El fil roig que uneix un presumpte terrorista amb la filla d’Ovidi Montllor

La solidaritat és la tendresa dels pobles. Aquesta definició de la poetessa i escriptora nicaragüenca Gioconda Belli és preciosa i hauria de sortir als diccionaris. La solidaritat és tendresa i abraçada, dels pobles i dels pobres. I dels perseguits. I dels dissidents. Però, després de les dues grans nits que vam viure la setmana passada a la Sala Paral·lel 62 de Barcelona, crec que la solidaritat és, també i sobretot, xarxa. Una gran xarxa feta amb fils de molts colors, desigual i imperfecta perquè l’han teixit milers de mans amb materials molt diversos. A voltes és invisible, com les teranyines, però forta com la mata de jonc de Ramon Muntaner i flexible i resistent com el bambú de la faula japonesa.

La solidaritat és la xarxa que ens recull quan caiem de la corda fluixa que és la vida. És la pinya que fan els castellers per aixecar un quatre de nou i alhora fer de coixí si fa llenya. La solidaritat són les caixes de resistència i les files zero, és donar diners per a algú que no coneixem, és oposar-se a un desnonament, finançar un projecte de Verkami o de l’Aixeta, és comprar a la botiga del barri perquè no hagi de tancar. La solidaritat és l’àvia que encara duu el llaç groc a l’abric i els cantaires que cada dia de l’any es troben al Raval de Terrassa en suport dels represaliats. Solidaritat és condemnar els atemptats d’Hamàs i després no restar indiferent davant el genocidi del poble palestí. Solidaritat és saber distingir entre agressors i víctimes, opressors i oprimits, forts i febles, i fer costat a les víctimes, els oprimits i els febles fins a la mort, com l’Ovidi Montllor.

Justament quan l’Ovidi va morir, l’any 1995, la seva filla Jana tenia quinze anys. Avui la Jana és gestora cultural i antropòloga visual, però la seva gran vocació és fer cinema. Quan preparava una pel·lícula sobre el seu pare, es va adonar que no tenia records personals d’ell que anessin gaire més enllà de la figura pública. Per encarar la frustració i la ràbia que li causava això, i per reflexionar sobre la memòria i les relacions entre pares i fills, ha decidit d’emprendre un viatge a la recerca d’una nova memòria, que té per nom “On eres quan hi eres?”.  Amb les companyes de la cooperativa de producció cinematogràfica la Selva i amb l’ajuda de la Fundació Coop57, han emprès una campanya de mecenatge que és a punt d’assolir la meitat de l’objectiu, que són 50.000 euros.

Aquí és on es va activar un dels fils que connecta els Ovidi 4 amb la xarxa solidària, un fil que en el seu cas és desgastat per l’ús però ben gruixut. Aquesta suma exponencial d’artistes integrada per Borja Penalba, David Fernàndez, David Caño i Mireia Vives, amb el luxe afegit de Toti Soler, van decidir d’organitzar dos concerts per a recaptar diners per al projecte de Jana Montllor, el primer la setmana passada a Barcelona i el segon el dia 10 de març vinent a Alcoi, coincidint amb el dia en què l’Ovidi va marxar de vacances. El de Barcelona va ser un concert preciós, perquè ells ho són; assembleari i aparentment caòtic, perquè ells ho són, amb poemes que han esdevingut cançons i cançons que ja són himnes. Va ser un concert que els va permetre de fer allò que fan tots els grups que han dit que pleguen, que és tornar, però amb l’excusa d’una bona causa.

Al concert de dimecres, però, hi van arribar una mica cansats, perquè el dia abans n’havien fet un altre a la mateixa sala. David Fernàndez, que malgrat tot és el més polític de la colla, va dir que tenien “ressaca emocional” del dia anterior. David Caño, que per mèrits propis és el més punk, va complementar l’explicació dient que havien allargat la nit parlant, amb la base i a la Base, no tan sols dels colors de la llibertat sinó també de què estem disposats a fer per aconseguir-la. I els ovidis, per la seva llibertat i la dels altres, tu per nosaltres i nosaltres per tu, estan disposats a programar un segon concert solidari quan un jutge de l’Audiència espanyola anomenat Manuel García-Castellón decideix encausar una dotzena de polítics i activistes socials i acusar-los de terrorisme per mirar de boicotar l’encara nonada llei d’amnistia.

Un dels acusats, i per tant presumpte terrorista, és Jesús Rodríguez, que òbviament té de terrorista tant com jo tinc de guerriller tupamaro. Activista social de totes les causes hagudes i per haver, Rodríguez va arribar al periodisme quan es va adonar del paper clau que fan els mitjans a l’hora d’informar, i sobretot desinformar, sobre les protestes socials. El vaig conèixer durant la dècada dels noranta, uns anys especialment moguts a la ciutat de Barcelona, en què el moviment okupa va agafar el relleu dels insubmisos, tal com explica Marina Garcés a l’inici de Ciutat Princesa. Jo feia feina a Barcelona Televisió i sovint informàvem sobre ocupacions, desallotjaments i accions de protesta. També vam fer un gran seguiment del desallotjament del Cinema Princesa el 28 d’octubre de 1996, perquè teníem la seu uns centenars de metres més amunt. D’aquella nit de foc i caos en guardo una pilota de goma que va anar a parar al meu costat i la imatge de les portes gegantines de la comissaria de la Via Laietana tancant-se segons abans que uns centenars d’okupes i anarquistes l’assaltessin amb intencions poc catòliques.

Malgrat ser un moviment molt plural i divers, contrari al sistema per definició, i als mitjans de comunicació per extensió, els okupes tenien un portaveu que atenia els periodistes amb cara de circumstàncies però de manera molt professional. Era Jesús Rodríguez, a qui en aquella època tots coneixíem com a Albert Martínez, que era el pseudònim que utilitzava en record d’un infiltrat de la policia. Rodríguez havia passat per la revista la Burxa del barri de Sants i pel mitjà alternatiu oficial Contrainfos, i després va ser un dels fundadors de la Directa, on treballa actualment i ha contribuït a desemmascarar algun dels casos recents d’infiltració policíaca. Ves que no sigui això que el faci sospitós de ser un terrorista. Com va dir Lluís Llach al concert de l’altre dia, la prevaricació és el nostre pa de cada dia: política, policíaca, judicial i, encara que se’n parli menys, mediàtica. Contra la prevaricació i els seus efectes, solidaritat, ara i sempre.