09.03.2017 - 22:00
El 2 de març de 2016, quan feia 42 anys que havien matat en Salvador Puig Antich, em va venir al cap una anècdota viscuda catorze anys enrere en terres gallegues i vaig decidir explicar-la en una tirallonga de tweets que avui encara cueja.
L’agost del 2002 la meva parella i jo som a Galícia de vacances i un dia decidim anar a Padrón (bé, a Iria Flavia) a visitar la Fundació Camilo José Cela. A primera hora de la tarda comencem la visita guiada en grup i entrem a la primera sala. No recordo res del que hi havia allà a excepció del que presidia l’espai, al mig o en un lloc destacat. La guia ens dóna la benvinguda i arrenca: ‘Aquest garrote vil del mig de la sala és el de Salvador Puig Antich.’ No en recordo les paraules exactes, només l’expressió ‘anarquista catalán’ per ubicar l’audiència. Tot el grup calla, menys nosaltres: ‘Collons!’ L’únic comentari de la guia fa més o menys així: ‘Veo que hay dos catalanes en el grupo’ i ve acompanyat d’un somriure que esborrona. Ningú més diu res. Després la visita continua i ni la col·lecció d’orinals de Cela, ni els ferrocarrils de son pare, ni res del que hi havia allà dins ens va arribar a la retina ja. En tornar de les nostres vacances gallegues, ens vam fer un fart d’explicar-ho a tothom, però sense poder-ho acompanyar de cap imatge perquè a la Fundació no ens van deixar fer fotos. Des d’aleshores, no hi ha vegada que parlin de Puig Antich que no em vingui al cap aquella visita, les paraules de la guia, el garrot presidint la sala.
Tres mesos després, l’11 de novembre de 2002, el garrot va ser retirat de la Fundació Cela ⎯per pressions de la família de Puig Antich i de l’aleshores diputat d’Iniciativa per Catalunya-Verds Joan Saura, entre altres⎯ quan formava part d’una exposició temporal dedicada a una novel·la, La familia de Pascual Duarte, que és una reflexió sobre la pena de mort. Pel que sembla, el garrot havia estat cedit a l’escriptor l’any 1995 pel Consell General del Poder Judicial com a ‘regal’ (fins aleshores sembla que l’havien tingut en un soterrani del Tribunal Suprem), perquè volia un garrot autèntic per exposar-lo a la seva Fundació ⎯diuen, a més, que no és del tot segur que aquell garrot que li van cedir fos el de Puig Antich. A més, sembla que les germanes havien demanat a Justícia que si us plau cremessin el garrot que havia mort el seu germà. De 1995 a 2002, feu vosaltres la resta, són set anys de tenir el garrot a la Fundació Cela, i de tenir-lo ‘cedit’ d’una manera pel que sembla un pèl estranya, poc clara, perquè mireu què passa si en demaneu un al Tribunal Suprem argumentant que voleu investigar els crims del franquisme: ‘Hice numerosas gestiones con miembros del Tribunal Supremo para que me prestasen un garrote vil de los que guardan. Se van a utilizar para el estudio y la comprensión de la historia criminal y judicial de este país. No es por morbo gratuito. Aun así me dijeron que no y que no. Ser investigador en este país es muy complicado. Parece que algunos se sienten responsables directos de lo que se hizo en el pasado.’ És Francisco Pérez Abellán, director del Departament de Criminologia de la Universitat Camilo José Cela l’any 2011.
És a dir, recapitulem: el garrot vil que va matar Salvador Puig Antich va anar a parar a la Fundació Cela a petició personal de l’escriptor al Tribunal Suprem i s’hi va estar set anys, que són molts dies, fins que, a instàncies d’alguns polítics (com ara el ja esmentat Joan Saura, però també Ignasi Guardans i Joan Ridao) i de la família de Puig Antich, per fi va ser retirat de l’exposició. Retirat, entesos, però on? On és ara aquest garrot? El van cremar? Torna a ser en un soterrani acumulant pols?
La meva anècdota explicada a Twitter va provocar una allau de reaccions i hi va haver una persona, la Neus Pinart ⎯treballadora del parlament interessada en la recuperació de la memòria històrica⎯, que de seguida va voler que moguéssim fils, entre totes dues, per esbrinar on era aquell garrot (si encara existia). Un any després escric aquest article perquè no ens n’hem sortit. Hem esbrinat algunes coses, però cap de les dues tenim ni els mitjans ni els coneixements per resoldre l’enigma del garrot ‘perdut’.
Així, després de fer recerca i de veure que l’afer de l’exposició del garrot vil a la Fundació Cela havia estat tractat tant al Congrés dels Diputats com al Parlament de Catalunya (vegeu resolució 1829/VI, sobre l’exposició d’un garrot vil a la Fundació Cela: publicació de la iniciativa i adopció en comissió), vam contactar amb el conseller de la Vice-presidència (Oriol Junqueras), amb el d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència (Raül Romeva), amb el Memorial Democràtic i amb la Comissió de la Dignitat. Tots ells van expressar la voluntat d’investigar-ho, però desconec si fins avui n’han sabut més coses.
També vam saber que des del Museu d’Història de Catalunya havien demanat l’objecte per a l’exposició ‘Les presons de Franco‘ (2003-2004), però que no els el van voler deixar, i van acabar exposant un garrot vil original que els va deixar el Govern d’Andorra. L’havien demanat al Tribunal Suprem, com ho havia fet Cela en el seu moment.
Després de moure tots els fils que teníem a l’abast, doncs, vam concloure que, tot i que el parlament l’havia reclamat i havia resolt ‘demanar la cessió de l’esmentat instrument al Museu d’Història de Catalunya, com a part de la memòria històrica de la repressió franquista’, o bé que se’n fes ‘una rèplica, si la família desitgés que fos destruït’ (resolució 1829/VI), actualment sembla que ningú sap on para el garrot vil que va matar Puig Antich.
Ara toca dir que això només és l’article d’una escriptora que té aquest assumpte ficat entre cella i cella des de fa massa anys i se sent impotent per manca d’eines, recursos i formació per seguir investigant-ho. S’obren moltes més vies, més enllà de voler saber on para l’objecte. Fins i tot queda obert l’interrogant de si el garrot vil que va passar set anys a la Fundació Cela era realment el que s’havia fet servir per matar en Puig Antich (no veig per què la guia havia de donar una informació falsa sobre l’objecte, però sembla que no és del tot segur, que falten dades ⎯com ara el número de referència de l’objecte, imagino–).
Deia que s’obren moltes vies, i una d’elles seria la que tindria relació amb l’escriptor Camilo José Cela, que tothom sap que fou censor durant el règim franquista, sí, però potser no és tan sabut que volia escriure una història del garrot vil ⎯havia encarregat algun reportatge sobre el garrot per a Papeles de Son Armadans⎯, tot i que finalment ho va deixar córrer per fàstic ⎯gràcies, Melcior Comes, per fer-m’ho saber⎯, ni que, pocs dies després de l’execució de Puig Antich, Cela va renunciar ‘al càrrec de president de l’Ateneu de Madrid, pel qual havia estat proposat feia poc pel director general de Cultura Popular, Ricardo de la Cierva. El motiu de la renúncia fou que sempre havia estat en contra de la pena de mort i no volia ser nomenat pel ministre d’Informació i Turisme, ministre que donà l’“enterado” de la sentència de la pena de mort [de Puig Antich]’ (La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL, elaborat per un grup d’estudiants sota el pseudònim col·lectiu de ‘Carlota Tolosa’, dirigits per Ramon Barnils. Barcelona: Empúries, 1985, reeditat el 1999).
Acabo com començava. Dijous passat va fer ja 43 anys de la mort de Puig Antich i em va tornar a venir l’anècdota al cap, com ja és ‘tradició’, i aquest cop, a més, se’m va revifar el cuc de voler saber on era aquest garrot, i més després de veure el que va dir aquell mateix dia Josep Cruanyes. Cal tornar a insistir en un assumpte que penso que ens ha d’interessar a tots…, a tots els que no vulguem tornar a viure el que va passar fa tan poc, perquè és evident que fa poc que va passar si encara és tan difícil esbrinar on para aquest objecte ‘perdut’ (no he aconseguit desempallegar-me de les cometes en tot l’article, ho enteneu, oi?).
