23.12.2024 - 19:50
|
Actualització: 23.12.2024 - 20:20
En els més de set anys que fa que escric a VilaWeb, no recordo haver fet mai set píndoles econòmiques de caràcter positiu consecutives, com han estat les darreres. Sí, les exportacions s’han revifat, la indústria ha fet una forta embranzida, al sector immobiliari es disparen les hipoteques, els comerciants tenen bona flaire amb vista a Nadal, l’Idescat revisa a l’alça el creixement del PIB del tercer trimestre, els tipus d’interès han baixat i creix l’optimisme entre els economistes catalans. Fins i tot penso si no pequem d’eufòria en l’acabament d’aquest any de sorpreses, en què els indicadors de l’economia semblen anar com oli en un llum.
De la resta de l’estat espanyol, se’n pot dir una cosa molt semblant, amb xifres molt positives, fins a animar The Economist a situar l’economia de l’estat espanyol com la millor d’enguany entre les trenta-set que componen l’OCDE. Fins i tot, en cas de complir-se les darreres estimacions de creixement econòmic del Banc d’Espanya, tancarà l’any amb un augment anual del 3,1% del PIB, una xifra quatre dècimes superior a la del 2023 i que la situa al capdavant de les economies europees que més creixen el 2024.
Doncs bé, la sorpresa aquesta vegada la vaig tenir la setmana passada, quan vaig llegir la tercera enquesta Funcas de Nadal (2024), en què tan sols el 20% de la mostra (persones de 18-75 anys) qualifica l’any 2024 de bon any en l’aspecte econòmic per a l’estat espanyol; un 50% el veu regular i un 30% creu que ha estat un mal any. Segons l’explicació dels analistes de Funcas, “aquests resultats confirmen que la sensació de malestar econòmic que s’arrossega d’ençà de la crisi associada a la pandèmia ha desaparegut tan sols parcialment en l’opinió pública”.
I hi posa xifres per explicar-ho. Al capdavall, el 2023 el PIB per capita en termes reals amb prou feines havia superat lleugerament els nivells previs a la pandèmia, un comportament semblant al del consum individual. En efecte, en euros del 2020, el PIB per cap va ser de 26.930 el 2019 i de 27.150 el 2023; en canvi, les xifres respectives per al consum individual són de 18.290 euros i 18.300, respectivament. Però l’enquesta s’ha fet ara i parlem del 2024, en què aquestes magnituds han millorat. El mecanisme de la resposta cal cercar-lo en una altra banda, perquè la percepció de la realitat passa abans pel filtre psicològic.
És cert que hi ha hagut professionals de l’economia crítics amb les lloances al creixement aconseguit a l’estat espanyol, adduint que havia crescut més de pressa el nombre de treballadors que no pas en uns altres llocs, cosa que fa créixer més el PIB. Entenc què diuen, però també veig que els treballadors que entren nous –la majoria, forans– no són pas els que més aporten al creixement del valor afegit. Més aviat al contrari. Solament una dada: de les 138.000 noves ocupacions creades a tot l’estat espanyol entre el juliol, l’agost i el setembre, 77.000 són de treballadors amb doble nacionalitat i 73.000 estrangers; en canvi, els ciutadans de l’estat espanyol baixen de 12.000.
Tampoc no em convenç gaire que el fet important sigui considerar el PIB per capita com a referència millor. Si a Catalunya haguéssim de dir quines localitats són més riques, quant a PIB per cap, segons l’Idescat, serien la Canonja, Vandellòs i Martorell: producció d’energia nuclear, química i cotxes, amb relativament pocs habitants empadronats. Vet aquí l’explicació, però els veïns d’aquests llocs no són més rics que els de Matadepera o de Sant Just Desvern, que sí que ho són per la renda rebuda i no pas pel producte. Ep, i no crec tampoc que tots els habitants d’aquestes localitats lliguin els gossos amb llonganisses.
Ja sabem les crítiques que es fan al PIB com a mesura de riquesa de fa molt temps, amb les quals s’ha d’estar d’acord, perquè és un indicador incomplet, si no va acompanyat de la distribució (com també en el cas de la renda). Per això es treballa seriosament per tenir uns altres índexs més complexos, en els quals entren elements diferents que aporten directament benestar als ciutadans –com la sanitat o l’educació– i al medi –com la contaminació.
Dit això, que sembla abonar la conclusió de l’enquesta de Funcas (que ve a dir que “les estatístiques apunten al fet que creixem molt més, però les famílies no ho notem”), mantinc dubtes raonables sobre la seva fiabilitat, tot i que dono per fet que la mostra de l’enquesta és ben feta, evidentment. Funcas em mereix garanties.
De totes maneres, encara no s’han acabat les sorpreses. I aquí encara em creixen més els dubtes. Resulta que, no obstant la valoració força negativa que fan del 2024, els enquestats giren la truita quan es comprova que l’avaluació es torna més positiva si expliquen com ha estat el 2024 per a ells i les seves famílies. La majoria (53%) el qualifica de regular, però els qui el consideren bo (37%) són bastants més que els qui el perceben dolent (10%), al revés d’allò que passa respecte de la situació econòmica del país. I, amb vista al 2025, els sentiments sobre l’economia espanyola són tan sols una mica més positius. El 25% dels enquestats creu que serà un bon any en el terreny econòmic, però gairebé el mateix percentatge (27%) opina la contrària. Sigui com sigui, la majoria (49%) anticipa un any “regular”.
Aquest fet em crida l’atenció. Per què la percepció que tinc d’allò que em passa a mi és més bona que la que tinc sobre allò que succeeix als meus veïns? O a l’inrevés? Per més curiós que sembli, ens adonem que no hi ha cap relació tan directa entre la situació econòmica real i la percepció que en tenen els ciutadans. Els ingressos que guanya un individu, la informació que rep habitualment sobre l’economia, el partit polític amb el qual té més afinitat ideològica i, evidentment, l’experiència personal, poden ser variables que predisposen al ciutadà a tenir una subjectivitat que esbiaixi la seva opinió personal i, finalment, difereixi d’allò que demostren les xifres oficials.
En l’enquesta que comentem, per exemple, són reveladores de l’estat de l’opinió pública les diferències que s’observen si es té en compte la posició dels entrevistats en l’escala ideològica d’esquerra a dreta. Si la situació ideològica gairebé no influeix en la percepció de la situació econòmica pròpia, sí que fa variar la valoració de la marxa de l’economia espanyola el 2024 i les perspectives per al 2025. Hi ha grans diferències entre el segment situat més a l’esquerra i el situat més a la dreta. A l’esquerra, el judici sobre la situació econòmica del 2024 i sobre el futur tendeix a ser més positiu; en canvi, a la dreta, la tendència és a la negativitat. Probablement, afegeixo jo, si governés el PP a l’estat espanyol, la visió dels enquestats seria tota la contrària.
Comptat i debatut, l’enquesta ens diu que, malgrat les xifres globals positives, hi ha un problema real en la distribució dels guanys generats pels augments de l’activitat que hi ha a l’economia. Que la distribució és millorable, vaja!, i en això hi estem d’acord. Però és curiós que la percepció de cadascú sobre la seva economia resti al marge de la influència de factors externs. I, en canvi, la que té sobre l’economia en general sigui molt diferent –pitjor, en el cas actual. La percepció subjectiva del cas personal, doncs, és sense dubte molt més fiable. Que un 10% afirmi que les coses li han anat pitjor, per exemple, em sembla raonable.
