El fragor de la piulada

*En què diríeu que es diferencia un benparlat d’un benparlant? Doncs, segons el DIEC, en el fet que el primer “parla educadament, sense usar expressions grolleres” i el segon ho fa “bé, correctament, amb una certa elegància”. Us hi reconeixeu? Sou més benparlats que benparlants? O, al contrari, tendiu a ser malparlats: “Desvergonyits en el parlar, que empren un llenguatge groller, amb renecs”? Allò que segur que no podeu ser és malparlants, és a dir, que parleu “malament, incorrectament, sense elegància”, perquè aquest no té entrada al DIEC (de la qual cosa dedueixo, a rigor de lògica, que aquesta manera de parlar és la predominant i per tant no requereix cap terme específic).

El parèntesi era broma, no cal dir-ho. Tinc una flaca pels adjectius precedits dels prefixos ben– i mal-, i és bo saber que les correspondències no sempre són exactes o inevitables. A l’actualització d’ara fa un any, el diccionari normatiu va incorporar maleducat, afegint-se així als seus col·legues malparit i malnat, que tampoc compten amb el corresponent positiu (benparit i bennat no existeixen). En canvi malvist sí: benvist (“És un home benvist de tothom”, dóna com a exemple). Aquesta no us l’esperàveu, eh?

Si us voleu posar al dia de l’actualitat lèxica normativa (finalment hi tenim separat/da i divorciat/da), vet aquí l’última tongada, que és d’ara mateix.

*Constato amb desolació un barbarisme insòlit, que m’envia un ocellet, en piulades, alerta, de dos bons escriptors: parauleria. L’Alcover el recull, però és una castellanada sense ús ni tradició. De reinvenció moderna. Com aquesta altra cosa tan suposadament graciosa, ploreria, que alguna ànima càndida s’ha empescat tot calcant el clàssic twitteresc “A llorar a la llorería”. Tant l’escriptor com l’escriptora esmentats coneixen xerrameca, i segurament també vèrbola, xerradissa o algun altre equivalent. I tanmateix en el fragor de la piulada se’ls ha escolat l’intrús, que a sobre és lleig com un pecat, sense adonar-se’n. Una prova més (si en calien) que la infiltració és constant, invisible, inevitable.

*Un professor de català per a adults em convida a una xerrada amb els alumnes. Virtual, no cal dir-ho. Quan em connecto per provar si tot funciona correctament, em descuido d’activar el micròfon. “No t’escolto”, em diu. Dues vegades. Un professor de català. No fa gaire una mestra de secundària, després de llegir que, al meu entendre, amb aquesta mena de pandèmies no hi ha res a fer, replicava: “Si precisament això és el més fàcil de corregir del món”. Doncs ja ho veieu, fins i tot els que ensenyen llengua hi cauen. I no és cap excepció.

*Una setmana més tard em torna a passar, ara amb una persona que ha depurat el seu idiolecte fins a normativitzar-lo en grau superlatiu. Segurament no diu ni una paraula no normativa, i això inclou l’adverbi bueno. Deu ser un dels escassíssims catalans que no la fa servir. Doncs bé, malgrat aquesta hipervigilància i depuració, també se li ha escolat l’escoltar espuri. Això demostra, al meu parer, la força de penetració de la llengua ambiental. Una coneguda em dóna una pista: “Jo penso constantment a parlar el català bé, m’hi esforço, però l’ambient castellà i catanyol del carrer i el meu entorn castellà i catanyol acaba guanyant. Sobretot en la llengua oral, perquè l’escrita me la penso més, tot i que no sempre puc.”

*Una altra de professors, va, que no decaigui. Una piulaire ha escrit, durant un joc col·lectiu, “Que et donguin pel cul”. De seguida n’apareix una altra que la corregeix: “Que et DONIN” (les majúscules, seves, no són de reny sinó per centrar l’atenció en l’esmena). I adjunta una fitxa de l’Optimot on es diu que “no són acceptables les formes velaritzades (donc, dongui, dongués, etc.) que s’han desenvolupat en alguns parlars”. A la meva queixa replica que ella n’és la professora (com si això li atorgués una mena d’exclusivitat sobre el que ha d’aprendre l’alumna). Atesa la rigidesa de certs ensenyants amb la correcció, ja cal que les instàncies pertinents s’afanyin a incorporar les indicacions de la GIEC referides a formes col·loquials en contextos informals. Perquè si un professor no entén que l’expressió “Que et donguin pel cul”, per més llengua escrita que sigui (som a Twitter), és un registre informal (ja em diràs en quin context pot arribar a ser considerat formal, engegar algú a tomar pel cul!), i per tant adequada al d’un joc en xarxa, malament rai.

*Ping-pong qualitatiu. O les dues Catalunyes. A la pantalla, l’article d’un fill d’andalusos que explica com va adquirir el català, esquitxat ara i adés de cultismes propis de parlants insegurs: un quelcom aquí, un arreu allà… I a l’orella, la xerrameca d’un nadiu (un comercial fent-li l’article a una companya de despatx) esquitxat de ninguns, quants vols? i altres àcars de moda.

*L’extermini dels pronoms febles, ja en fase final, no s’atura. Es complementa amb la substitució del sistema pronominal català pel del veí (“Us passo aquesta llista. En ella trobareu les referències que calen”), ja en fase molt avançada. Tot plegat respon a un canvi de diguem visió lingüística que afecta el sistema referencial en ple (i que al meu parer és resultat de dos factors principals: l’expansió de l’anglès, d’estructura diferent de les llengües llatines, i la penetració de l’estàndard administratiu en el registre semiformal). Un exemple recent, rebut per correu electrònic: “El document ‘Pau Vidal Drets d’imatge’ és un document que necessito que, si us plau, em retornis omplert amb les teves dades i signat. Necessito que el document me’l retornis en PDF o Word, si us plau.” Tres vegades “document” en dues oracions no gaire llargues; tradicionalment, ho hauríem resolt amb un document i dos pronoms; però sembla que aquesta reiteració embafadora i encarcaradora no molesta, o, si hem de jutjar per la quantitat que en rebo, molesta cada dia a menys gent.