27.04.2021 - 21:50
Punt primer. Entres a la Virreina de Barcelona i veus dues exposicions de revolta. L’una, dedicada a Joseph Beuys; l’altra, a Nanni Balestrini. Les dues exposicions ensenyen el compromís polític d’aquests dos artistes amb la dissidència, el compromís de l’art amb la ruptura. Són compromisos del passat.
Punt segon. En aquell mateix equipament cultural, que depèn de l’Ajuntament de Barcelona, Pol Guasch va dir el pregó de Sant Jordi i va recordar-nos que l’artista encara es pot comprometre, no amb el passat, sinó amb el seu temps. En el discurs, davant Ada Colau, l’escriptor va emfasitzar que els vuit pregons que l’havien precedit s’havien fet en castellà i, entre més coses, va reivindicar Urquinaona davant els representants d’una institució que havia qualificat de vandalisme les protestes polítiques que van tenir lloc als carrers de la ciutat. Ja sabeu de què parlo: unes protestes tan legítimes com totes aquelles que volen trencar els consensos.
Un punt entremig. Després del discurs de Guasch, no han trigat a sortir els qui, en comptes d’aplaudir el gest de l’escriptor, han començat a criticar-lo a ell. Caram! Ja sol passar. En aquest món cultural nostre, tan individualista, competitiu i pusil·lànime, tothom aparenta ser molt progressista, però quan algú aixeca la veu l’assenyalen amb el dit, no fos cas que els consensos culturals es posessin en qüestió. Pol Guasch, en comptes de repartir sabó entre els assistents a un acte institucional, va dir veritats, les seves veritats, i va crear malestar, que hauria de ser la primera funció de l’art i de la literatura. L’episodi m’ha recordat el cas de censura a la fira d’ARCO de l’obra de Santiago Sierra, Presos polítics a l’Espanya contemporània: aleshores molts artistes, crítics i galeristes, en comptes de denunciar la censura, també van espolsar-se la responsabilitat dient en veu baixa que Sierra és un provocador i un mal artista. Jo no jutjaré el discurs de Guasch, primer que Colau expliqui, per exemple, per què els últims pregons de Sant Jordi han estat en espanyol; em sembla molt més productiu que no centrar-se en qui no té més poder que el que atorga la paraula.
Punt tercer. L’arribada d’Ada Colau i dels comuns a l’Ajuntament de Barcelona va ser una sorpresa i, per molts, una il·lusió. Em refereixo als qui voltem pels racons de la cultura. Davant dels models que havien practicat el pujolisme i els sociates, semblava que ells venien a rompre els consensos. Però no ha estat així. Els han conservat (que ve de conservadorisme) i, segons com t’ho miris, els han incrementat.
En el terreny lingüístic, Guasch denunciava la prioritat de l’espanyol per part de la institució. A banda l’elecció de pregoners, però, fa pocs dies sabíem també que l’ajuntament organitzava uns recorreguts literaris per la ciutat a partir de les obres de Cervantes, Ruiz Zafón i Ildefonso Falcones (s’han de tenir collovaris per posar La catedral del mar de model literari). La literatura catalana per ells és provinciana i no atreu el públic internacional. No calen més circumloquis, la cosa s’explica tota sola.
Més enllà de la literatura, també fa poc anunciaven que el Museu Marítim acolliria exposicions majoritàries (això que en diuen blockbuster). Fixeu-vos-hi: mentre la Fundació Joan Miró només pot obrir de divendres a diumenge perquè es troba en una greu crisi econòmica, l’Ajuntament de Barcelona prioritza l’espectacle per l’espectacle, és a dir, les exposicions sense cap més criteri que la banalització de l’art. Fins i tot la programació del CaixaFòrum té més sentit que el que vol fer Collboni a les antigues drassanes.
Punt quart. Els comuns reivindiquen el seu origen en la revolta del 15-M. Però han oblidat tots els acords a què va arribar la comissió de cultura de l’acampada de Barcelona, el 2011. Us demano que entreu en aquest enllaç i llegiu què s’hi diu. Bàsicament, la idea era rompre amb les polítiques culturals dirigistes que havien desplegat els partits hegemònics a Catalunya, els partits de la casta. Hi ha un punt de la declaració que sintetitza molt bé la idea d’una cultura transformadora que ha caigut en les papereres dels despatxos: “La cultura és un bé comú i un procés en constant transformació, que reflecteix les dinàmiques socials, el resultat del qual no ha de ser necessàriament una obra o un producte mercantil.” Tot el contrari del que Colau i Collboni fan: ells perpetuen el mateix (dirigisme, mercantilització, banalització…) que aquella declaració denunciava.
Punt cinquè. Si algú té la temptació de dir que hi ha decisions i projectes culturals que no provenen dels comuns, sinó de Collboni i Xavier Marcè, que calli, si us plau. Els socis de govern es trien. Ja n’hi ha prou de la cantarella que els del PSC-PSOE són progressistes, senyores Albiach i Colau: des del congrés de Suresnes que tots sabem que els socialistes han vingut a sostenir el sistema, no a transformar-lo.
Punt sisè (i retorn al punt primer). Entres a la Virreina de Barcelona i veus dues exposicions de revolta. Però hi ha una cosa que patina. Són exposicions d’una gent que ja no hi és i d’unes lluites antigues que el museu encapsula i esmorteeix. Les exposicions dedicades a Beuys i Balestrini no deixen de ser mausoleus on la revolta d’aquells autors (d’aquells temps incendiaris) queda momificada en les sales d’exhibició. Hi ha un públic, prèviament crèdul (jo mateix), que s’emociona amb aquell santuari on s’ensenyen relíquies de la possibilitat revolucionària de l’art. Però quan surts a la Rambla saps que aquells artistes són morts, que la seva obra ha estat fagocitada pel sistema i que, per si no ho recordàvem, hi ha molta feina a fer. I no la podrem fer amb la col·laboració dels qui havien promès que, amb ells, tot seria diferent.
