El feixisme simpàtic

Ja han passat trenta-cinc anys d’ençà que Bertram Gross va publicar el famós llibre ‘Friendly Fascism. The New Face of Power in America’, però el contingut i les conclusions d’aquella obra són avui tan vigents com llavors. L’autor caracteritzava amb aquesta fórmula de ‘feixisme simpàtic’ la revolució neoliberal i conservadora que va arrencar als Estats Units i el Regne Unit al final dels anys 1960 i es va consolidar a la dècada del 1980 durant els mandats de Ronald Reagan i de Margaret Thatcher, respectivament. La teoria econòmica de matriu neoclàssica, monetarista, centrada en l’oferta, desreguladora, enemiga del consens de l’estat de benestar es va anomenar ‘Reaganomics’ als EUA i ‘Thatcherism’ al Regne Unit. I queda perfectament retratada en l’expressió ‘feixisme simpàtic’.

Hi ha res més simpàtic que un actor mediocre de westerns i una dama rígidament metodista, filla d’un botiguer? Simpàtics i, en el fons, feixistes. Els discursos dogmàtics i altisonants del feixisme amb la seva fe en l’heroisme, la baralla, la rivalitat, la conquesta i el triomf esdevenen ací els romanços sobre l’esperit empresarial, la lliure competència, la supervivència dels millors, l’èxit, l’individualisme i la llibertat.

A Espanya és això mateix. La bromista Esperanza Aguirre amb les seves bajanades sobre el mercat lliure i la llibertat dels agents sona igual que els discursos de José Antonio Primo de Rivera, i és molt propera al Rivera actual, raó per la qual li agradaria que desaparegués, perquè el veu com un rival perillós al seu mateix terreny.

En teoria, entre el feixisme de sempre i el feixisme simpàtic hi ha una gran diferència d’actitud quant a l’estat, però no és així. És cert que els neoliberals espanyols abominen l’estat i intenten reduir-lo a la mínima expressió descapitalitzant-lo, deixant-lo sense serveis públics per dir després que no funcionaven i suprimir-los o privatitzar-los. Però també és veritat que això és només de boca. Després viuen tots de parasitar l’estat. Esperanza Aguirre no ha treballat gairebé mai a l’empresa privada perquè s’ha passat tota la vida en càrrecs públics, cobrant de l’erari, com Rajoy, Báñez, etc., o bé dels fons de la Gürtel, també com Rajoy i un altre. A més, també té estupendament col·locada en llocs públics gairebé tota la família. I, com ella, dotzenes, centenars de càrrecs del PP. Malparlen de l’estat, però viuen de parasitar-lo.

Amb Ciutadans passarà això mateix, quan arribi el moment. El tarannà feixista de nova fornada, simpàtic, és evident en tot allò que fa i diu Rivera. Espanya no es toca; l’Església, encara menys; la corona, ni t’ho explico. Les corregudes de bous són una tradició artística i cultural que cal preservar respecte de la ‘Antiespaña’, sempre a l’aguait. Cal afavorir la indústria, és a dir el capital, reduir els drets laborals de la gent al no-res i permetre que l’explotin fins a recuperar la taxa de benefici en detriment dels treballadors.

El feixisme simpàtic es presenta amb posats juvenils, renovadors, participant en aquesta moda d’exigir relleus generacionals a tot arreu, com si el fet de tenir menys de quaranta anys donés més intel·ligència a qualsevol. També té el conegut respecte per la jerarquia, la disciplina i el teòric sacrifici a una causa. Però si es grata una mica, en surt el vell dogmatisme hispànic.

I el que també en surt sempre és la demagògia d’un populisme trivial que parla als sentiments de la gent per enganyar-la millor.

Article de Ramón Cotarelo publicat originalment al seu bloc.