18.11.2016 - 22:00
|
Actualització: 19.11.2016 - 01:22
La formació d’un nou govern a l’Estat ha reobert la porta a la negociació d’un nou model de finançament i és amb aquest objectiu que el president espanyol convocarà la Conferència de presidents autonòmics abans que finalitzi l’any. El president de la Generalitat de Catalunya, ja ha declinat assistir i demana un tracte bilateral mentre que el president de la Generalitat Valenciana i la cap del Govern Balear han anunciat que aniran a fons per a revisar un model clarament desfavorable i que no funciona.
El president català, Carles Puigdemont, ha decidit no assistir, així com tampoc liderar cap reivindicació en un nou model, ja que considera que seria contraproduent amb les actuals relacions amb l’Estat. En canvi sí que participarà en les negociacions i farà front comú amb altres governs amb problemes similars, ja que encara afecta a la contribució, inversió i pressupost dels catalans.
El front comú de les comunitats autònomes perjudicades pel sistema de finançament, que són Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià (i teòricament Madrid) ja fa temps que s’està gestant. La presidenta balear, Francina Armengol i el president valencià, Ximo Puig van signar aquest any l’Acord de Consolat de Mar, amb l’objectiu de trencar l’actual situació de finançament. Aquest setembre Puigdemont i Ximo Puig es va reunir per a fer també front comú per a la millora del finançament. Abans Puigdemont s’havia reunit amb Armengol a Palma i havien acordat posar en marxa un grup de treball sobre el model de finançament sota el lideratge de l’economista menorquí, Guillem López Casasnovas.
Tot i això fa cinc anys Catalunya ja considerava necessari establir amb l’estat un pacte fiscal fora del règim comú i una negociació multilateral i particular. La legislatura passada (2011-2015) es va iniciar amb la demanda catalana d’un pacte fiscal en línia del concert econòmic basc, que va tenir el suport de la gran majoria del Parlament (CiU, ERC, ICV-EUiA i parcialment el PSC). En aquell moment la proposta gaudia d’un ampli suport social que va unir a tots els partits polítics (menys el PP), la societat civil i el món econòmic (CCOO, UGT i Foment del Treball) en un gran acte en favor del concert econòmic. Emulant l’acte de 1899 que exigia exactament el mateix.
Més enllà de reduir la diferència entre el que s’aporta i el que es rep, en realitat el que es volia era ‘la clau de la caixa’, o sigui, la gestió, recaptació, liquidació, inspecció i disposició de tots els impostos que es paguen. Sobretot perquè qualsevol acord sense ‘la clau de la caixa’, per molt bo que sigui, sempre acaba depenent de la voluntat i la lleialtat de l’Estat, voluntat que l’estat no té.
La realitat és ben clara. Per exemple, l’estat havia d’aportar el 50% de la llei de dependència, però mai no ha arribat a aquest percentatge, ni de lluny. El 2014 va aportar el 17%. Davant això l’últim recurs d’un govern autonòmic és denunciar l’estat però això no garanteix res. Hi ha sentencies que reconeixen a la Generalitat de Catalunya com a la titular per a gestionar el 0,7% de l’IRPF destinat a finalitats socials o les beques a l’estudi, però el traspàs porta anys sense fer-se, per exemple.
En la mateixa línia, aquest mateix mes la Cambra de Comerç de Barcelona ha denunciat que només s’han executat el 59% de la inversió pressupostada en infraestructures a Catalunya (la mitjana estatal és del 72%), rebent només un 8,2% de la inversió del govern espanyol, tot i tenir el 16% de la població i el 19% del PIB. La inversió més baixa des de 1997.
Aquesta baixa inversió és aplicable a tots els Països Catalans. Entre 2009-2011 Catalunya va rebre un 9,5% de la inversió, tot i representar el 18,7% del PIB, el País Valencià el 4,87% tot i representar el 9,8% i les Illes Balears el 0,77% tot i representar 2,5%. Per tant podem afirmar que els Països Catalans, tot i representar el 31% del PIB només van rebre el 15,14% de la inversió total de l’estat, una xifra que parla per ella sola.
La demanda d’un model de finançament just ha estat la gran reivindicació del País Valencià, que va assolir el màxim consens el 6 d’octubre de 2015, quan tots els partits de les Corts van aprovar una proposta on s’exigia que es reconegués el dèficit de finançament i que s’establissin mecanismes de compensació. Els darreres mesos el govern valencià ha posat l’accent en aquesta demanda, produint-se fins i tot un gran acte a Madrid amb una delegació empresaris, sindicats i polítics valencians, així com els cinc rectors de les universitats públiques valencianes, sota el lema ‘Per un finançament just’, on es feia visible la reivindicació.
La demanda va més enllà del nacionalisme. L’Asociació Valenciana d’Empressaris ha denunciat l’actual model i ha encarregat un estudi sobre el finançament, que conclou que només un 12% del deute s’explica per les polítiques de grans projectes i esdeveniments, sent la majoria del deute degut al mal finançament.
A les Illes, fins i tot el que era president del PP, José Ramón Bauzá, va considerar el finançament una injustícia i una perversió que maltractava les Illes econòmicament.
Qui se’n beneficia?
Actualment, onze de les quinze comunitats autònomes, excloent el País Basc i Navarra que tenen un règim especial, es veuen beneficiades pel sistema de finançament, i per tan s’oposen a perdre recursos, focalitzant la seva critica principalment sobre l’intent de racionalitzar el tema que es reclama des de Catalunya.
El grup popular d’Extremadura va presentar una proposta que xifrava en un 12% dels ingressos actuals el que perdria la seva comunitat si Catalunya tenia finançament propi, fet que l’obligaria a fer retallades de 400 milions d’euros. Això sense considerar l’aportació del País Valencià i les Illes Balears.
Un estudi gallec d’economistes de prestigi va concloure que sense l’aportació de Catalunya, la despesa pública gallega es veuria reduïda entre 820 i 1.100 milions d’euros, xifra que representaria entre un 10 i un 13% dels recursos de la Xunta.
Mentre, el president d’Astúries i president de la gestora del PSOE també considerava que el triomf del sobiranisme posaria en risc les pensions.
Però una reforma del finançament ha de comportar necessàriament que alguns guanyin i altres perdin recursos, o serà irreal. Una conferència de tots els presidents autonòmics, amb la gran majoria beneficiant-se del sistema, sembla difícil que pugui canviar significativament la situació dels Països Catalans.
Les mancances del sistema actual
L’actual model de finançament té paràmetres difícils de calcular, a la vegada que presenta clares mancances. El model té en compte factors com la insularitat, la densitat o la dispersió de la població, així com l’envelliment i tot. Però en canvi no té en comptes factors com la quantitat de nouvinguts o el risc d’exclusió. Per exemple el País Valencià registra una taxa de pobresa i exclusió del 31,7%, però curiosament aquesta dada no és tinguda en compte pel finançament.
A la vegada s’ha calculat de manera arbitraria algunes dades. El repartiment de recursos addicionals, com marca ‘El Finançament del Valencians’ de Rafael Beneyto, s’ha fet sobre el pes relatiu del nombre de persones reconegudes com a dependents en un moment en concret (30/4/2009), suposant el País Valencià el 5,67%, quan representa el 10,99% de la població. Això és degut a la gestió del govern valencià d’aquell moment, enfrontat al govern del PSOE, fet que ha perjudicat any rere any.
El principi d’ordinalitat tampoc s’aplica, o sigui, que una comunitat que sigui la tercera que més aporta, sigui també la tercera que més rep, encara que perdi capacitat fiscal degut a la solidaritat. Catalunya tot i ser la tercera que més aporta es situa com la desena comunitat que més rep. Fet que s’ha mantingut des de 2010.
Tampoc es té en compte el cost de la vida, ja que amb els mateixos diners no tenen el mateix poder adquisitiu en tot el territori. Per exemple, la vida és un 30% per cara a Barcelona que a Badajoz, per tant els euros a un lloc tenen més servei que en l’altre. El sistema tampoc ho corregeix. Si s’ajusta segons el cost de la vida Catalunya es situa en catorzena posició amb menys recursos per capità.
L’actual sistema de finançament també provoca situacions sorprenents. En no tenir un control real dels ingressos, la majoria no té accés als mercats de finançament. Les comunitats que aporten diners a la resta, degut a la infrafinançament a que són sotmeses han de demanar préstecs al govern espanyol (en comptes de limitar la solidaritat), amb els propis diners que estan aportant, que després han de tornar a l’estat i en certs casos amb interessos.
El País Valencià, que està ajudant la resta, és de les més endeutades i gasta un 20% menys que la mitjana del conjunt de les CCAA. En canvi Cantàbria o Astúries presentaven uns ingressos del sistema de finançament un 32% i un 15% per sobre de la mitjana de règim comú.
El País Basc i Navarra tenen un règim especial i recapten i gestionen els seus propis diners, fet que els dona accés als mercats de finançament i gaudeixen de més recursos. Les dues comunitats contribueixen a l’estat pels serveis que aquest presta (ambaixades, defensa, etc.), així com la solidaritat interterritorial, aportant la part proporcional del PIB de 1981, sent del 6,24% al País Basc. La clau és que aquest percentatge no s’ha actualitzat i actualment el PIB basc representa un percentatge més gran en el conjunt de l’estat que la de fa 35 anys.
Quant paguen i reben els Països Catalans?
Principalment els únics territoris que contribueixen més del que reben són els tres comunitats autònomes de parla catalana (Illes Balears, Catalunya i el País Valencià) i també Madrid, encara que aquest cas es pot matisar molt perquè és seu de moltes companyies que en realitat no hi són però cotitzen.
És especialment remarcable el País Valencià, ja que mentre Catalunya i les Illes Balears és d’esperar una major contribució, en ser més riques, en canvi, els valencians estan per sota de la mitjana en renda per capità però continuen rebent menys. L’infrafinançament ha porta al president valencià a denunciar que, mentre hi ha comunitat suprafinançades, als valencians només se’ls transfereix l’equivalent al 80% del que es gasta en sanitat i educació, fent inviable l’autogovern. Si fins el 2001, el País Valencià era la vuitena comunitat per capità, el mal finançament crònic l’ha portat a descendir fins a l’onzena posició, generant actualment una renda per capità inferior a la mitjana espanyola.
Per conèixer la diferència entre els recursos que s’aporen i el que reben, es calculen les balances fiscals, i hi ha dos grans mètodes per fer-ho. Un mètode és el flux monetari, on a grans trets és calcula la diferència entre el que recapta i la despesa que s’hi fa en un mateix territori. L’altre el mètode de càrrega-benefici on s’ham d’afegir el benefici de serveis comuns que no es fan al territori, però que beneficien els ciutadans de tot l’estat. En tots dos casos, si un territori rep més del que paga, es troba amb superàvit fiscal, i si paga més del rep, pateix dèficit fiscal.
Els dos mètodes tenen mancances, o millor dit, responen a qüestions diferents. El cas típic d’exemple és el Museu del Prado, que genera l’activitat a Madrid, els treballadors dels quals estan majoritàriament a Madrid, fan la despesa allí i fins i tot pot atreure turistes d’altres territoris, però que teòricament, segons la càrrega-benefici, podria beneficiar a tots els ciutadans de l’estat a parts iguals, ja que és una institució estatal de la qual tothom es pot beneficiar.
El flux monetari per la seva part no recull com a despesa els serveis comuns, com l’Agencia Tributaria, la Casa Reial, les ambaixades o la defensa, que beneficia la població d’un territori, però que no fa la despesa allà. El flux monetari respon la diferència entre el que es recapta i la despesa que es fa al propi territori.
Les primeres balances fiscals publicades pel govern espanyol, l’any 2008 recollien els dos mètodes, i situaven el dèficit fiscal del País Valencià entre el 3,6% i el 6,2,% del PIB, el de Catalunya entre el 6,5% i el 8,7%, o sigui entre 11.000 i 15.000 milions i les Illes Balears, com a comunitat més perjudicada, amb un dèficit d’entre 8,6% i el 14,2%.
Aquestes balances fiscals no es van repetir fins que el Ministeri d’Hisenda ha tornat a calcular a partir de 2014 unes balances fiscals pròpies, que han passat a anomenar-se ‘comptes terrritorialitzats’. Creades principalment per a contrarestar el discurs ‘nacionalista’, amb experts afins. Només calcula el mètode càrrega-benefici i encara ho faamb mètodes qüestionats.
Alguns càlculs han estat molt criticats i els experts reconeixien el seu escàs valor. Per exemple, en les infraestructures de transport resulta que els catalans es beneficien en una part de la inversió en l’AVE Castella la Manxa – Madrid i en el cas del Museu del Prado s’ha calculat que un 75% del benefici és per Madrid i un 25% proporcionalitat per la resta, sense aclarir perquè justament és aquest percentatge i no un altre qualsevol.
Altres factors són que la despesa que suposen els Ministeris, situats tots ells a Madrid, es distribueixen entre totes les comunitats però en canvi els impostos de societats o l’IVA d’empreses es computen al territori (i representen més del 40% del total). L’IVA generat a tot l’estat per RENFE, Telefonica o REPSOL es considerat en aquest sistema com un ingrés de Madrid, ja que és pagat allà. També hi ha el deute, que mentre normalment, en tenir que ser pagat en futur, es reparteix segons els ingressos que aporten les comunitats, en aquest cas s’ha fet segons la població de cada territori.
En canvi ingressos que podrien disparar posteriorment el dèficit dels Països Catalans, com ara les exportacions o els impostos que paguen els turistes, no s’ha considerat un ingrés provinent del territori, sinó que s’ha distribuït equitativament per tota la població de l’estat. Aquests càlculs ha provocat, de manera deliberada o no, que el dèficit fiscal de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears sigui més petit que en altres balances fiscals.
Segons la Generalitat de Catalunya el dèficit fiscal de Catalunya, per flux monetari, és del 7,5% del PIB, 14.623 milions d’euros. En canvi pel de càrrega-benefici el dèficit equival el 5,1% del PIB o 10.030 milions d’euros. Cal esmentar, per dimensionar-lo amb una xifra comprensible, que les retallades en ensenyament van ser de 1.200 milions entre el pressupost de 2014 i el de 2010. Per tant, fins i tot, el mètode de càrrega-benefici, que inclou els serveis comuns encara que no siguin a Catalunya, hi ha 10.030 milions d’euros que van a parar a altres comunitats.
El govern espanyol després de fer els seus càlculs situava el dèficit català en 8.800 milions d’euros el 2013 segons es publica el 2016. Una xifra tampoc menyspreable. El dèficit fiscal de les Illes Balears seria de 1.511 milions d’euros (5,84%), o sigui 1.364 € per habitant. Mentre el País Valencià el dèficit seria de 1.416 milions d’euros (1,48%).
Un finançament difícil de modificar radicalment
Com a conseqüència d’aquestes dades, sembla gairebé impossible que Catalunya, les Illes Balears o el País Valencià puguin sortir del règim comú o que es puguin fer canvis radicals. Ja que qualsevol canvi provocaria que els altres territoris, la majoria, rebessin menys diners i per tant s’hi oposarien. Després de dècades podem considerar, per tant, l’infrafinançament com a crònic.
Quan s’han arribat a acords que han beneficiat a totes les comunitats, aquests han estat irrealitzables, ja que és impossible que tothom guanyi amb els mateixos recursos, sempre ha acabat no funcionant per a tothom. I fins i tot, si s’arribés a un bon acord, però es mantingués ‘la clau de la caixa’ a l’estat, caldria ser escèptic, ja que la última decisió és la voluntat del propi govern central.
La reivindicació al País Valencià i les Illes Balears pot provocar, per això, una demanda que vagi més enllà del nacionalisme, una reacció encara insospitada si no es soluciona un dèficit fiscal estructural, comparable al que ha succeït a Catalunya els darrers anys. La qüestió és si el govern espanyol n’estarà disposat a assumir els costos.
