El fil de la imaginació

«És just que la imaginació vingui a ajudar la feblesa de la vista», escriu Italo Calvino al seu últim llibre, Palomar, l’any 1983. «Jo vaig torturar», afirma a la revista Cauce, dos anys després, el juliol de 1985, l’agent de la policia secreta xilena Andrés Antonio Valenzuela Morales. «Imagino l’home que torturava…», escriu Nona Fernández a la seva novel·la La dimensión desconocida, l’any 2017. L’observació, la memòria i la imaginació, les tres eines fonamentals per escriure, després de la lectura, per descomptat.

Llegint la novel·la de Fernández i rellegint la de Calvino aquesta setmana he pensat en aquestes tres eines i totes les combinacions que se’n poden fer per escriure. Amb el senyor Palomar, Calvino se serveix de l’observació i la imaginació per escriure; amb l’agent Valenzuela, però, Fernández combina dues eines que sembla que no hagin de poder anar plegades: la memòria i la imaginació. «Vostè ho ha explicat millor que jo. La seva imaginació és més clara que la meva memòria», diu Valenzuela a Fernández –o Fernández imagina que Valenzuela l’hi diu.

El verb ‘imaginar’ diria que és el que surt més cops a La dimensión desconocida  –i passarà si fa no fa el mateix en aquest article. «Imagino l’home que torturava…», «vull imaginar que…», un munt de paràgrafs comencen així, i llavors Nona Fernández reconstrueix els moments més quotidians, els que no es recullen ni a les notícies més immediates ni als llibres d’història fets anys després. Imagina com viatjava en autobús tota una família, pare, mare i fills, minuts abans que el detinguessin a ell, per exemple, com es van llevar aquell matí, com van fer el que fan totes les famílies abans d’anar a l’escola i a treballar. Imagina també la vida petita dels botxins. Omple tots els buits de la memòria amb imaginació, respectant-la, acompanyant-la, o, com diu Calvino, la imaginació ajuda la feblesa de la memòria.

L’obra de Nona Fernández és memòria sempre, perquè, com ella mateixa diu a la peça Assaig, amb Isaki Lacuesta, que dimecres va estrenar dins del marc de la Biennal de Pensament, la memòria són les «indicacions del passat per no oblidar, per no repetir el desastre». La memòria serveix per capturar el que no desitgem oblidar i també per retenir el que oblidaríem i podríem tornar a repetir. Fernández escriu sempre des d’aquí però la seva és una literatura que no és ni històrica ni nostàlgica, hi ha un esperit evident de denúncia rere les seves paraules, però la denúncia apareix en la lectura, no en l’escriptura, i aquesta és la clau de l’èxit de la seva literatura, o una de les claus, l’altra em penso que és la imaginació que deia.

Fernández busca les fotografies de les víctimes i les seves famílies, dels botxins, dels llocs, visita tots els espais que pot i amb l’observació es deixa portar per la imaginació, i dedueix, construeix tots els petits gestos que fan que passi el que després surt als diaris i més endavant als llibres d’història. Reconstrueix els fets i les sensacions i les emocions amb literatura i ens acosta així molt més a la història, a la tragèdia, que no si emplenés les pàgines de dades. Les dades, les té totes, però circulen per sota del text. És aquesta imaginació de Nona Fernández, i no exclusivament d’ella però en la seva obra trobo que brilla especialment com en cap altra, la que emplena els buits de la memòria, la que m’ha interessat, en diàleg amb la imaginació que emplena els buits de l’observació de Calvino.

He jugat a imaginar –imaginar!– les combinacions que es poden fer de les tres eines de l’escriure que deia més amunt. Com s’explica una història només amb imaginació, què en surt? Com s’explica un fet real només amb memòria, què en surt?, i com s’explica aquest mateix fet si hi afegim l’observació, què en surt? Fernández les utilitza totes tres, és evident, però és sobretot una autora que se centra en la memòria col·lectiva per després mirar cap al futur, aquest futur que un dia ha d’arribar i que ella diu que mentre no arriba el que fem és assajar, equivocar-nos, tornar-ho a intentar. Un futur que sembla que només el puguem imaginar però que sense l’observació i la memòria al darrere seria imaginat erròniament, perquè el que ve no neix del no-res, el que ve també ve d’algun lloc.

La imaginació de Fernández és una imaginació ben documentada, que ha observat i ha recordat abans. Imagino la seva novel·la com una peça feta de retalls de roba, posem que hi ha el lli de la memòria i el cotó de l’observació, i llavors ve el fil gruixut de la imaginació a cosir-los. Però el lector veu els retalls de lli, veu els retalls de cotó i veu el fil que els cus; Fernández no pretén fer una peça homogènia, compacta, tècnicament perfecta, ella vol que l’acompanyis fent puntades, que imaginis i cusis amb ella, que et passi com a ella, que segons què imagina es punxa amb l’agulla i s’ha d’aturar perquè li surt una gota de sang, perquè se li entelen els ulls i no pot tornar a enfilar l’agulla, perquè se li acaba el fil i n’ha d’encetar un altre, perquè perd el fil i el busca mentre escriu, el busqueu, i el trobeu i potser ja no és el mateix però també serveix per cosir. I, per descomptat, no hi ha una puntada final que remati la peça definitivament, sempre en penja un fil que podries aprofitar per continuar cosint o bé podries estirar-lo i provocar algun estrip, Fernández no et diu què n’has de fer, del que ella cus amb la imaginació, hem quedat que és literatura per damunt de tot, i tu ja saps per a què et serveix la literatura, tu t’ho saps.