El futur del català, un quadern de tardor per a un debat pendent

Poc abans del confinament em vaig trobar amb una colla de joves preocupats pel futur de la llengua. No són lingüistes ni filòlegs, no es dediquen professionalment a la llengua, encara que d’una manera o d’una altra es dediquen a la comunicació. El cas és que tenen la sensació que el terra se’ls desfà sota els peus. Pensen que, quan tinguin fills, els portaran a un món on, si no ens espavilem, el català serà una llengua residual que potser els vincularà amb els avis, però els deixarà a la intempèrie en el seu entorn. També creuen que, si no ho canviem, el català ja no formarà part del món referencial dels que els segueixen. Temen ser aquella darrera generació que ha sentit la llengua parlada al carrer i, potser, acabar sent aquella colla de vells que fan servir una llengua moribunda com a codi intern, amb els amics de tota la vida i prou.

Algú pot creure que, tot i ser joves, són pessimistes, o romàntics, o nostàlgics abans d’hora. I el cas és que no. Tots tenen feines amb més futur que passat, jo diria que cadascun a la seva manera té l’oportunitat de viure el seu somni –o de realitzar-se, com en dèiem abans– i, si volguessin, podrien anar a la seva prescindint del que passa al seu voltant. Però no ho volen. I no ho volen perquè, fonamentalment, són gent compromesa i conscient, dolorosament conscient em temo, del moment que els ha tocat viure.

Quan em van venir a trobar jo els vaig dir que creia que s’equivocaven de persona. Encara ho penso. Sigui com sigui, els vaig escoltar perquè tenen idees i projectes. Projectes que la pandèmia va frenar però que, d’una manera o d’una altra, van tirant endavant. Perquè són obstinats, també. Aquest Quadern de tardor és una resposta a la seva obstinació que, segurament, és voluntat de ser.

Una de les coses que creuen és que hi ha poc debat sobre el futur de la llengua. I debat entès com a diàleg, perquè parlar-ne se’n parla molt, però potser no hi ha prou intercanvi. De fet, David Paloma em feia aquest retret en la ressenya que va fer d’El futur del català depèn de tu. Doncs vam posar fil a l’agulla. Però el diàleg en temps de pandèmia no és fàcil i aleshores vaig pensar que el format de la ‘Llibreta de vacances’ ens podia anar bé. Articles curts per dir com es veu la situació de la llengua i què caldria fer. I cada dia un article durant un mes. Més que diàleg i intercanvi, vam pensar que valdria la pena una pluja d’idees, que cadascú hi digués la seva i després ja es veurà. Perquè després poden passar moltes coses. Amb el format pre-establert només ens faltaven els interlocutors.

Vaig convocar lingüistes i sociolingüistes de totes les edats, acadèmics i obrers de la llengua, amb trajectòries molt diverses i, cosa que és més important, de Perpinyà a Alacant i de Lleida a Mallorca. El resultat ha estat, com a mínim, sorprenent. Els lectors hi trobaran propostes afins però també arguments per a les idees contràries; un autor els portarà cap a una banda i un altre els farà veure una altra perspectiva. Confio que tot plegat tingui continuïtat, sobretot per la gent jove que espera trobar una sortida.

Estic molt agraïda a tots els que han acceptat la invitació. Sé que el primer repte ha estat el límit d’espais, però tots se n’han sortit. Una altra dificultat era la por de repetir el que ja havia dit algú altre, ja veureu que no és el cas. Les orientacions i les propostes són tan diverses que totes són compatibles. Per això mateix l’ordre també era intranscendent. Vam quedar que els publicaríem per ordre alfabètic a partir del primer que l’enviés, i va ser el Dr. Josep Murgades, de manera que ell encetarà la sèrie. Us convido a llegir-los tots, a parlar-ne i a comentar-los perquè, com més gent participem en el debat, més possibilitats tenim de trobar-hi una sortida.

Aquests són els autors dels articles de la sèrie, que sortiran publicats, un cada dia, a partir de demà:

1. Josep Murgades: ‘Situació de la llengua o llengua de la situació’
2. Joan Peytaví: ‘Perdre el nord?’
3. Maite Puigdevall: ‘Tots els colors de la llengua’
4. Joan Pujolar: ‘La llengua com a factor de producció’
5. Carles de Rosselló: ‘Minoritzats, però propositius’
6. Albert Rossich: ‘Ecologisme lingüístic’
7. Montse Sendra: ‘La reconstrucció necessària’
8. Enric Serra: ‘El català no ‘cunde’ prou’
9. Ramon Sistac: ‘Parlar o saber parlar’
10. Natxo Sorolla: ‘Activem els sensors de la llengua’
11. Albert Turull: ‘La llengua incerta’
12. Carme Vilà Comajoan: ‘No hem complert mai un decret de fa vint-i-vuit anys’
13. Xavier Vila: ‘Una estratègia completa per a la llengua’
14. Lluís Barceló: ‘El català a les Illes Balears enfront de la saturació d’informació (en castellà)’
15. Albert Bastardas: ‘Avaluar, (re)pensar i fer’
16. Alà Baylac: ‘Ressuscitar el català a Catalunya Nord’
17. Marta de Blas: ‘Per què parlem de multilingüisme quan volem parlar del català?’
18. Emili Boix: ‘Banderes vermelles’
19. Eugeni Casanova: ‘Som Cartago a mans de Roma’
20. Llorenç Comajoan: ‘Assumeix que la gent no és idiota’
21. Mireia Farrús: ‘Sobirania tecnològica, també’
22. Avel·lí Flors: ‘Pel català, de l’acció individual a l’acció col·lectiva’
23. Jordi Ginebra: ‘L’estat del català. Voleu dir que n’hi ha per a tant?’
24. Andreu González: ‘L’agonia del català’
25. Narcís Iglesias: ‘Ambivalències en un context de transformacions’
26. Xavier Lamuela: ‘El present del català’
27. Mercè Lorente: ‘Llengua i responsabilitats’
28. Josep Martines: ‘El futur del català i la creativitat lingüística’
29. Vicent Martines: ‘La sociolingüística una eina necessària’
30. Marina Massaguer: ‘Adoptar el català: la importància dels afectes’
31. Brauli Montoya: ‘Cal una llei de llengües de l’estat espanyol?’