El fiscal que es riu de la DUI i els acusats de la mesa que se’n desmarquen per salvar-se

El fiscal Pedro Ariche passa momentàniament del castellà al català, i agafa un to mofeta per llegir un breu fragment de la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017: “El poble de Catalunya és amant del dret, i el respecte a la llei és i serà una de les pedres angulars de la República. L’estat català acatarà i farà complir legalment totes les disposicions que conformen aquesta declaració i garanteix que la seguretat jurídica i el manteniment dels acords subscrits formaran part de l’esperit fundacional de la República catalana.” I quan ha acabat, ja en castellà, ha dit que no podia evitar de somriure quan ho llegia, perquè “sense voluntat de furgar en la nafra” el contingut del text de la resolució, que els quatre acusats en la repetició del judici contra la mesa de l’1-O al TSJC van admetre a tràmit, era manifestament contrari a l’ordenament constitucional espanyol. Perquè a Lluís Corominas, Lluís Guinó, Ramona Barrufet i Anna Simó, la fiscalia, l’advocacia de l’estat i el partit d’extrema dreta Vox els acusen de desobediència i els demanen vint mesos d’inhabilitació.

L’estratègia de tots els acusats ha estat, en primer lloc, de defensar la seva inviolabilitat com a diputats del parlament i, sobretot, de fer entendre el tribunal que no podien negar-se a tramitar les conclusions de la comissió d’estudi sobre el procés constituent, de la llei del pressupost que preveia una partida per a referèndums, de les resolucions sobre el referèndum i de les lleis de desconnexió. Perquè la seva feina com a mesa era admetre’n la tramitació sense discutir-ne el contingut, si formalment no hi havia cap inconvenient. Així ho indicava la jurisprudència del Tribunal Constitucional fins aquell moment.

Però el TC va començar a canviar la doctrina precisament per a poder impedir que el procés d’independència anés endavant. I entre el 2014 i el 2015 va publicar unes sentències sobre sengles declaracions de sobirania aprovades per la majoria del Parlament de Catalunya en què no tan sols les suspenia sinó que instava, sobretot en la del 2015, a impedir que se’n pogués desenvolupar el contingut. I fou així que durant els dos anys de la legislatura que va culminar l’octubre del 2017 va enviar requeriments amenaçadors als membres de la mesa perquè no tramitessin unes quantes iniciatives parlamentàries.

I en aquest sentit, un dels arguments principals dels advocats Judit Gené, en nom de Lluís Coromines, Lluís Guinó i Ramona Barrufet, i de Raimon Tomàs, en nom d’Anna Simó, era que ells no van tenir res a veure amb l’elaboració del contingut d’aquells texts. Gené es referia a la rialla del fiscal Ariche: “Fa trampa el fiscal quan llegeix la resolució, perquè ells no la van escriure, ells no les feien, no van redactar la llei del referèndum, ni la de ruptura, ells es limitaven a fer una admissió a tràmit d’una resolució perquè fos debatuda al parlament. Res més.” Raimon Tomàs ho reblava: “Ells no tenien res a veure amb la possible estratègia dels grups d’introduir en el debat del 6 i 7 de setembre les lleis de desconnexió.”

Ahir, Judit Gené demanava insistentment als membres unionistes que responguessin qui va prendre sinó el ple la majoria de les decisions que s’imputen als acusats, com el canvi de l’ordre del dia del ple dels dies 6 i 7 de setembre, o la decisió de no consultar el Consell de Garanties Estatutàries. “El 80% de les coses que se’ns imputen són atribuïbles al ple. Tota la resta de coses horroroses del 6 i el 7, si són delictives, ho són per al ple o per a la presidenta [Carme Forcadell], que aleshores va permetre unes determinades coses, segons que diu la sentència del Tribunal Suprem. Però els meus clients, com a mesa?”, deia l’advocada.

Gené i Tomàs deien al tribunal que aquell corpus legal que començava a construir la majoria del Parlament de Catalunya per a posar les bases del nou estat no era cosa dels quatre acusats. Si més no, en la seva funció de membres de la mesa, que és per això que els jutgen. I recordaven que tots ells van haver de prendre decisions sobre l’admissibilitat de les resolucions amb els requeriments del TC en ple canvi de doctrina. És a dir, que ells no es podien guiar si no era per la jurisprudència, per la doctrina anterior que deia que s’havia de poder debatre tot, i que en tot cas el control de constitucionalitat ja es faria amb les lleis o les resolucions bo i aprovades.

I una de les qüestions que van posar damunt la taula l’ex-lletrat major del parlament Antoni Bayona i l’ex-secretari general Xavier Muro, que van comparèixer com a testimonis en el judici, era que no havia estat fins el 2019 quan el TC va deixar clar amb dues sentències que els membres de la mesa tenen l’obligació d’inadmetre resolucions quan hagin rebut l’advertiment del tribunal mateix. Es fixava la nova doctrina dos anys després d’haver engegat, però en el moment dels fets jutjats cap d’ells no tenia una ordre de prohibició expressa.

Hi havia un marge d’interpretació sobre l’admissibilitat de les resolucions a què s’aferren els acusats per a dir que tenien el dret de pensar que feien allò que havien de fer, que era admetre les iniciatives parlamentàries. En canvi, el fiscal, l’advocada de l’estat i Vox pensen que van desobeir deliberadament, volgudament, i que per això han de ser condemnats a vint mesos d’inhabilitació i trenta mil euros de multa. Els acusats al·leguen que ells, després de la primera condemna, ja han complert la pena amb escreix, perquè durant aquest temps no s’han pogut presentar a eleccions per la inelegibilitat sobrevinguda que preveu la llei electoral espanyola. I recorden que la repetició del judici és un trasbals i una pena afegida.

El nou tribunal, ara sense Jesús María Barrientos, haurà de decidir si rectifica la condemna inicial.