21.09.2015 - 06:00
|
Actualització: 21.09.2015 - 10:39
Cada vegada hi ha més elements que contradiuen els qui han anat negant que les eleccions del 27-S siguin un plebiscit sobre la independència. El precedent més recent és el referèndum d’Escòcia, d’ara fa un any, en què vam veure com les institucions de l’estat britànic i el poder financer i mediàtic del Regne Unit feien una campanya molt dura contra la independència. A Catalunya no hi ha referèndum, però hi ha un 27-S que ja ha tingut tots aquests ingredients. I, a més, ara s’hi ha afegit el Financial Times.
Sí, el prestigiós diari financer britànic, que ja va fer campanya pel no a la independència d’Escòcia juntament amb The Economist, ha entrat en la campanya del 27-S una setmana abans de la cita amb les urnes. Ni més ni menys que el Financial Times, que dedica l’editorial d’avui al procés català. I s’hi manifesta clarament, dient això: ‘El Financial Times creu que la secessió no interessa Catalunya, Espanya ni la UE. Si es vol evitar, cal trobar una “tercera via” entre la independència i l’statu quo. Madrid ha de donar més autonomia a Catalunya dins una nova constitució. Això vol dir, particularment, garantir un tracte fiscal més generós al parlament de Barcelona.’
Tanmateix, reconeix que ‘arribar a un acord no serà fàcil’ i que ‘no hi ajuda el fet que Espanya sigui a punt de fer unes eleccions generals’.
Ara, el fet rellevant és que el diari dóna al 27-S categoria de referèndum. I considera que l’independentisme, si vol guanyar, ha d’assolir almenys el 50% dels vots. ‘Els partits secessionistes han situat el llindar per a la victòria de diumenge massa baix, mirant de guanyar una majoria absoluta d’escons. No haurien de declarar cap mena de victòria si no tenen pel cap baix el 50% dels vots. Aquest era l’objectiu del sí a la independència d’Escòcia de fa un any i hauria de ser el mínim en qualsevol mena de plebiscit sobre una decisió tan greu. Assegurar el 50% del vot no portaria a la independència, però enviaria un missatge tant a Madrid com a la UE que el problema nacional català no es pot negligir més.’
No és la primera vegada que el Financial Times dedica un editorial a la qüestió catalana. El maig de l’any passat, amb el 9-N a l’horitzó, ja demanava a Rajoy que es comprometés amb Catalunya amb una ‘tercera via’ que evités la independència, i en criticava l’immobilisme. I just ara fa tres anys, ja feia aquest pronòstic en un altre editorial: ‘La cosa més probable és que el senyor Mas torni [de Madrid] amb les mans buides, i convoqui unes eleccions avançades que es convertiran en un referèndum sobre la independència. S’aproxima una crisi constitucional.’ Un referèndum, per al Financial Times. Ja ho veia així fa tres anys i ho veu així ara.
El Periódico
És ben diferent el to de l’article que comentem tot seguit, signat ahir pel director d’El Periódico, Enric Hernández, titulat ‘Crides contra l’odi‘. Em pensava que potser es referia a un article publicat divendres a El País (sí, un altre cop) per un catedràtic de ciència política anomenat Antonio Elorza que comparava ‘Mas, Junqueras i el seu cor de seguidors’ amb Adolf Hitler; o bé a les acusacions gravíssimes de Drets contra el president de Societat Civil Catalana d’haver atiat precisament l’odi des de Facebook i d’haver proferit amenaces; o a la crida ‘a fer servir l’odi contra Mas’ de la dirigent de Podem Gemma Ubasart fa uns mesos en una entrevista precisament a El Periódico. O em pensava que potser es referia a casos d’abusos policíacs denunciats per diversos ciutadans que simplement havien parlat en català o havien lluït una estelada en un partit de futbol o de bàsquet a Madrid o a Saragossa. I el menyspreu de Fernández Díaz a aquestes denúncies.
Però no. Enric Hernández es refereix a l’odi que percep a Twitter; a l’odi que vomiten cada dia uns quants energúmens. Parla dels ‘extremistes de l’un bàndol i l’altre’ però es concentra en la ‘hispanofòbia que imposa la seva llei a Catalunya, amb menyscapte de la llibertat d’expressió.’ Diu Hernández: ‘Qui discrepa, qüestiona o dubta dels manaments del sobiranisme és vexat i assetjat, condemnat com a còmplice de l’estat opressor. S’instiguen boicots. Es profereixen amenaces. S’anticipen represàlies per al 28-S. Odi en estat pur.’
I acaba: ‘No està escrit que el que passa a la Catalunya virtual no acabi succeint en la real. I el pitjor és que els partits, institucions i mitjans conjurats a favor del sí, embrancats en la patriòtica missió d’acumular forces a les urnes, alimenten tan baixes passions en lloc de donar la veu d’alarma. Aquest és el país nou que construirem entre tots?’
El director d’El Periódico no deu parlar pas de les candidatures independentistes que es presenten a les eleccions del 27-S, que utilitzen un discurs inclusiu i que conviden cada dia els partits unionistes a participar en el govern de concentració o en el procés constituent que arrenqui després de les eleccions si hi ha majoria independentista; i que defugen la divisió entre catalans més o menys bons depenent de l’origen o del barri on viuen, com sí que ha fet Pablo Iglesias, per exemple. De qui parla, doncs? D’uns quants energúmens que diuen disbarats a Twitter? Doncs sí: Hernández els agafa per generalitzar el to d’un moviment que s’ha fet gran defugint justament actituds com aquestes.
