El final dels cordons sanitaris

Els francesos es comencen a cansar de la cançó de l’enfadós amb la democràcia. L’ordre liberal els demana de salvar-la contra “els extremismes de dreta i d’esquerra”, que es veu que la volen fer miques. Els partits d’esquerra, dels socialistes als comunistes, dels ecologistes als insubmisos, els demanen de salvar-la contra Marine Le Pen. Ha passat a Catalunya amb Aliança, a l’estat espanyol amb Vox, al Regne Unit passarà aviat amb Nigel Farage, als Estats Units passa amb Donald Trump: occident s’ha encallat en una espiral d’eleccions en què els votants s’han d’empassar un gripau rere un altre per salvar una democràcia que ja no els satisfà. Ara que els francesos fa dues presidencials –i la tercera que vindrà, després d’aquestes legislatives– en què se’ls empeny a votar un candidat de l’establishment a canvi que no governin els ultres, és suggerent d’imaginar-se què passaria si la resta d’eleccions que han de venir, pels segles dels segles, fossin sempre així, si els votants estiguéssim per sempre més condemnats a donar suport a les variacions més horripilants d’Emmanuel Macron per protegir la preuada democràcia.

Quantes vegades es pot jugar la mateixa carta, concentrant tota la política en la por d’una apocalipsi? Quant de verí ha de tenir el gripau perquè la gent es negui a empassar-se’l? És en el mateix procés d’instrumentalització de l’extrema dreta, que se la consolida. Els fronts amplis que hi van en contra tan sols aigualeixen la personalitat política dels qui hi participen, ho igualen tot a la baixa, erosionen les consignes. El dramatisme contra l’extrema dreta la presenta com l’única alternativa. Per què sembla que Le Pen, malgrat mentir, digui més veritats que la resta? Perquè el replegament dels altres, atrinxerats en una unitat teatral i contranatural, els pot servir de tàctica per a frenar-la un temps, però mentrestant també els desvirtua les idees, els descoloreix allò que defensen, els fa callar en nom d’un silenci conjunt que deixa tots els significats i significants en mans de l’únic actor a qui s’aïlla. Les bigarrades coalicions democràtiques s’agombolen al voltant de la idea de democràcia com si fos el cor de tot, però quin valor té, aquest mínim comú denominador, si els qui s’han de sentir convidats a protegir-lo ja no senten que funciona? Per a què serveix parlar de democràcia on el vot ja no fa canviar les coses essencials?

Aquesta tardor passarà una cosa semblant als Estats Units, com ja passà el 2016, quan Hillary Clinton titllava part dels seguidors de Trump de “cistella dels deplorables”. Fa uns dies, el cèlebre periodista californià Ezra Klein lamentava en el seu pòdcast per a The New York Times que el Partit Republicà hagués entrat fa dècades en decadència, perquè diu que això ha envilit el conjunt del sistema. El problema, deia Klein, és que fa uns anys Trump no hauria arribat mai a ser candidat, perquè li ho haurien impedit. Se’n planyia amb completa naturalitat, probablement sense ni tan sols considerar que es tractava d’un argument antidemocràtic. És també aquesta estranyesa de Klein, de no acceptar, en el fons, la legitimitat dels sentiments polítics que Trump vehiculava, allò que explica per què és tan a prop d’un segon mandat. Entre la progressia benestant que domina bona part dels altaveus mediàtics i dels cercles culturals occidentals, els últims anys, s’hi ha anat instal·lant la idea que Klein inferia: la democràcia com una mera alternança fictícia en els càrrecs de poder, en què ja no importen la competició d’idees ni les aspiracions dels ciutadans, sinó la preservació de l’ordre institucional establert.

Tendim a llegir el creixement de l’extrema dreta com un conjunt complex de causes imbricades, i sens dubte l’expliquen un bon feix de qüestions culturals i econòmiques, però, de fet, l’onada extremista s’explica en bona part per aquesta degradació del llenguatge. Les paraules han d’estar connectades amb els fets i els sentiments. A Catalunya va deixar de tenir valor que els polítics parlessin d’independència quan, íntimament, la majoria dels seus votants ja sabien que en realitat no l’estaven intentant aconseguir pas, i això els ha tornat uns robots a qui ja no s’escolta ningú. El mateix va passant a tot Europa i a occident amb la democràcia, avui immobilitzada entre els mercats i l’autoritarisme. El moralisme de Klein, de Clinton i de Macron, amb els anys, ha anat emmascarant la desaparició de la llibertat real d’elecció política. Quan el moralisme es desfà, resta el vigor dels ultres. Per això els cordons sanitaris es comencen a trencar a tot arreu, i Ursula von der Leyen flirteja amb Giorgia Meloni com els republicans i els grans empresaris francesos fan amb Le Pen. La dreta i l’extrema dreta, al capdavall, sempre es poden replegar al voltant d’uns interessos; l’esquerra no té alternativa ni pot tornar al comunisme, i per això s’embranca en fronts unitaris.

No és una posició anecdòtica, la d’Ezra Klein. La urgència amb què es forcen els cordons sanitaris comença a perdre eficàcia, precisament, perquè els votants s’adonen de la trampa. La majoria de vegades que els han fet votar per evitar un hipotètic mal major, això ha acabat servint per a cohesionar el sistema i per a votar, de fet, en contra dels seus interessos. Així s’explica per què el suport que Macron va rebre el 2022 va ser substancialment menor que no el del 2017 –una part de la dreta moderada va abandonar-lo per a votar Le Pen, una part de l’esquerra que l’havia votat se’n va anar a l’abstenció; així s’explica per què Le Pen té més possibilitats de guanyar a les legislatives i a les presidencials, del 2027, contra qui sigui; i així s’explica també per què els socialistes espanyols no podran capturar sempre el vot de Catalunya amb la carta de Vox, per més que ara simulin que tenen la paella pel mànec. Potser Macron va convocar l’avançament electoral per un desajustat deliri de grandesa, per un cop d’aire viril d’èpica política, però en el fons ha fet un favor a la democràcia: de vegades és millor veure de cara l’home del sac i enfrontar-t’hi que no pas que t’ensarronin amb l’amenaça que vindrà.