El fantasma del juliol: ruptura independentista i trencament de blocs

Onze dies. Si en aquest termini no hi ha investidura, es convocaran automàticament les eleccions. El fantasma del juliol treu el cap, invocat per l’enrocament d’ERC i JxCat amb el govern en minoria i el govern de coalició. El compte enrere avança, amb la possibilitat que aquesta vegada no hi hagi un gir de guió a l’altura del pas al costat d’Artur Mas i de la investidura in extremis de Carles Puigdemont de fa cinc anys. Què podria implicar una repetició electoral? La incapacitat d’Esquerra i Junts de posar-se d’acord podria desmobilitzar l’electorat independentista. L’abstenció podria ser una manera d’expressar el malestar amb els partits i el resultat d’això, amb unes noves eleccions enmig de la pandèmia i de l’estiu, és que perillaria la majoria del 52% dels vots obtinguda el 14-F. Les profundes ferides obertes en els dos partits independentistes majoritaris també podrien desencadenar el final del procés: a les diferències estratègiques s’hi afegiria un desgast que encara faria més difícil un nou acord postelectoral.

Els eslògans de la unitat independentista arribarien cremats a la campanya i, més enllà dels desitjos partidistes, no s’albira cap perspectiva que ERC o Junts puguin obtenir una hegemonia prou àmplia per a imposar la seva estratègia. Fa dies que ERC, JxCat, la CUP, l’ANC, Òmnium i el Consell per la República van començar un intent de reconstruir una direcció col·legiada del moviment. Dilluns es van tornar a reunir, com ha avançat l’ACN i han confirmat diverses fonts a VilaWeb, per preservar la creació d’un nou estat major de les tibantors i els desacords de la negociació per a desencallar la legislatura. Una repetició electoral, amb les tensions inherents, complicaria encara més la consolidació d’aquest espai. L’estratègia podria quedar definitivament a la deriva, a expenses de la força que tinguin els uns o els altres per a condicionar-la des de les institucions o del carrer, amb iniciatives no necessàriament compartides per tots els partits. No és una situació nova: va ser donant suport a la investidura de Pedro Sánchez que ERC va arrencar el compromís de la convocatòria de la taula de diàleg, per exemple. I tot això, quan encara és una incògnita la variable de la situació incerta dels indults. El consell de ministres espanyol haurà de moure fitxa i, sigui en el sentit que sigui, sacsejarà el panorama.

Això, quant al curt i mitjà termini. Però el passat és el que més els pesa, i podria ser insostenible després d’una repetició electoral. Junts porta clavada l’espina de la investidura fallida de Carles Puigdemont després del 21-D. Però Esquerra repeteix que va fer presidents Quim Torra, Jordi Turull, Carles Puigdemont, Artur Mas i Jordi Pujol. I amb el parlament constituït fa setmanes, reclama a JxCat la seva meitat del tracte: que investeixi Pere Aragonès igual que els diputats d’ERC van facilitar que Laura Borràs fos elegida presidenta del parlament, dins de l’acord per a l’elecció dels cinc membres independentistes de la mesa. Si Junts no facilités ara la investidura d’Aragonès, Esquerra probablement pagaria a Junts amb la mateixa moneda en cas que s’invertissin els resultats, tot i que no és aquesta la hipòtesi amb què compten els partits, sinó justament un manteniment de la victòria d’ERC en l’espai independentista.

Si la relació entre ERC i JxCat esdevé irreconciliable, els de Puigdemont difícilment podrien aconseguir nous aliats parlamentaris. Esquerra és al centre del tauler, però hauria d’obrir-se a pactar amb el PSC. Una hipòtesi que, a hores d’ara, els republicans refusen d’explorar, tal com es van comprometre repetidament en campanya. També Aragonès ha garantit que no pactarà amb Salvador Illa, i Illa ha assegurat que no regalarà la presidència al republicà. Una repetició electoral ho canviaria? Probablement, sí. Amb l’independentisme trencat, sense perspectives de trobar un aglutinador com el referèndum del Primer d’Octubre, es podrien trencar, també, els blocs.