31.03.2020 - 05:15
Explica l’ecòleg Robert May (2010) a les pàgines de la revista Science que si una nau extraterrestre visités el planeta Terra, el que més sorprendria els seus ocupants és la seva extraordinària biodiversitat. «Quantes formes de vida hi ha al planeta?», seria una de les primeres coses que ens preguntarien. Avergonyits, hauríem de respondre que no ho sabem del cert, que el nombre d’espècies descrites supera el milió i mig, però que la xifra real podria estar per damunt dels 8,7 milions. Seguidament, hauríem d’explicar als nouvinguts que molta d’aquesta biodiversitat està desapareixent ràpidament, sovint abans que ni tan sols la puguem documentar. «Ha caigut recentment algun meteorit sobre el planeta? Ha canviat la seva òrbita al voltant del Sol?», ens preguntarien. Avergonyits, una altra vegada hauríem de respondre que la pèrdua actual de biodiversitat no té a veure amb cap d’aquests fenòmens naturals; que la causa la trobem en les nostres activitats, que destrueixen els hàbitats, alteren el clima, faciliten l’expansió d’espècies invasores i sobreexploten els recursos. Els nostres amics extraterrestres es quedarien perplexos: «No esteu preocupats per aquesta pèrdua de biodiversitat? Hi ha cap manera d’aturar-la?»
Per a molta gent, la pèrdua de biodiversitat no és quelcom que els preocupi excessivament. Més enllà de la tristesa que pugui representar l’extinció d’una espècie emblemàtica, no veuen com la pèrdua de microorganismes, plantes i animals pot afectar les seves vides. La realitat és ben diferent. Des de fa temps sabem que la biodiversitat és essencial per al nostre benestar, i que si continua desapareixent pot arribar a posar en perill el nostre futur. L’empremta de la biodiversitat és apreciable en la gran varietat de medicaments, aliments, materials i altres béns que obtenim de la natura. Encara més important, tot i que menys evident, és el fet que la biodiversitat ens ofereix serveis ecosistèmics sense els quals la nostra vida al planeta seria impossible. Aquests serveis inclouen, entre moltes coses més, la purificació de l’aigua i l’aire, la retenció i fertilització del sòl, el manteniment de condicions climàtiques adequades, la pol·linització dels conreus, la dispersió de llavors de plantes, el control de plagues i malalties, i la millora de la nostra salut. Si volem continuar gaudint d’aquests serveis en el futur, cal trobar fórmules per evitar que la biodiversitat continuï disminuint. Com veurem en aquest article, la forma com fer-ho no és gens trivial.
Tot el que importa és la riquesa d’espècies?
Un marc teòric per pensar com preservar la biodiversitat és la teoria de la biogeografia d’illes. Proposada per Robert MacArthur i Edward Wilson a finals dels anys seixanta per explicar la diversitat d’espècies en illes, la teoria essencialment ens diu que si assumim que les espècies es comporten de manera semblant (el que es coneix com «equivalència ecològica»), els dos factors clau per a entendre la diversitat en una regió són la seva àrea i el grau d’aïllament en relació amb altres regions. Les implicacions per a la conservació són obvies: si reduïm i fragmentem els hàbitats, només per atzar la diversitat d’espècies hauria de disminuir. I, de fet, això és el que s’observa. Si fragmentem un hàbitat, com s’ha fet en nombrosos experiments (Ferraz et al., 2003), les parcel·les més petites tendeixen a contenir menys espècies.
La teoria de la biogeografia d’illes ha influït molt en la percepció general segons la qual el que cal conservar és la riquesa d’espècies. Si les espècies són ecològicament equivalents, els esforços de conservació s’haurien de centrar a preservar el màxim nombre d’espècies. Com que la riquesa d’espècies està desigualment distribuïda al llarg del planeta, les alteracions ambientals provocades pels humans no tenen el mateix efecte a totes les regions. El seu efecte hauria de ser més gran en regions que contenen més espècies endèmiques, espècies que no es troben en cap altre indret del planeta. Des d’aquest punt de vista, l’impacte de les activitats humanes sobre la diversitat global dependrà en gran part de com afectin les regions tropicals i subtropicals (incloses les regions mediterrànies), les anomenades «regions calentes» del planeta on es concentra la major diversitat d’endemismes.
Una mirada al passat evolutiu
Recentment, els ecòlegs han començat a plantejar-se si centrar-se en la riquesa d’espècies és suficient per preservar la biodiversitat. Un dels debats més controvertits ha girat al voltant de la importància de la història evolutiva. Sabem que, al llarg de la seva història, alguns llinatges s’han diversificat més que altres, ja sigui perquè han acumulat espècies més ràpidament, perquè han patit menys extincions o per una combinació d’ambdós processos. El resultat és que, mentre que algunes espècies estan emparentades amb moltes més, hi ha espècies que són les úniques representants vives de llinatges sencers. El resultat és que l’extinció d’una espècie no sempre té el mateix impacte sobre la pèrdua d’història evolutiva.
En els darrers anys s’han acumulat evidències que indiquen que la destrucció dels hàbitats naturals no només redueix la diversitat d’espècies, també redueix la diversitat d’espècies evolutivament distintives. La diversitat filogenètica es pot mesurar sumant el temps en què les espècies de l’ecosistema es van separar entre elles durant la seva història evolutiva. Si les espècies es van separar fa molt temps, la diversitat filogenètica serà més gran que si es van separar fa poc. Comparant la diversitat filogenètica entre àrees urbanitzades i àrees adjacents no urbanitzades, és possible obtenir estimacions crues de la pèrdua d’història evolutiva associada a la urbanització. En ocells, aquestes estimacions indiquen que els entorns altament urbanitzats suporten una mitjana de 450 milions d’anys menys d’història evolutiva que els entorns naturals circumdants (Sol, Bartomeus, González-Lagos i Pavoine, 2017). Encara no està molt clar per què les espècies evolutivament més distintives són les primeres que desapareixen quan s’altera el seu hàbitat, però el fet que no hagin tingut massa èxit evolutiu potser indica que no estan prou preparades per a afrontar els canvis ambientals.
Llig l’article complet en la web de Mètode.
Daniel Sol. Investigador científic del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) de Bellaterra (Espanya). La seva recerca busca entendre com els animals responen als canvis ambientals i les conseqüències que això té per a la pèrdua de biodiversitat. Els seus treballs més recents se centren en la relació entre comportament i estratègies vitals com a mecanisme general de resposta als canvis.
