06.06.2017 - 22:00
|
Actualització: 07.06.2017 - 01:08
El Fòrum Universal de les Cultures va ser un invent d’escassa fortuna. Pasqual Maragall va pensar que Barcelona podia inventar les olimpíades del coneixement i es va abocar a la idea ambiciosa d’organitzar un esdeveniment global on en comptes de córrer, saltar i xutar es debatia, es parlava i es dialogava.
El primer Fòrum Universal de les Cultures es va fer a Barcelona el 2004. La riquesa dels debats va quedar tapada per les errades organitzatives i les crítiques polítiques. Aquella proposta segurament va significar el començament del declivi del PSC i, sens dubte, va condemnar Joan Clos, aleshores batlle de la ciutat.
Des d’aquell moment, el Fòrum va passar a ser com un element tòxic per a la classe política barcelonina. Ningú no en parlava, ningú no en volia saber res, ningú no se’n penjava cap medalla, tot i que l’esdeveniment va continuar amb les edicions de Monterrey 2007, Valparaiso 2010 i Nàpols 2014. L’any passat s’havia de fer primer al Quebec i després a Amman, però finalment totes dues ciutats hi van renunciar.
Ara l’Ajuntament de Barcelona ha decidit de tancar la Fundació Fòrum Universal de les Cultures, que hauria d’haver estat l’equivalent del COI en el moviment olímpic. A final de juliol la darrera persona que hi treballa plegarà. L’aventura de les olimpíades del coneixement s’haurà acabat.
Però abans el Fòrum ha volgut acomiadar-se amb la publicació d’un darrer llibre. De fet, tots aquests anys n’ha publicats més de quaranta, per bé que se n’ha fet ben poca publicitat. Aquest darrer és un volum que replega l’exposició que el Fòrum va crear per explicar les idees de l’economista Joseph E. Stiglitz: Canvi de sentit: 9 condicions per a un món sense pobresa. En són autors Mireia Belil i Toni Comín, avui conseller de Sanitat.
Stiglitz, premi Nobel d’economia l’any 2001 i un dels pensadors econòmics més respectats del món, ha estat testimoni de la publicació del llibre, que no és previst que siga presentat en públic. Ahir va dinar en un restaurant de Barcelona amb Comín, amb Belil i amb un grup de periodistes davant els quals va explicar com havien canviat les coses en aquests tretze anys, d’ençà que ell mateix va ser un participant actiu en aquella primera edició del Fòrum. Stiglitz, que ha seguit amb detall tota la trajectòria de l’esdeveniment, ahir recordava que una volta, durant el famós incident amb el volcà islandès, havia quedat blocat a Barcelona durant gairebé una setmana. I la va passar treballant pacientment… en les oficines del Fòrum mateix.
El 2004 moltes coses eren imprevisibles. Per exemple, la victòria al seu país de Donald Trump. La figura del president dels Estats Units va anar entrant i eixint tota l’estona en la conversa. Per Stiglitz, la cosa realment preocupant és que Trump és un atac al paradigma, un atac a la cultura de la il·lustració.
Tanmateix, més enllà de la Casa Blanca, el professor de Colúmbia posà en relleu que en els tretze anys passats hem après moltes coses que ignoràvem o que només s’intuïen. I posava d’exemple com els Papers de Panamà han palesat el gran abast del problema que representen els paradisos fiscals. El problema és gros, però Stiglitz exposa també un fet que considera inesperat: que organitzacions com l’FMI entenguen cada vegada més les desigualtats del món i l’origen d’aquestes desigualtats.
Sobre el gran tema de la globalització, Stiglitz és contundent. Primer acusa els estats de les males conseqüències que té i tot seguit remarca que l’antiglobalització ‘és senzilla perquè acuses els altres dels teus problemes’. A parer seu, només l’aprofundiment dels processos democràtics i el reconeixement de la situació podrien servir per a posar les bases d’un canvi que creu que és necessari.
I remata amb un dels seus temes preferits, i un dels que li confereixen un posat més heterodox: la discussió sobre les patents i especialment sobre les de la indústria farmacèutica. Recorda que els Estats Units és l’únic país de l’OCDE on l’esperança de vida minva i ho relaciona amb el dèficit de salut pública per tothom i amb el problema del preu dels medicaments. La seua recepta? Pagar molt bé els èxits de la investigació però alliberar socialment les patents per tal que els medicaments millors i més eficaços arriben ràpid al conjunt de la població. ‘Al final’ diu ‘les farmacèutiques tenen com a principal mercat els estats, no?’.
