“El francès ho ha d’esclafar tot”

“Per a ells és una qüestió de principis: el francès ho ha d’esclafar tot.” Són declaracions del diputat bretó Paul Molac arran de la reacció irada del govern d’Emmanuel Macron contra la llei de protecció i promoció de les llengües minoritzades que havia aprovat l’Assemblea Nacional de l’estat francès.

Llei Molac, se n’ha dit, precisament, perquè ha estat impulsada per aquest diputat, fundador del grup parlamentari Llibertat i Territoris. El nom oficial és “llei de promoció de les llengües regionals” i és la primera vegada que a l’estat francès reconeix i dóna cobertura a la immersió lingüística a les escoles públiques, la retolació bilingüe o a poder emprar, en els noms propis, grafies que no té el francès. Totes tres possibilitats, no cal dir-ho, altament alarmants i absolutament intolerables. Escoles, retolació, grafies dels noms: on s’és vist, de cap manera. No. El govern d’Emmanuel Macron ha reaccionat precipitadament i dràsticament per frenar la gosadia.

La llei, que ja havia passat folgadament el tràmit del senat (253 vots a favor, 59 en contra), finalment s’havia aprovat el 8 d’abril i amb claredat: 247 vots a favor, 76 vots en contra i 19 abstencions. Per al jacobinisme recalcitrant (com si n’hi hagués cap altre, en fi), aquella mostra de reconeixement de pluralitats lingüístiques devia ser insuportable. Per al jacobinisme recalcitrant de la República en Marxa, que és el partit de Macron, encara ho devia ser més el fet de constatar que cent dels seus diputats hi havien votat a favor. I va fer allò de l’on s’és vist i el de cap manera i el no, no i mil vegades no de les grans enrabiades, i va practicar aquella cosa tan lletja que és potinejar la separació de poders i injectar executiu al legislatiu: el mateix Macron i els seus ministeris (amb el responsable d’Educació, Jean-Michel Blanquer, com a braç executor) van fer mans i mànigues per a aconseguir els diputats necessaris i presentar a temps un recurs contra la llei al Consell Constitucional (tal com s’explica en aquest article, de seixanta que els en calien, en van tenir seixanta-un: tampoc no es pot dir que anessin sobrats de res). I el Constitucional francès va trigar ben poc a sentenciar que on s’és vist i que de cap manera i que no.

La llei Molac ha estat rectificada i escapçada.

L’escàndol és gros.

I sí, és una indignació. I sí, protestarem contra la bruta maniobra. El 29 de maig, que serà dissabte, ja hi ha convocatòria a Perpinyà: a les 15 hores, a la plaça de Catalunya i amb un lema ben clar: “Manifestem-nos per l’ensenyament en català.” Tanta gent com pugui, que hi faci cap. Tanta gent com pugui, del nord i del sud i de tot arreu. Perquè aquest atac directe contra la llengua catalana és un atac directe contra tots i cadascun dels parlants, al nord i al sud i a tot arreu. Vull dir que això que és una obvietat (que una llengua és també un ecosistema i que qualsevol reducció del seu espai afecta el conjunt) hauria d’implicar que, davant de l’agressió, el conjunt de l’ecosistema es defensés. Que ningú, enlloc, no es pogués permetre el (fals) luxe de fer-hi cara compungida i de pensar que quin greu i que si “n’arriben” a estar, de malament, “allà”, bo i mirant, alhora, cap a una altra banda.

Tot plegat és tan i tan greu, que ben segur que, el 29 de maig, els informatius de ràdios i televisions, les pàgines dels diaris en paper o digitals (a més a més de VilaWeb, s’entén) guardaran espai suficient per a donar notícia de la manifestació i de la barrabassada que l’ha causada. Vull dir que ho faran al sud de l’Albera, també.

Ni que sigui per a deixar constància de la importància que tenen unes mobilitzacions (juntament amb la de Perpinyà, a diversos punts de l’estat francès es faran també protestes davant de la barbaritat) que, de moment, ja han fet que Emmanuel Macron hagi de sortir a la palestra per a rectificar i declarar que no, que no, que en realitat ell és “guardià de la riquesa de les nostres llengües”.

Ahà.

I no tan sols això. Perquè a banda del necessari, i lògic, ressò mediàtic sobre un tema clau, hi ha l’acció política. I aquí és on les institucions, els governs han d’entrar-hi i de respondre. Especialment el govern independentista. Entrar-hi a fer la seva feina, vull dir, a actuar com a tal govern al servei del seu poble. Donant suport a la Bressola, a Arrels, al moviment associatiu del nord que, en condicions adverses, treballa per tots nosaltres, per la nostra llengua, i que tantes vegades ha expressat, amb raó, la falta de col·laboració del sud. Donant suport a les entitats i fent el seu paper, també, des de la institució i amb la força que té la institució, per a aconseguir garanties jurídiques per a l’ensenyament en català: cercant i trenant aliances amb representants públics bretons i bascs i occitans, dialogant amb càrrecs municipals i amb els diputats que van votar a favor de la llei, fent lobby a favor del respecte per les llengües minoritzades i, per tant, del català. Etcètera i per exemple. Que no caldria haver-ho de dir però que per si de cas.

De les poques coses imprescindibles que hi ha en el nostre ara i aquí, aquesta n’és una.

No sé si la primera.