El futur del català i la creativitat lingüística

Enyorar, estimar, arribar, despús-ahir… són paraules corrents de la llengua catalana. Com tantes d’altres van sorgir en algun moment de la història: van començar com a mots nous, com a neologismes i, a la fi, van arrelar en el repertori lèxic bàsic i quotidià. Quan es parla de creativitat lingüística, es recorre sovint a llengües llunyanes i a territoris exòtics en què, com si es tractés de pedres precioses de raresa insuperable, s’han descobert mots que expressen conceptes complexos amb belles i genials metàfores o metonímies: paraules inuits, morfemes del dyirbal, esquemes espacials de la llengua haussa, mots mals de traduir del japonès… Sí, són exemples esplèndids de la manera com aquelles societats han donat resposta, per mitjà de les llengües, a un interrogant fonamental i també quotidià: “Què és això?”

El sistema cultural de cada societat és al darrere dels mots. El català ha servit durant segles perquè els parlants poguessen respondre’s aquest interrogant. Ho han fet recorrent a les mateixes eines cognitives que tots els altres éssers humans i sovint ho han fet, com també els altres éssers humans, d’una manera particular. El “sentiment que provoca el fet de no saber dels altres i del propi país” es va concebre a partir de la causa: “no saber”, del llatí ignorare: enyorar; en la recerca d’un mot que expressés el “ben amar”, es va trobar la solució en el cultisme estimar; un terme mariner, en un país que mira i viu de la mar, arribar, va fer recular el polisèmic venir; la projecció d’un esquema de referència espacial i temporal “en espill” també cap al temps passat, a diferència del que han fet altres cultures, va permetre que el català antic i encara molts catalanoparlants diguen tant despús-demà com despús-ahir… Fins i tot, el llenguatge popular va recórrer a empeltar i empelt durant un cert temps per a expressar allò que ara denominem vacunar i vacuna.

La supervivència del català depèn de molts factors… També de la mesura en què podrà continuar sent una manifestació de la creativitat dels parlants. Aquesta qüestió s’identifica a voltes amb posicions de purisme. No: és una qüestió de, si se’ns permet, salut, de capacitat de la societat catalanoparlant de mantenir i de projectar cap al futur un sistema cultural propi. Es tracta de mantenir la creativitat lingüística, de donar respostes pròpies a un desafiament quotidià: ja ho hem dit, respondre l’interrogant “Què és això?”. Un interrogant que no cessa: cada dia hi ha coses i conceptes nous, cada dia cal recercar mots nous per a coses i conceptes que potser han envellit o s’han carregat amb matisos negatius… I cal fer-ho en un context de globalització, d’interferència profunda del castellà i de l’anglès, de (encara) minorització, de canvi demogràfic, de desigualtat en els drets lingüístics dels ciutadans, de parapeus en la construcció d’un mercat cultural propi i cohesionat… En la societat contemporània açò és faena de molts: de l’usuari corrent, dels mitjans de comunicació, de les institucions acadèmiques, dels professionals de la llengua, de l’ensenyament… Un gran desafiament quotidià.

Josep Martines
Universitat d’Alacant
Institut d’Estudis Catalans

VilaWeb publica cada dia un article de la sèrie “El futur del català”, impulsada per Carme Junyent (vegeu-ne el text introductori).

Heus ací els autors de la sèrie:

1. Josep Murgades: ‘Situació de la llengua o llengua de la situació’
2. Joan Peytaví: ‘Perdre el nord?’
3. Maite Puigdevall: ‘Tots els colors de la llengua’
4. Joan Pujolar: ‘La llengua com a factor de producció’
5. Carles de Rosselló: ‘Minoritzats, però propositius’
6. Albert Rossich: ‘Ecologisme lingüístic’
7. Montse Sendra: ‘La reconstrucció necessària’
8. Enric Serra: ‘El català no ‘cunde’ prou’
9. Ramon Sistac: ‘Parlar o saber parlar’
10. Natxo Sorolla: ‘Activem els sensors de la llengua’
11. Albert Turull: ‘La llengua incerta’
12. Carme Vilà Comajoan: ‘No hem complert mai un decret de fa vint-i-vuit anys’
13. Xavier Vila: ‘Una estratègia completa per a la llengua’
14. Lluís Barceló: ‘El català a les Illes Balears enfront de la saturació d’informació (en castellà)’
15. Albert Bastardas: ‘Avaluar, (re)pensar i fer’
16. Alà Baylac: ‘Ressuscitar el català a Catalunya Nord’
17. Marta de Blas: ‘Per què parlem de multilingüisme quan volem parlar del català?’
18. Emili Boix: ‘Banderes vermelles’
19. Eugeni Casanova: ‘Som Cartago a mans de Roma’
20. Llorenç Comajoan: ‘Assumeix que la gent no és idiota’
21. Mireia Farrús: ‘Sobirania tecnològica, també’
22. Avel·lí Flors: ‘Pel català, de l’acció individual a l’acció col·lectiva’
23. Jordi Ginebra: ‘L’estat del català. Voleu dir que n’hi ha per a tant?’
24. Andreu González: ‘L’agonia del català’
25. Narcís Iglesias: ‘Ambivalències en un context de transformacions’
26. Xavier Lamuela: ‘El present del català’
27. Mercè Lorente: ‘Llengua i responsabilitats’
28. Josep Martines: ‘El futur del català i la creativitat lingüística’
29. Vicent Martines: ‘La sociolingüística una eina necessària’
30. Marina Massaguer: ‘Adoptar el català: la importància dels afectes’
31. Brauli Montoya: ‘Cal una llei de llengües de l’estat espanyol?’