El got es va omplint, però molts no ho noten

Arran de la píndola d’ahir, en què parlava d’un mes de maig que m’havia semblat rodó, un lector em diu si no sóc massa optimista, que les coses són complicades i la gent està molt preocupada. Que no veu optimisme al seu voltant, vaja, sinó més aviat tot el contrari. Ell m’explica la percepció de la seva realitat i jo li parlo de xifres, estatístiques i enquestes. Són dos mons diferents? En certa manera, sí. O més ben dit, en determinats moments de la conjuntura, sí. Tot té un tempo. La situació no millora per a tothom igual. Ara són les empreses –o, si més no, moltes– les que van més bé, i les exportadores, encara més. I això transmeten les enquestes. L’increment d’activitat farà que contractin gent nova –algunes ja ho fan– i que treguin els treballadors dels ERTO, que aquest més han baixat d’un 10%. Després, la gent anirà agafant confiança i decidirà que ja pot gastar normalment, segons els guanys, és clar. I llavors, probablement, sortiran altres problemes, com el de les empreses massa endeutades, la inflació, que es pot tornar a disparar, la por que els tipus d’interès pugin, que el BCE canviï la política monetària i a veure com ens afecta… Hi haurà mil coses noves, normals en un món tan poc equilibrat com és l’econòmic.

Però avui, 4 de juny, la situació és la que és i venim d’on venim. No és casual que últimament hi hagi moltes institucions que tenen una perspectiva més bona. Ahir mateix, l’AIREF, en el seu càlcul en temps real de l’evolució del PIB estatal del segon trimestre, el pujava fins a l’1,5% intertrimestral, la qual cosa significa un ritme de creixement anualitzat del 6%. Lamentablement, no calcula la dada per a Catalunya. Únicament ho va fer tot just després de l’1-O i uns quants mesos més. Llàstima que no decidís de continuar.

A l’estranger veuen millor l’evolució de l’economia domèstica, des que el març hi va haver un canvi en la tendència, després dels mesos de gener i febrer, que van ser molt dolents per la paralització de bona part de l’activitat per culpa de la pandèmia. Divendres de la setmana passada, era l’OCDE qui hi deia la seva. Segons l’informe, l’estat espanyol serà el país de la zona euro que més creixi, tant el 2021 com el 2022, amb sengles alces del 5,9% i el 6,3% en el PIB. Hi ha dues raons que expliquen aquesta millora, sosté l’informe de perspectives. Per una banda, l’actual ritme de vaccinació i l’horitzó que obre per a la campanya turística i la reactivació econòmica. I per una altra, els fons europeus que ja podrien començar a arribar aquest mes de juliol. Amb tot, no es preveu que Espanya recuperi totalment els nivells del PIB previs a la covid-19 fins entrat l’any 2023.

Quinze dies abans, era la Comissió Europea qui millorava en tres dècimes la seva previsió per al 2021 i en un punt i mig la del 2022, en relació amb les estimacions del febrer passat, que no tenien en compte l’efecte dels fons europeus. Brussel·les preveu que el PIB de l’estat espanyol rebroti aquest segon trimestre i agafi empenta la segona meitat del 2021, gràcies a l’augment del consum privat i la inversió, als quals el 2022 s’afegirà el repunt de la demanda externa a mesura que es recuperi el turisme. A més, la remuntada de l’economia estatal destacarà visiblement entre la resta dels socis de la zona euro, que creixeran de mitjana un 4,2% enguany, uns dos punts menys. Tot i que també s’ha de dir que l’estat espanyol és on el PIB va caure més fort el 2020.

Però qui va començar la sèrie de revisions a l’alça del PIB estatal va ser el Fons Monetari Internacional i ho va fer en cinc dècimes per al 2021, situant-lo en un 6,4%, segons l’edició d’abril del seu informe semestral “Perspectives de l’economia mundial”. Aquest informe equiparava el creixement de l’economia espanyola per a enguany amb el dels EUA i situava l’economia espanyola per sobre de la majoria de les economies avançades. Bé, és la visió que tenien després de la repuntada del mes de març.

Tot aquest patracol de dades positives no volen dir que hi hagi d’haver un optimisme irracional, però sí que s’ha d’admetre que les coses van més bé i que la sortida del túnel és més a prop. Als ciutadans els aniran arribant les bones notícies a la butxaca, de mica en mica, segons la seqüència esmentada abans.

Ara bé, això no pot amagar els estralls que ha fet la pandèmia i el paisatge que deixarà. Són milers d’empreses desaparegudes i els 86.000 desocupats més que tenim a Catalunya, juntament amb els 120.000 afectats per ERTO que pengen d’un fil. Aquest és l’aspecte més negatiu, no cal dir-ho, però caldrà veure’l d’aquí a uns mesos –i jutjar-lo llavors– si el turisme es porta mitjanament bé.

Encara hi ha un altre aspecte que fa ombra en aquesta recuperació. La desigualtat, que ha augmentat amb força aquests mesos de pandèmia, i amb la desigualtat, sabem que també ha crescut la pobresa. Precisament, ahir, es va presentar la Memòria 2020 de Càritas de Barcelona i les xifres que aporta fan trontollar les frases sobre la millora de la situació que acabo d’escriure. Segons que explica, la crisi derivada de la pandèmia ha empès els col·lectius més vulnerables a un pou del qual els serà difícil de sortir. No hi posa horitzó. El 2020, Càritas de Barcelona va donar suport a 16.249 famílies, que sumen 35.229 persones, un 8% més que el 2019. Han hagut d’augmentar els recursos a marxes forçades. La suma necessària per a cobrir les necessitats bàsiques de 8.766 ciutadans es va elevar a 3,8 milions d’euros. I, una dada que em sembla esfereïdora, les Càritas parroquials van atendre en només tres mesos del 2020 (d’abril a juny) el 87% de les llars que havien atès durant tot el 2019.

El got es va omplint dia a dia, aquest és un fet innegable que ens hauria de fer treure de sobre el pessimisme acumulat durant catorze mesos, tot i que sempre quedarà una part menys visible de la societat que continuarà veient el got gairebé buit. Però aquesta ja és una altra qüestió.