17.11.2016 - 12:29
|
Actualització: 04.12.2016 - 19:51
‘Per contribuir a la memòria històrica no fa falta provocar ningú’, explica un dels treballadors del Born Centre Cultural de Barcelona, en referència a l’exposició ‘Evocacions de la ruïna’, que es presentava amb una estàtua de Francisco Franco decapitat just a l’entrada de l’edifici. Aquesta escultura del dictador, obra de Josep Viladomat, ja no hi és. Fou recollida pel camió de les escombraries després d’uns dies en què va generar molta polèmica.
Es tracta doncs d’una exposició que aposta per la recuperació de la memòria històrica i la condemna al franquisme. Tot i la intenció, no ha estat exempta de crítica. Arran d’això, cal preguntar-se si les ferides estan tancades com defensen alguns partits polítics emparant-se en l’esperit de la transició o si, per contra, el franquisme segueix tan present en la nostra vida quotidiana que ens hem acostumat a conviure amb ell.
Tot fa pensar que la transició cap a la democràcia no va saber com tractar la memòria històrica. Simplement es va obviar l’existència de la dictadura i les conseqüències que havia tingut en la població, sobretot a la part republicana. Durant aquells anys es van aprovar lleis com la Llei d’Amnistia, encara vigent actualment, que impedeix jutjar els crims comesos durant la dictadura. És per aquest motiu que persones com Antonio González Pacheco (Billy el niño) mai han estat condemnades per les accions que van cometre durant els anys de Franco. En aquest cas, la justícia argentina va reclamar la seva extradició perquè fos jutjat però l’audiència espanyola ho va rebutjar perquè els crims de què se l’acusa han prescrit.
Posteriorment l’any 2007 el govern de Zapatero va aprovar la llei per la memòria històrica, que intentava ser una mica més conciliadora amb les víctimes, tot i que no s’està complint.
A Catalunya encara queden prop de 7.700 símbols de la dictadura franquista. Aquestes dades són de l’any 2010, quan el Memorial Democràtic, una institució de la Generalitat de Catalunya destinada a perseguir el compliment dels drets humans, en va fer un recompte. Altres institucions com l’Ajuntament de Barcelona han fet també un recompte de la simbologia franquista que encara ara podem trobar a la ciutat. Per tant, la xifra va augmentant a mesura que es fa més recerca.
De tots aquests símbols, prop de 4.000 són plaques d’habitatge que es poden trobar a molts dels edificis de Barcelona i de la resta de ciutats catalanes. La resta està classificat en tombes i làpides, relleus i gravats, creus franquistes, monuments i grafits i rètols que estan repartides arreu del territori català.
La majoria de tombes franquistes estan situades a prop del riu Ebre, a la província de Tarragona. És fàcil deduir el motiu. Es tracta d’honorar als caiguts, del bàndol nacional, durant el combat més sagnant de la guerra civil, la batalla de l’Ebre. Pel mateix motiu podem trobar molts monuments franquistes a les terres de l’Ebre. L’exemple més conegut és del de Tortosa, on el passat mes de maig es va celebrar una consulta per decidir si el monument alçat al mig del riu, un dels més grans que hi ha a Catalunya, es mantenia o es museïtzava. En aquest cas els veïns van decidir mantenir-lo.
Per descomptat, de monuments en podem trobar d’una manera més repartida per tot el mapa del territori català. Podem trobar monuments per les zones properes a les capitals de província, especialment a Barcelona i a Tarragona. La província de Lleida és la que menys monuments té, concretament n’hi ha tres. Els monuments són potser les restes franquistes que més polèmica han provocat, perquè la majoria d’ells són en record o en homenatge al bàndol nacional i a Franco.
Un dels pilars de la dictadura franquista va ser la religió catòlica, és per això que en el territori català trobem també creus catòliques que s’han mantingut des de llavors. Concretament en trobem 26 repartides per arreu de Catalunya. Podem trobar-les de diverses maneres, algunes estan afegides en algun monument o tomba i altres són simplement creus que simbolitzen alguna cosa en concret en el lloc en què es troben. Cal destacar que a diferència dels altres, l’Ebre és la zona de Catalunya on trobem menys creus.
Els grafits i les pintades són dibuixos o il·lustracions de la cara del dictador o de símbols de la dictadura que estaven gravats en parets. La majoria d’ells estan situats a la província de Lleida i n’han sobreviscut molt pocs. Alguns estan mig esborrats o ratllats per sobre. En l’actualitat molts dels que queden són simples línies on difícilment es pot apreciar el que simbolitzen.
Els relleus, gravats o inscripcions els podem trobar en qualsevol dels monuments anteriors o individualment. La majoria d’ells són en record de víctimes de la guerra civil i es troben en làpides o tombes. A part d’inscripcions també trobem gravats que són símbols de la dictadura, com les fletxes o l’àliga.
La gestió de la nostra memòria
L’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC) té un posicionament molt concret sobre la simbologia franquista. El millor seria retirar qualsevol element franquista i posar-ho en museus que n’expliquessin el significat. Es tracta doncs d’explicar amb fonts primàries què va ser el franquisme i què va suposar per a la societat espanyola i catalana. Aquesta visió de com gestionar els vestigis franquistes concorda amb la Llei sobre Memòria Històrica de l’any 2007 impulsada pel govern de Zapatero. L’article 15 d’aquesta llei afirma el següent:
‘Las Administraciones públicas, en el ejercicio de sus competencias, tomarán las medidas oportunas para la retirada de escudos, insignias, placas y otros objetos o menciones conmemorativas de exaltación, personal o colectiva, de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión de la Dictadura. Entre estas medidas podrá incluirse la retirada de subvenciones o ayudas públicas.’
Tot i l’existència d’aquest imperatiu legal, no s’està destinant cap partida pressupostària a fer complir aquesta llei. Segons l’ARMHC, ‘hi ha una manca d’interès per part del govern, de forma ben explícita i per interessos polítics’. Sobre aquesta falta d’acció també en parla l’informe de l’ONU de l’any 2014 que destaca 10 punts on l’Estat està fallant. Alguns dels més importants de l’informe són l’obstacle evident que suposa la Llei d’Amnistia, que encara ara segueix vigent, la falta d’informació a disposició de la ciutadania i el fet que molta informació encara ara segueixi sent classificada i confidencial. Cal destacar també l’educació deficient que els ciutadans reben i l’impediment que això suposa per a una millor comprensió del franquisme.
La majoria de gent no sap identificar d’on han sortit els símbols franquistes que podem veure quotidianament a les ciutats. Per això vam preguntar a diferents gironins si sabien qui va construir l’edifici del mercat de la seva ciutat.
https://youtu.be/N2cJlpFloEc
L’ARMHC afirma que ‘la gestió de la memòria ha de tenir el seu referent en la nostra pròpia experiència’ però no nega que pugui tenir similituds amb la d’altres països. Per això, posa d’exemple el procés de transició de Sud-àfrica i els mecanismes que aquest país va emprar per mirar d’aplicar la justícia restaurativa a les víctimes de l’apartheid.
Tot i que Sud-àfrica va acabar amb el règim de l’apartheid el 1991, per tant 16 anys després que a Espanya morís el dictador, és evident que encara ara es podria importar al país algun dels elements més destacats de la transició sud-africana. Arran de la Llei per a la promoció de la unitat nacional i la reconciliació de l’any 1995, es va crear la Truth and Reconciliation Commission (Comissió per a la veritat i la reconciliació). Es tracta d’un organisme oficial dedicat a identificar les víctimes i els criminals i a fer d’intermediari entre ells per tal de fomentar el diàleg i la indemnització a les víctimes. Sota la direcció de Desmond Tutu, es va establir com a lema ‘sense perdó no hi ha futur, però sense confessió no hi pot haver perdó’.
Però a Espanya no hi ha hagut ni confessió ni perdó. El passat 2015 se celebraven els 40 anys de democràcia i el discurs d’alguns sectors de la societat fou que les ferides ja estan tancades i que qualsevol nova acció seria reobrir el conflicte. Però la gran quantitat de simbologia franquista que podem trobar pels carrers de les ciutats catalanes demostren que encara hi ha molts interrogants oberts. Tant l’ONU com les associacions de memòria històrica continuen pensant que existeixen víctimes de segona categoria i que la gran majoria no han estat compensades pels crims que van patir sota la dictadura franquista.
