El gènere (sexual) del periodisme

En una de les sempre interessants entrevistes d’Ima Sanchís, l’activista ugandès nominat per al Nobel de la pau l’any passat, Victor Ochen, de trenta-quatre anys, argumentava així que les Nacions Unides li haguessin demanat de ser un dels seus consellers: ‘L’ONU necessita testimonis que hagin viscut el que pregonen, perquè les coses no se solucionen amb teories.’ M’hi ha fet pensar força, aquests dies. I ara m’hi fa tornar a pensar, arran del periodisme amb visió de gènere. Per les coses que llegeixo i escolto als mitjans, que farien veure a un cec que els mitjans són dominats per la perspectiva masculina de gènere. Una altra cosa és que el món mascle, per dir-ho amb Terenci Moix, no ho reconegui. El concepte de perspectiva de gènere ha quedat a mans exclusives de les dones, que l’exercim per una raó tan clara com la del senyor Ochen: perquè la vivim.

La perspectiva de gènere és cosa de dones i, per extensió, de les persones LGTB (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals, en el cas que no hi considerem també les ‘queer’, que aleshores s’hi ha d’afegir una Q). La percepció creixent de la complexitat del món, resultat i conquesta de tantes lluites i batalles per la llibertat, té aquestes coses, que necessitem més paraules. Com a escriptora i com a periodista cultural no me’n queixo pas, ni com a professora: les paraules són el món. I la gramàtica també, és clar; el seu caràcter històric (tot ho és i, doncs, canviant, que la història és canvi) em permet saboroses converses internàutiques amb el lingüista Jordi Badia, cap d’estil d’aquesta casa.

Una perspectiva de gènere no vol dir parlar només de dones, ni tampoc aplicar en exclusiva allò del desdoblament (‘totes’/’tots’).  Més aviat es tracta de fer justícia lingüística, per dir-ho així, de no exercir la violència lingüística. Que això va directament lligat al pensament, a la comprensió dels fets, a la perspectiva conceptual sobre el tema a debat o en qüestió. Sobretot en l’esfera pública (mitjans, escola, institucions), que és així com un idioma s’hauria de fer més i més col·lectiu, més propi del seu temps. Vaja, això em pareix a mi. Com va certificar el filòsof: ‘Els límits del meu llenguatge són els límits del meu pensament.’ Del seu, del meu i del teu.

Una altra cosa, ja ho sé, és el desgavell del llenguatge públic, tan destarotat pels qui hi prenen la paraula. Però, què voleu, bé hem de parlar de com haurien de ser les coses. La qüestió dóna per a molt, per a parlar-ne més i més. Això és precisament el que fa, en el terreny dels mitjans, un fòrum de periodistes, l’International Network of Journalists with Vision of Gender (Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere), que aplega periodistes de l’Aliança Global de Mitjans i Media, que al seu torn aixopluga les de la Xarxa del Mediterrani.

La reunió es farà enguany a Barcelona, per primer cop. Del 15 al 17 d’abril, al campus del Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra, on hi ha la Facultat de Comunicació i els estudis de periodisme, televisió i cinema, a més de publicitat. L’Associació de Dones Periodistes, del Col·legi de Periodistes de Catalunya, n’és l’amfitriona.  S’hi esperen una seixantena llarga de periodistes internacionals, a més de les locals. Hi participaran alguns homes, no sé quants; em consta que alguns hi faran de relators.

Les amfitriones tenen problemes de finançament, malgrat les contribucions aportades per la Generalitat (Cooperació), l’Ajuntament de Barcelona i l’Institut Europeu del Mediterrani. És ben curiós que no hi contribueixi l’Institut Català de les Dones (ICD), que des de fa dos mesos té nova presidenta, Teresa Maria Pitarch. Vol dir que fa bé, senyora Pitarch? No s’entén gaire. Pel que llegeixo en el seu currículum oficial, vostè també ha intervingut en qüestions de paritat des del seu càrrec anterior relacionat amb la contractació pública de la Generalitat. Llegeixo que es va preocupar que la llei corresponent aprovada l’any passat garantís el dret de la igualtat de dones i homes de ser-hi  contractats. Si no s’implica en la Trobada Internacional de Periodisme amb Visió de Gènere potser donarà el missatge que no la preocupa aquest àmbit, i vostè diu que no és així.

La presidenta Pitarch ja ha  fet saber al parlament que un dels eixos que vol impulsar en l’ICD incidirà precisament en la informació de gènere. Així ho marquen les directives europees en el terreny de l’ètica comunicativa, que la senyora Pitarch coneix per la seva recent participació en la jornada ONU – Dona a Nova York.  A la faena, doncs. Si no, si no s’hi involucra de pressa,  la perspectiva de gènere als mitjans continuarà sent només masculina, per exemple respecte de tot allò que pugui posar en marxa a l’ICD, i aleshores se’n doldrà. La feina que ha de fer l’Institut és grossa, en bona mesura una variant, podríem dir, dels contractes que en el terreny de la civilització és obligat d’establir en l’esfera pública comunicativa.

Em diuen que l’Institut Català de les Dones ara fa bandera que els ajuts es donin de manera reglada, amb acords i convenis netament establerts. Perfecte. Ningú no hi hauria de tenir res a dir. Però que la nova normativa i els criteris de la convocatòria d’ajuts en el futur de l’ICD encara no s’han obert. Tot això està molt bé, però no deixa de ser una qüestió positivament administrativa. També és bo, potser imprescindible, de saber improvisar i ser resolutiu davant els esdeveniments interessants en marxa. Encara més segurament (no m’hi he trobat mai) quan arribes al poder i una reunió internacional de calibre comprovat truca a la teva porta perquè es fa a Barcelona de manera imminent i en un marc universitari.

Les periodistes amb visió de gènere hi poden, hi podem, contribuir a canviar certs desfasaments que canten massa. Potser, tal vegada, amb el temps i una canya, a poquet a poquet, podem fer que els col·legues masculins entenguin que la misogínia fa moltíssim mal a les dones, en efecte, però que també en fa als homes, molt. Val la pena que mirin per ells:  la misogínia redueix en els homes la poca o molta intel·ligència, la poca o molta curiositat i les ganes d’aprendre i de comprendre el món amb què van arribar, justament al món, quan una dona els va parir.

Nota de la redacció. Aquest article es va publicar en una versió prèvia el dissabte 1 d’abril. Hi rectifiquem inexactituds relatives al càrrec i trajectòria en l’administració pública de la presidenta de l’Institut Català de les Dones i hi matisem els criteris manifestats públicament per l’Institut respecte de la informació de gènere als mitjans.