projecte hagen de passar molts controls i revisions abans de ser aprovats. Això no s’ha eliminat. En matèria educativa, la plaga d’aules prefabricades, més de 1.700, encara continua, i hi ha casos flagrants.

—Es va anomenar el govern del canvi. Aquest canvi l’han vist, els ciutadans?
—És la gran pregunta que tothom es fa. Jo crec que sí, perquè havíem arribat a un nivell de tensió molt exagerat. Hem de pensar que la situació de la Generalitat Valenciana és realment dramàtica, perquè va heretar un deute de 42.000 milions d’euros. Vull dir que tots aquests èxits dels quals hem parlat són petits miracles. No té autonomia financera per culpa de l’infrafinançament. El govern intenta fer-ho visible, però no sé si la ciutadania ho acaba de percebre com una realitat. No tenim mitjans públics que ho transmeten. El canvi s’ha notat perquè ja no sortim a la televisió per casos de corrupció. No ha estat cap revolució, però és que tampoc no podia ser-ho. El govern intenta fer una transició tranquil·la, no xafar gaires bassals i així poder tenir continuïtat el 2019.

Carme Miquel (escriptora i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua)

—Quin balanç en feu, d’aquest any i mig que ha passat d’ençà que es va tancar l’Acord del Botànic?
—El balanç és positiu perquè el canvi s’ha notat. Per exemple, la llengua ha estat més present, ha rebut l’impuls de què no havia gaudit i ara té un rang molt més alt. Culturalment, s’han promogut moltes iniciatives per acostar la cultura a la gent i no a les elits, com passava fins ara. I festivitats folklòriques, que molts pensaven que s’abandonarien, s’han sabut recollir i canviar, tot recuperant aspectes històrics. La ciutadania pot intuir canvis, com en la cavalcada de Reis, on s’han introduït elements nous de la cultura popular; o les falles, de les quals s’ha esborrat la pàtina blavera. En general, la intenció i els fets per a progressar s’han començat a veure, però en alguns casos els resultats no acaben de ser palpables.

—Què ha quedat per fer i caldria que atengués l’ampliació de l’acord?
—Molt. En l’aspecte social queden moltes coses per fer, perquè venim d’una situació de desigualtat molt greu i tampoc no es pot haver notat en un any i mig. Hi ha programes i iniciatives, però encara han de rendir per a obtenir fruits. En l’aspecte ambiental tampoc no he vist molts progressos. Al Parc Natural de l’Albufera s’han revertit qüestions i s’han actualitzat normatives, però la situació és tan greu que falta posar-hi més esforç. En el camp lingüístic, cal donar una empenta forta al requisit lingüístic per a treballar a l’administració. De moment els actors socials relacionats amb la llengua i l’ensenyament ja s’han posat d’acord i ara cal que el govern arreplegue aquesta sintonia i duga la llei endavant. I, quant al decret de plurilingüisme a l’ensenyament, sembla que és molt ben fet, però alguns creiem que depèn massa de la bona voluntat de la comunitat educativa de cada centre, que seran els que decidiran quin model s’ha d’aplicar. Es començarà a implantar a partir del curs vinent i caldrà molta conscienciació perquè el català no quede arraconat.

—Es va anomenar govern del canvi. Aquest canvi l’han vist, els ciutadans?
—Jo l’he visualitzat, sí. Sobretot en gests, des del primer moment. Han aproximat l’administració a la ciutadania. Es nota una altra actitud i una altra manera de fer que en els darrers anys s’havia perdut. Per exemple, en el camp de l’ensenyament es fan trobades per a rebre propostes, s’organitzen jornades educatives… Abans aquesta actitud no es veia enlloc.

Vicent Moreno (president d’Escola Valenciana)

—Quin balanç en feu, d’aquest any i mig que ha passat d’ençà que es va tancar l’Acord del Botànic?
—Per a Escola Valenciana, el balanç és positiu malgrat els entrebancs que han sortit durant aquest any i mig de govern. Entenem que és un govern que té un acord ampli que ha arribat amb un País Valencià totalment desfet. Aquesta és la realitat, que ho pinten com vulguen, però l’anterior govern del Partit Popular va deixar un desert i s’ha de tornar a construir tot. I han deixat un munt de pedres en el camí per perjudicar la tasca administrativa; per això costa tant avançar en diverses qüestions com, per exemple, l’educació.

—Què falta fer i què caldria afegir en aquest pacte?
—Han de ser decidits. La ciutadania va prendre una decisió l’any 2015 i els va donar suport. Nosaltres vam participar en aquesta proposta de canvi després de vint anys fent feina sota el govern del PP. Durant aquesta legislatura han de ser agosarats i resoldre moltíssimes situacions, amb canvis que ha de propiciar aquest govern. Parlem de normalització lingüística, d’escola… Sabem que són sensibles a aquestes qüestions que tenim encara pendents. Han de saber que tenen el suport de la ciutadania i d’entitats cíviques com la nostra, Escola Valenciana.

—Heu parlat d’ensenyament i llengua. Alguna proposta concreta que sigui necessària o calgui impulsar?
—Actualment avancem en la competència lingüística del funcionariat: l’atenció a la ciutadania ha de ser en igualtat de condicions, siga en castellà o en valencià. Això requeriria una llei d’igualtat lingüística. Sabem que el País Valencià és divers i té molts contextos diferents en l’àmbit lingüístic, però cal fer que qualsevol ciutadà, que avui pot viure plenament en castellà, puga viure també plenament en català en qualsevol situació de la vida diària. En aquest sentit, Escola Valenciana hem anomenat l’any 2017 any per a la igualtat.

—Aquest govern es defineix com el govern del canvi. Creieu que el canvi ha arribat o encara és llunyà?
—Som en el camí. Si durant aquest any i mig no hem avançat més i més de pressa ha estat per les pedres que el govern anterior ha deixat pel camí. Aquests entrebancs, entrebancs burocràtics, dificulten aquest procés de canvi. Qualsevol decisió política que es vulga prendre ha de passar tants tràmits que ho fan molt difícil. Un exemple pot ser el de les subvencions: tot el 2016 intentant fer-les públiques i han eixit, justet, al novembre. D’entrebancs, n’hi ha.

Juli Peretó (bioquímic de la Universitat de València)

—Quin balanç en feu, d’aquest any i mig que ha passat d’ençà que es va tancar l’Acord del Botànic?
—Quant al tarannà del nou govern, en les expressions, la gesticulació, en la manera d’adreçar-se als problemes i d’identificar-los, hi ha sinceritat i franquesa. Crec que no hi ha dubte que hi hem guanyat molt. Era un canvi que es necessitava per salut mental. Ara, limitacions moltíssimes. La situació financera és la que és. Crec que han estat molt actius a l’hora d’explicitar fins a quin punt el País Valencià és una comunitat autònoma dins de l’estat espanyol absolutament discriminada des del punt de vista del finançament. Només cal comparar les infrastructures. Aquest dia em vaig trobar per casualitat un bitllet de l’Euromed de l’any 2002 que tenia dins d’un llibre, i llavors costava 35 minuts menys arribar a Barcelona que ara. Aquesta és la punta de l’iceberg en el sentit que els problemes estructurals són bestials. I des del punt de vista de la universitat i del suport a la recerca i el desenvolupament és patètic, perquè com que no hi ha prou recursos, les coses que es fan són gairebé simbòliques. Però és que la situació financera de la universitat és molt delicada. Ja sé que no és perquè no hi haja una voluntat política, sinó que és un reflex més de l’infrafinançament del país.

—Què falta fer i caldria que atengués l’ampliació de l’acord?
—Des del punt de vista simbòlic, o si més no ideològic, haurien de ser molt més explícits i molt més ràpids en alguns casos, com és la recepció de TV3 i Catalunya Ràdio al País Valencià. Ja sé que hi ha un pretext polític, entre cometes, que és el de la reciprocitat. Però, és clar, com aquesta excusa n’hi ha mil. Si tècnicament és possible, per què no s’ha fet? Hauria estat un gran pas revertir-ho. I ens trobem que no tenim ni una nova RTVV ni TV3. Ara mateix la llengua catalana està absolutament discriminada en els mitjans de comunicació. En aquest mateix sac hi posaria la incorporació a l’Institut Ramon Llull. Quina és la raó per la qual el País Valencià encara no s’hi ha incorporat? Un fet que únicament et pot portar beneficis per a la cultura i per als treballadors de la cultura. A vegades, no sé si és conscientment o no, però fa la impressió que volen quedar millor amb els que no els han votat, que amb els seus propis votants. És un negoci ruïnós.

—Es va anomenar el govern del canvi. Aquest canvi ha arribat als ciutadans?
—En conjunt no pot ser més que positiu, considerant d’on veníem. Després de molts anys, massa anys en què la corrupció i el mal govern eren el que predominava, ha estat una bufada d’aire fresc que et permet de respirar. Jo crec que el canvi, en molts aspectes, definitivament sí que ha arribat, per exemple des del punt de vista del tarannà, la imatge pública i la consideració de les polítiques socials i mediambientals. Una de les primeres coses que va fer aquest govern va ser el reconeixement a les víctimes. Va ser molt emotiu i necessari. Era una necessitat ètica. I alguns altres símbols, com la disponibilitat permanent per acollir els refugiats, amb uns impediments superiors, veus que és factible i que si no es fa és perquè algú no vol. Són gests que s’han de reconèixer.