El govern efectiu s’embolica amb les llengües

Els consellers que el president Torra ha heretat del govern ‘tripartit’ no l’encerten. Després de la desafortunada entrevista del conseller d’Exteriors a la BBC, aquesta setmana ha estat el torn del conseller d’Ensenyament. En una sessió a bombo i plateret al Palau de la Música, el conseller Bargalló i el vice-president Aragonès han presentat un informe sobre el plurilingüisme a l’ensenyament que ha obert la capsa de Pandora de la immersió. Vista la polèmica, el conseller s’ha afanyat a desmentir que l’informe proposi cap canvi important: no patiu, que tot continua igual. Cortina de fum per a explorar l’amplada de la base? Govern efectiu? Frivolitat? Incompetència? Tant se val.

L’informe és un treball que fa propostes amb l’afany d’ajustar la doctrina del departament sobre l’ensenyament de llengües a la realitat demogràfica present, que no és pas la de fa quaranta anys. Feia temps que els tècnics del departament hi treballaven. Jo mateixa n’havia vist un esborrany. Malgrat que els autors potser no es mereixen aquest sarau, és obligat de comentar-lo.

Comparteixo amb altres veus crítiques que l’informe conté fragments que causen inquietud. Ara, a mi el que més em preocupa d’aquest informe és allò que no diu.

Com és que aquest informe no ha estat precedit d’una auditoria rigorosa i independent per a diagnosticar i quantificar les virtuts i els problemes? Abans de donar receptes s’han de fer bé les diagnosis. Tothom parla d’escoles, barris i realitats on hi ha molta més presència de castellà que de català. O al revés, molt més català que no pas castellà. Però ningú no hi posa xifres. Quants són, exactament, els suposats alumnes que tenen deficiència de castellà? I de català? Quants són? De quantes escoles parlem? De quants alumnes parlem? De quin professorat disposen? Quantifiquem-ho. Sembla que tothom té coll avall que la immersió lingüística és un gran èxit, però caldria mesurar-ho amb rigor. El Departament d’Ensenyament disposa d’un munt de dades i, si cal, pot recollir-ne moltes més. Hauria de posar-les a l’abast d’investigadors independents. El resultat seria una guia molt més solida per a fer recomanacions.

Com és que l’informe dedica tan sols una plana insubstancial a la qualificació dels professors, i cap al seu reclutament, quan és evident que ens cal una política de xoc? Cada vegada és més difícil de trobar professors de català. En tenim un dèficit enorme i cobrim les places sense garanties de qualitat. I no tan sols patim amb el català. Diguem-ho clar: el problema no és si n’ensenyem moltes o poques, de llengües: el principal problema que tenim és la pobra qualitat amb què les ensenyem. Mentre l’anglès i altres idiomes els ensenyin majoritàriament professors que no són nadius, els nivells continuaran essent lamentables. Què ho fa que altres països del nostre entorn, alguns més pobres que nosaltres, com ara Grècia i Portugal, aconsegueixin que les seves poblacions tinguin nivells molt superiors? Potser que n’aprenguem. Debatre si ensenyarem matemàtiques en anglès, o geografia en alemany, quan no tenim professorat que domini l’idioma de veritat, em fa dubtar que siguin factibles, segons quines idees.