El follet de l’independentisme

Fa només cinc anys, però semblen el doble, el Polònia va popularitzar un personatge de faula que segur que recordareu: el follet del federalisme. Fadaralismaa, fadaralismaa, botava, verd-vestit i roig-i-barbut, al voltant d’un Joan Herrera que el volia adoptar del PSC, o d’un Iceta que no li agafava el telèfon perquè s’entenia amb Ciutadans. La supervivència del follet depenia de la màgia de rebre una mica d’atenció, que no l’acabessin d’ignorar mai del tot, ni que fos anomenant-lo de tant en tant en període electoral, i si no era el cas… s’esvaïa dramàticament a l’aire. L’entranyable follet del federalisme era una sàtira del federalisme-no-practicant dels autoproclamats federalistes, valgui l’embarbussament; i com ens feia riure, als indepes coherents amb la nostra causa, i encara riuríem si no fos perquè, als Polònies a venir, ben bé podria aparèixer un follet de l’independentisme i tindria tot el sentit del món, fent companyia al seu homòleg en una barra de bar, de matinada (o en l’horari més extrem que permetin les normes de la covid).

Amb un ull posat al passat i un altre al present, ens hauríem de demanar amb quin dret els indepes d’esquerra vam recriminar als rivals que sentíem políticament a prop, els rivals de frontera, el seu immobilisme i/o la seua falta de coratge i/o la seua tebior davant de l’estat autoritari. A sobre, els esperàvem amb una rialla suficient, confiats que l’evidència els faria caure com fruita madura al nostre cistell. Qui ens havia de dir que tres anys més tard ens trobaríem que érem naltros, a través dels representants corresponents, els qui hauríem virat cap a la seua llera i ens hauríem fet nostres les seues raons. No em puc imaginar un guionista amb més mala llet.

Ens ha costat el correctiu de vora 3.000 represaliats però ja ho hem entès, ens diuen ara des de les nostres files: tenien raó ells; tenien raó els companys dels comuns que l’eix nacional exclou l’eix social (‘la part humana’, que diu la presidenta Forcadell) i deixa a l’estacada la gent que pateix; tenia raó Coscubiela amb el seu “no” delator i aquell anorreament premonitori de l’1-O; tenia raó Iceta, no quan deia que a les democràcies avançades els referèndums sobre blablà s’han de poder fer, sinó l’altre, el que considera que un vot d’un independentista sempre val menys que un d’un unionista, i així és que som on som.

Aquest viratge –profusament testimoniat a les hemeroteques–, com que aglutina partidaris des de l’independentisme històric a l’espanyolisme metropolità i fins el del grup Godó, es considera que amplia la base del moviment. Després, a l’extrem contrari, hi ha l’estratègia que no amplia res de res, tret de la mofa i l’escarni: és la política de les grans paraules sense l’acompanyament dels fets, la poesia de faristol que es queda al faristol, la retòrica d’anar-les entomant alhora que proclames que sí, però mai no ens faran callar; sí, però mai no ens podran doblegar; sí, però mai no ens prendran la dignitat; sí, però mai no aconseguiran que renunciem als nostres ideals. I certament, de callar, no callem ni sota l’aigua, però del que és doblegar-nos, perdre la dignitat i renunciar, l’hemeroteca també en dóna una fe ben maca.

Com que s’acosten eleccions, hom pot pensar que aquestes reflexions hi vénen a propòsit, i no. Si de cas són a propòsit del passat palpable, que encara és el present, i de les sensacions acumulades per la part que ens hem trobat a la riba contrària d’on anàvem, per acció o per omissió dels nostres representants. No penso tampoc en el paper recent dels delegats a Madrid, on sempre he considerat que s’hi ha de ser; avui, per desgràcia, el Congreso és l’únic parlament de l’estat on l’independentisme té capacitat d’influència com a tal, tant per a oferir estabilitat al poli bo com –i més coherentment, entenc– per a desestabilitzar el policia en tant que policia. Sigui com vulgui, a Madrid som enemic a batre i sortir-ne escaldat és natural; allò que no és tan natural és que a Catalunya, amb les pròpies eines, la humiliació hagi arribat a nivells de paroxisme: ja ni esmento, per obvis, els incompliments de la llei de política lingüística, o la incapacitat d’exemplificar el dèficit fiscal sobre el cas real d’una crisi sanitària; me’n vaig directament als independentistes de base –l’única base digna del nom– que ja comencen a ser condemnats, a presó fins i tot, gràcies a l’acusació particular de la Generalitat.

Per tot això, tret dels votants que són de partit com qui és del Barça, arxienemistats per contagi de sengles cúpules, la resta ens sentim víctimes col·laterals d’un teatre penós que parla per naltros, tant si volem com si no. Una expressió que ha fet fortuna és “la gestió del mentrestant”, eufemisme referit a mantenir a la lleialtat autonòmica fins el dia que a la república li vagi bé de fer-se realitat. Com a mínim és una proposta, mira, i avalada per quaranta anys d’alegries. Oh, i què proposeu, valtros?, és la pregunta que sempre queda a l’aire, com si tingués cap sentit de fer-la, per començar, amb la meitat dels efectius en retirada. De moment, doncs, només puc formular un anhel per a aquest “mentrestant”, i és que entre mentrestantistes, confrontaires, acusaires de traïdoria, de botifleria, d’octubrisme i tot el bestiari, no convertim una herència històrica en la paròdia que ja comença a ser, amb un follet mig tocat de l’ala que implora una mica d’atenció –indapandantismaa, indapandantismaa– enmig de la batalla campal, entre taules desballestades, pancartes que volen i ulls que salten.