26.12.2016 - 22:00
|
Actualització: 27.12.2016 - 01:13
La batllessa de Barcelona, Ada Colau, travessa els moments més complicats d’ençà que va ser investida, el juny del 2015. Divendres, l’oposició en bloc li va tombar el pressupost de l’any vinent. I ara només el podrà aprovar vinculant-lo a una qüestió de confiança a final de gener. CiU, ERC, Ciutadans, PP i la CUP li van retreure la manca d’actitud negociadora.
Al novembre, l’oposició ja li va tombar el pla d’actuació municipal (2016-19) –el full de ruta amb les actuacions prioritàries– i el govern no es va atrevir a sotmetre a votació les ordenances fiscals. Cap d’aquestes mesures no impedeix de governar, però certament demostren que Barcelona en Comú i el PSC es troben aïllats al plenari.
Per analitzar aquest any i mig de Colau al capdavant de l’ajuntament, parlem amb l’antropòleg Manuel Delgado i el director de cinema Manuel Huerga. Toquen punts com ara les repercussions del pacte amb el PSC, les ambicions polítiques de la batllessa més enllà de Barcelona i la concreció del seu projecte sense majoria al plenari de Barcelona.
—Com es concreta el projecte de Colau per Barcelona? Tenint en compte que ha estat incapaç de pactar un pressupost, un pla d’actuació municipal i les ordenances fiscals.
—M. Delgado: Ada Colau pretenia portar a l’administració l’esperit que ella mateixa havia encarnat de l’auge dels moviments socials que va conèixer la ciutat des de finals dels noranta, incloent-hi el 15-M, però era fàcil preveure que hauria d’acabar conreant els servilismes de la política institucional clàssica de la qual ella havia de ser antídot.
La feblesa del seu govern sols pot ser corregida restablint l’aliança amb ERC, que havia permès de governar al PSC i a ICV-EUiA amb majoria absoluta a Barcelona entre el 1997 i 2007. Aquesta va ser la suma que li va permetre d’aprovar la modificació pressupostària del mes de maig passat. L’ambigüitat de la batllessa en relació amb el procés sobiranista i el matrimoni d’ERC amb la dreta nacionalista dificulten una repetició de la unitat socialdemòcrata que va fer possible el govern de la ciutat durant quasi tres dècades.
Pel que fa al projecte de ciutat previst al programa de BComú, es va complint en part, en la intenció de mostrar-se sensible en l’àmbit social i molt més a l’hora de renovar el repertori en matèria d’efectes especials i escenificacions, que és sens dubte la seva principal aportació a la política municipal.
—M. Huerga: Ningú no va dir que seria fàcil. Ada Colau és un personatge que incomoda, sobretot a les altres forces polítiques. I les traves vénen dels interessos partidistes. Només puc dir que l’actuació del govern em sembla que, en certa manera, és la que pretenia fer Colau. Què passa? Que la intenten tirar endavant com poden. De totes maneres, els entrebancs ja se suposava que hi serien. Tot és discutible, però, en conjunt, el projecte va en la bona direcció. A contracorrent, com ha de ser. El problema són els suports que se li neguen.
Una altra cosa és el soci que té (PSC). A mi personalment no m’entusiasma. Ara, els pactes s’han de fer amb aquells que estan disposats a fer-te costat. I els coneixements que tenen els socialistes de la cuina de l’ajuntament sempre poden ser útils. Té més sentit que tingui un soci com el PSC que no pas Convergència. És una situació complicada, però s’esforça per anar endavant. Només puc desitjar que se’n surti.
—Barcelona en Comú i CiU són la nit i el dia en termes ideològics. Hi ha hagut un canvi radical després del govern de Xavier Trias? Ha sacsejat la ciutat Colau?
—M. D.: No venim d’un govern de quatre anys de CiU i de Xavier Trias. Venim de trenta anys de governs presumptament d’esquerres que són els que han configurat l’actual model de ciutat, un model basat en una barreja entre especulació immobiliària i espectacularització publicitària, amb unes dosis de moralisme cívic i culte a la cultura per edulcorar i fen digerible el producte final, que és justament la marca Barcelona. Aquesta Barcelona de turisme massiu i d’habitatge inaccessible no és la Barcelona de Trias; és la Barcelona de Maragall, segons Ada Colau el millor batlle que ha tingut la ciutat en tota la seva història i el seu referent a imitar.
—M. H.: Un canvi radical, així de cop i volta, és impossible. No es girar la truita en quatre dies. Penso que els passos que fa en molts casos són encertats, però evidentment no són tan ràpids com voldríem. Probablement, ja n’era conscient abans de guanyar les eleccions. De mica en mica, perquè les dificultats i les travetes les té totes, però va tirant endavant. Un canvi radical costa molt.
Barcelona té moltes virtuts, però també ha anat arrossegant molts defectes i actuacions errònies dels socialistes i els convergents. El model que té per a la ciutat m’agrada. El canvi no és radical, però l’ajuntament es preocupa pels problemes reals i socials. I no vol, com jo, una ciutat aparador i venuda als interessos dels banquers, el turisme i més grans poders, tots ells nocius i que ens deixen una Barcelona impersonal.
Fins ara semblava que no es volgués veure que tenim problemes molt seriosos i que una bona part dels barcelonins ho passen molt malament. Això amb un govern convergent és evident que no s’hauria arreglat. I ara, almenys, hi ha la intenció i se’n va fent via.
—Teniu la sensació que marca perfil polític amb gests –precintar el CIE, exposició sobre Franco, etc.– i no pas amb mesures concretes perquè té minoria al plenari?
—M. D.: Ada Colau i el seu govern saben que la ciutat està en mans d’interessos que no són els de la ciutadania que representen, sinó d’un mercat que contempla qualsevol realitat, inclosa la urbana, com una font d’acumulació de beneficis. Amb competències restringides, determinades per les misèries del joc polític, amb els sectors i recursos estratègics –entre els quals el sòl– en mans privades, BComú sols pot oferir una certa pirotècnia ‘ciutadanista’ que confirmi que és el que prometia ser.
En realitat, això que fan és conrear una mena de despotisme il·lustrat que es dedica a distribuir un fals apoderament entre la gent, que és fals perquè l’apoderament no pot ser mai fruit de la generositat dels de dalt, per molt radicals que es creguin, sinó de l’agitació dels de baix.
—M. H.: Són gestos, sí. Però també són importants i serveixen per a marcar un perfil. Arribar al poder potser era la part fàcil, però ara ha de lluitar contra autèntics gegants. I és molt difícil. La manca de suport potser és normal, perquè les forces que controlen aquesta ciutat són molt poderoses, però em sembla que uns quants partits haurien de fer-li costat i per interessos partidistes no li’n fan.
ERC, per exemple, primer li donava suport i ara, per la suposada ambigüitat ideològica i política amb la independència, l’hi ha retirat. Sembla que li vulguin imposar el procés quan hauria de ser secundari. Jo em considero independentista, i no per això em sembla que Colau sigui tòxica o ambigua sobre el procés. Només cal recordar que és una persona que ha manifestat clarament el seu suport al referèndum. Per mi n’hi ha prou. En una ciutat s’ha de prioritzar la labor social i no pas l’aspiració del país.
Jo confio plenament en l’equip i crec que han portat aire fresc a l’ajuntament. Potser ara hi ha més gestos que política dura perquè no li deixen fer altra cosa. Però ella aguanta i espero que pugui sacsejar ben fort aquesta ciutat.
—Us sembla que a vegades està més pendent de la política catalana, o fins i tot l’espanyola, que no pas de la municipal?
—M. D.: Ada Colau va ser triada per encapçalar un moviment polític que tenia diversos objectius en l’àmbit municipal. Un era portar al poder els sectors més possibilistes dels moviments socials, encara que fos al preu de desmobilitzar-los, és a dir, de desactivar l’activisme. Un altre va ser servir de taula de salvació d’ICV-EUiA, que preveia pràcticament la desaparició com a força amb capacitat de control polític i que, en canvi d’aixopluc per la supervivència, prestava el suport financer i espais electorals a BComú. I, finalment, servir d’instrument i cobertura al desembarcament de Podem a la política municipal.
Un cop assolit el govern de Barcelona, el pas següent no podia ser cap més que el d’assaltar la Generalitat, i més després d’evidenciar-se la inviabilitat d’un canvi polític real a Espanya. L’horitzó de la nova formació que acaba de presentar-se sota el nom provisional d’Un Nou País és aquest: recompondre l’espai del liberalisme d’esquerres i de la socialdemocràcia que havien ocupat els governs tripartits entre el 2000 i el 2010, un projecte del qual els impulsors de la nova marca saben que manca la pota independentista que aportava ERC. Va ser la visió que calia superar aquest escull que va fer que BComú no donés suport a la candidatura de Catalunya Sí que es Pot a les darreres eleccions catalanes, el perfil sobiranista del qual era francament baix.
—M. H.: No m’ho sembla. Tanmateix, crec que si no té el suport que necessita a Barcelona els ha de cercar d’una altra manera. I és possible que, a títol personal, també intenti projectar el seu model més enllà de Barcelona. Quan dic personal no vull dir personalista; em refereixo a les idees amb les quals va guanyar les eleccions. Convertint-se en la veu de moltes persones que fins abans potser no s’havien sentit representades.
Jo no crec que tingui interès personal a ser presidenta de la Generalitat, per dir un càrrec. Simplement intenta aconseguir més suport per a dur endavant el projecte de Barcelona. Potser una mica utòpic, però amb l’ambició que la ciutat sigui modèlica amb molts aspectes. I no pas cada dia més pija. Costa i fan falta canvis molt profunds. Per això tota ajuda és benvinguda i necessària.
—Quines conseqüències té el pacte entre Barcelona en Comú i el PSC?
—M. D.: El producte final del pacte de BComú i PSC és la confirmació del que augurava el paper d’ICV-EUiA en el disseny de la candidatura d’Ada Colau, a càrrec en bona mesura d’algun dels ideòlegs i comercialitzadors en l’àmbit internacional del model Barcelona. Unes persones que BComú no va tenir cap escrúpol d’incloure a la seva llista electoral. De fet, no trobem sinó explicitacions, alguns a càrrec de la batllessa, que la fita de BComú, i ara encara més amb el pacte amb el PSC, és la de tornar al que entén que és l’edat d’or que va conèixer Barcelona als anys vuitanta i noranta, fins al punt que podríem parlar d’un autèntic projecte de restauració ‘maragallista’ al govern de la ciutat. La recuperació d’un bon nombre dels seus responsables, tant polítics com tècnics, per part del suposat nou municipalisme n’és l’evidència.
—M. H.: Els socialistes són els únics que li han volgut donar suport. Si això li serveix per a tenir majories per a guanyar votacions, no em sembla malament. Colau els fa servir de crossa, i no crec que el PSC li marqui l’agenda. A ells ja els agrada tenir representació i un determinat poder dins l’ajuntament. Segurament Colau juga la carta de ‘si els tinc al meu costat, me n’aprofito’, perquè plegats poden fer més coses que no si estigués sola.
Que el PSC no és un company de viatge perfecte? Probablement. Jo no he tingut mai carnet del PSC, però durant molts anys he treballat per a ells, i el paper que políticament han tingut aquests darrers anys m’ha decebut profundament. No n’estic especialment content, del pacte, la veritat. Però ara mateix és l’únic company de viatge que s’ha ofert a acompanyar-la.
En cas contrari, estaria absolutament lligada de mans i peus. Tanmateix, no veig que Barcelona en Comú i el PSC comparteixin gaires coses. Ni en l’àmbit ideològic ni en projectes. Si fos el PSC de principis de la democràcia… però amb l’actual, hi veig poques afinitats.
—Què ha fet bé i què ha fet malament en aquest any mig, Colau?
—M. D.: El govern d’Ada Colau ha executat mesures socials associades al combat contra les privatitzacions en sanitat, el dret d’habitatge, l’augment d’ajudes socials, la pobresa energètica, l’ocupació…. Algunes altres propostes de BComú resten pendents, com ara la municipalització de l’aigua, la renda bàsica municipal, l’obertura d’espais reals de participació veïnal, les auditories a determinades empreses i ens públics clau per la ciutat, la limitació de la violència automobilística a la ciutat, la racionalització de la indústria turística, més enllà d’una moratòria per als nous hotels que s’ha demostrat insuficient.
De totes maneres, aquestes mesures acomplertes o pendents no poden fer gran cosa més que intentar restablir aspectes del que fou l’estat del benestar. A la pràctica, Barcelona continua en les mans dels qui n’han determinat tota la història moderna, que són les de les grans dinàmiques de reapropiació capitalista de les ciutats: gentrificació, tematització i terciarització.
Tres exemples recents en són la prova: les reformes anunciades per la zona del Besòs, que són una ampliació encoberta del 22@, ja iniciada entorn de l’eix Pere IV; l’actuació al Bon Pastor, connectada a la prevista al voltant de l’estació de l’AVE a la Sagrera, i els plans destinats a la Trinitat, que adverteixen del condicionament del nord de la ciutat, la part de Barcelona encara pendent de ser col·locada en el mercat internacional de barris i ciutats.
—M. H.: El millor sobretot és l’estil, molt allunyat del que estem acostumats. Les prioritats també han canviat. L’ajuntament focalitza els esforços en les necessitats socials i prova de reduir la influència dels depredadors de la ciutat. El que més li valoro és aquesta actitud. Les ganes de no voler que Barcelona es continuï degradant i pervertint, perquè s’ha tornat una puta.
De defectes, en té com tothom. I cagades per inexperiència, també. Però té el dret d’errar. Uns altres han estat anys, anys, anys i anys ocupant l’ajuntament, i ella arriba ara de nou. Pot cometre errors.
