El tomb diplomàtic sobre Catalunya: què ha passat?

1.Quin valor tenen les declaracions de la portaveu del Departament d’Estat dels Estats Units?
La portaveu del Departament d’Estat dels Estats Units –equivalent a un ministeri d’Afers Estrangers– va respondre ahir a diverses preguntes sobre la independència de Catalunya i el referèndum. Les seues declaracions –que els Estats Units treballarien ‘amb el govern o l’entitat’ que isqués del referèndum– són importants. És correcte preguntar-se fins a quin punt era conscient d’allò que deia. Cal remarcar, per una banda, que no és una funcionària experimentada del departament i que, per tant, podia ser que no tingués prou coneixement del tema de què tractava, però també cal remarcar que el Departament d’Estat no contracta qualsevol persona per a fer de portaveu i, sobretot, que el portaveu del departament és a totes les reunions importants i rep tota la documentació de la diplomàcia americana. El fet que la pregunta arribàs després de la Diada, que ha tingut molta repercussió en els mitjans americans, i el fet que immediatament després la portaveu es manifestàs rotundament contrària al referèndum del Kurdistan, fan pensar que sí que sabia de què parlava.

2. Què signifiquen, en concret, les seues paraules?
La frase que pronuncia és una resposta ordinària del govern americà. La pràctica habitual. No tindria gens d’importància si no fos perquè el govern espanyol vol impedir el referèndum. Catalunya és una democràcia occidental i una economia forta amb relacions comercials excel·lents amb els Estats Units. Als Estats Units els interessa que la relació continue essent tan bona com fins ara. I diuen justament això: que treballaran amb qui tinga el poder a Catalunya el 2 d’octubre. Hi afegeixen el detall de dir ‘govern o entitat’, que és una altra pista. Per al Departament d’Estat, l’expressió ‘entitat’ equival a ‘estat’ i, per tant, diu ‘amb el govern o amb l’estat’ que isca del referèndum.

3. I les declaracions de Juncker?
Les declaracions del president de la Comissió Europea van en la mateixa línia. En primer lloc, diu que la Unió respectarà la decisió del poble de Catalunya, frase que és una bufetada a la cara de Rajoy, perquè admet que respectarà el resultat d’un referèndum que el cap del govern espanyol considera il·legal. I després afegeix que Catalunya no formarà part de la Unió Europea i haurà de fer el procés d’entrada. És també una resposta ordinària, que no seria significativa si no fos per l’actitud del govern espanyol.

4. Fins a quin punt són importants les declaracions de Juncker?
Políticament, ho són molt, però a efectes pràctics poc. El tractat de la UE no preveu què passa quan un estat nou apareix en el si d’un estat que ja forma part de la Unió. Per tant, haurà de fer una d’aquestes dues coses: o bé un acord polític o bé demanar al Tribunal de Justícia la interpretació del tractat. Si cal interpretar el tractat no seran ni el Consell, ni la Comissió ni el Parlament que puguen prendre la decisió. Si hi ha un acord polític, segurament decidirà el Consell, amb el suport de la Comissió i el Parlament. La pressió per l’acord polític, ràpid, serà molt forta, perquè això que hi ha en joc és molt important i la Unió Europea no es pot permetre cap més desequilibri estructural. Políticament –com en el cas del Departament d’Estat–, és cabdal que el president de la Comissió Europea diga que respectarà la decisió del poble de Catalunya. Això és un malson per a Rajoy.

5. Quina mena d’acord podria haver-hi entre la república catalana i la Unió Europea?
Hem de pensar en dos ritmes diferents. L’un, el ritme amb què arribarà el reconeixement diplomàtic dels estats membres i, a partir d’ací, el retorn de Catalunya a la UE; l’altre, el ritme amb què la Unió farà mans i mànegues per evitar problemes grossos. El primer serà relativament lent. El procés de negociació de la major part dels nous estats, una volta començat, ha durat quatre anys de mitjana. Ara, en aquest cas cal tenir en compte que la major part d’aquest procés ja s’ha fet. La negociació és per a comprovar que l’estat que vol entrar en la Unió compleix les condicions requerides tant des del punt de vista econòmic com pel que fa al respecte a la democràcia. Catalunya ja les compleix i, per tant, el procés ha de ser molt més ràpid. Tanmateix, la Unió articularà tots els mecanismes que calguen per a evitar problemes innecessaris. Juncker no diu, com voldria Rajoy, que Catalunya no tornarà a la UE. Si Catalunya ja forma part de la UE i en un període breu tornarà a formar-ne part, ara com estat, no tindria cap sentit provocar un daltabaix en els ciutadans i en les empreses. Fa pocs dies, Ianis Varufakis ho va deixar clar: després de la independència la primera obsessió de la UE serà evitar problemes econòmics per a Catalunya o Espanya, per la dimensió europea que tindrien ràpidament.

6. No rectificaran, ni el Departament d’Estat dels EUA ni el president de la Comissió Europea?
És molt possible que es desdiguen o matisen les declaracions ben aviat. Espanya farà una pressió enorme perquè rectifiquen. No cal preocupar-se’n. Forma part de la normalitat diplomàtica. Siga com siga, seran interessants els matisos de la rectificació, si escau, perquè faran evident fins a quin punt l’estat espanyol va perdent la batalla internacional. En diplomàcia hi ha el concepte ‘ensenyar la poteta’, que consisteix a dir una cosa, gruixuda i important, que després rectifiques, però que ja has dit. El missatge ha estat enviat a qui l’ha de rebre. Això han fet totes dues institucions.

7. Són dos fets aïllats o hi ha més indicis que la comunitat diplomàtica va canviant d’opinió sobre Catalunya?
La comunitat internacional no canvia d’opinió sobre Catalunya: només es va adaptant a la realitat, com li correspon de fer. Preferirien que no hi hagués independència, però si n’hi ha –i la diferència és que ara la veuen més que possible– s’hi adaptaran tan de pressa com puguen. D’indicis, n’hi ha més, pràcticament des dels atemptats del 17 d’agost. Per exemple, el gest de la gendarmeria francesa cap als Mossos a les xarxes socials o les reunions del consellers Romeva amb els ministres d’Afers Estrangers francès i alemany.

8. Podem dir, doncs, que Catalunya serà reconeguda internacionalment després del referèndum?
No. Segurament això no passarà, encara. Com hem dit, hi haurà un moviment de reconeixement diplomàtic dels estats, no de la Unió Europea com a tal. Però no crec que siga immediat. Aquest moviment dependrà molt de què passe i sobretot de com passe. L’estat espanyol paga ara la prepotència i la manca de lleialtat que tots els estats membres de la Unió han rebut una vegada o una altra en el curs dels anys. Té moltes factures a pagar. Tret que Espanya origine un daltabaix, és molt probable que el reconeixement oficial arribe una volta aprovada la constitució de la república, és a dir, quan ja ens hàgem consolidat plenament com a estat. Per tant, d’ací a un any, pel cap baix. Ara, des del primer minut, en aquelles coses que són fonamentals hi haurà canals diplomàtics oberts. És evident que l’Europol resoldrà la situació dels Mossos immediatament. I el Banc Central Europeu s’instal·larà a Barcelona discretament. Es trobarà la manera que Barcelona no reste fora de la zona Schengen. Seran operacions per a evitar maldecaps als altres estats, però reforçaran immediatament la república catalana, és clar.

9. Quan veurem Catalunya en l’ONU?
Al final de tot. D’ací a uns quants anys. En principi, fins que no hi haja l’acord amb Espanya, que és inevitable però que la intransigència espanyola pot retardar anys. Les primeres institucions que obriran la porta a la Catalunya independent seran entitats dependents del Consell d’Europa o el Consell d’Europa mateix, i entitats de caràcter clarament tècnic, com ara l’FMI i les unions postals, de comunicació o semblants. Així que Catalunya torne a formar part de la Unió Europea, el procés s’accelerarà i l’entrada en l’ONU caurà pel seu pes. Però difícilment abans que Espanya accepte de negociar un acord per al repartiment del deute amb Catalunya.

10. Podem estar tranquils, doncs? Què indica tot això que passa?
Podem estar molt tranquils. La tasca de la diplomàcia catalana, tant del govern com de la diplomàcia pública representada sobretot pel Diplocat, s’ha fet molt bé. Avui totes les cancelleries saben que Catalunya és un subjecte seriós i previsible, que coneix les regles de la política internacional i les fa servir. Això és molt important i és a la base de tot el que passa. La diplomàcia no la fan els titulars de diaris sinó els cables de les ambaixades i tot fa pensar que a les ambaixades a Madrid i a les institucions unilaterals comença a prendre cos la visió que Catalunya farà allò que va dir que faria i que Espanya no ho podrà evitar. El pragmatisme és el fonament de la diplomàcia i, per tant, ara tots ja assenten les bases per poder dialogar amb ‘el govern o l’entitat’ que isca del referèndum. Perquè ningú no vol, de cap manera, restar fora de joc i sense interlocutor vàlid. I ara mateix Espanya ja no està en condicions de garantir que el dia 2 serà la interlocutora real sobre qualsevol fet que passe al Principat.