El dubte crucial del votant resistencialista

Les eleccions municipals confirmaran la mort del resistencialisme, és a dir, de l’esperança d’una colla de votants que, segons les fitxes que es moguessin, el país encara era a temps de frenar la deriva autonòmica. Almenys, si no, d’aconseguir un grau de pacificació més baix que l’actual. Per a la majoria, de pòsit convergent, aquesta forma d’esperança va tenir el clímax quan el president Carles Puigdemont va prometre que tornaria de Brussel·les si guanyava les eleccions. Uns quants la van perdre quan van veure que era mentida. Uns quants més la van perdre per fascicles: quan el president Quim Torra va renunciar a restaurar els consellers, quan va obeir la JEC i es va deixar expulsar de la presidència, quan els presos polítics van fer el judici en castellà, amb el canvi de to d’ERC. La presidenta Laura Borràs va mirar d’aprofitar-se d’aquesta esperança i renovar-la, però es va immolar quan va fer amb l’escó de Pau Juvillà el mateix que havia fet el president Roger Torrent abans.   

Una altra part del resistencialisme, la part segurament més jove, ja desconfiava dels dos partits grans perquè n’havia ensumat el socarrim. La fe revolucionària la dipositaven en la CUP, però els cupaires van interpretar que abanderar el resistencialisme els havia sortit malament i, quan van rebaixar l’exigència en l’eix nacional, van perdre la pulsió combativa a ulls de molts votants. La CUP va obtenir quatre escons el 2017 i nou el 2021, però el 2017 havia obtingut cinc mil vots més. Paradoxes de l’abstenció. Entre els deu escons d’Antonio Baños el 2015 i els nou de Dolors Sabater hi ha tan sols un escó menys, però una pèrdua de 148.000 vots. El 2015 va entrar a l’Ajuntament de Barcelona amb 52.000 vots. El 2019 en va sortir, amb 29.000 vots i sense arribar al 5% de representació. Ara només són el recurs obvi per a gent d’esquerres que se sent malament si no vota. Si Ada Colau guanya, com avui apunta el CIS, serà també perquè molts joves independentistes la votaran. 

Una altra part del resistencialisme es va desentendre de seguida dels partits, si mai s’hi havia entès. La lectura més crua entre el sector més indignat o més decebut del moviment apunta directament a les direccions dels partits, perquè les veu com una maquinària que treballa amb un interès purament electoralista, orgànic –cosa que les direccions dels partits, molt amablement, s’han entestat a demostrar moltes vegades. D’ençà del 27 d’octubre de 2017, potser abans, aquest sector del resistencialisme –de vegades se n’ha dit antiprocessisme– no ha confiat que es pogués aturar la pacificació condicionant de cap manera Junts, ERC i la CUP, sinó fent-los perdre gruix electoral. Per tant, vots. Per tant, càrrecs. Per tant, recursos. Per tant, diners. El 2015, Xavier Trias va perdre contra Colau per una diferència de 17.000 vots. Quatre anys després, la candidatura de Jordi Graupera, Barcelona és Capital, en va obtenir 28.000. Ernest Maragall va guanyar Colau només per 4.700 vots. I no va ser batlle. 

La croada política i mediàtica que hi ha hagut aquests darrers anys contra el votant resistencialista l’ha tractat de radical, d’hiperventilat, i sobretot de marginal i minoritari. Però és un votant que decanta eleccions fins i tot no votant. El moment històric ha canviat. L’era Torra sembla llunyíssim. Fins i tot entre els resistencialistes, per als quals l’eix nacional encara és un dels elements centrals, si no el central, hi ha dubtes sobre què cal fer el 28 de maig. La percepció generalitzada ja no és que la pacificació s’hagi d’aturar o de frenar, sinó que s’ha consolidat del tot, i que si de cas cal desfer-la o sabotejar-la. Molts es troben en una cruïlla. En les ciutats mitjanes i els pobles petits, són importants les requalificacions, els pisos de lloguer social, la neteja, la seguretat, els diners que hi ha per a les entitats.

Molts votaran un partit que menyspreen  com una excepció. Acollir-s’hi pot ser això, una excepció, o la porta que n’obri moltes altres. La clau seran els arguments. El resultat d’aquestes eleccions serà difícil de llegir amb els vots i prou.

Erdogan, al caire

Uns altres votants que podrien decantar aviat unes eleccions històriques són els joves turcs. Com tot el país, diumenge votaran si fan fora de la presidència Recep Tayyip Erdoğan, que fa gairebé una dècada que és al càrrec i abans havia estat onze anys primer ministre. Per primera vegada, arran de la mala situació econòmica, els sondatges insinuen que podria perdre el càrrec. Aquesta mateixa tarda, Muharrem Ince, un dels tres candidats de l’oposició, ha anunciat que es retirava: feia dies que rebia pressions molt fortes perquè ho fes, amb l’acusació que dividiria el vot que espera agombolar Kemal Kılıçdaroğlu. El possible substitut d’Erdoğan és un buròcrata de setanta-quatre anys que defensa la separació entre l’església i l’estat i que vol que Turquia torni a fer passos per a incorporar-se a la Unió Europea.

Erdoğan, en canvi, ha anat perdent la imatge de dirigent oberturista i renovador que va tenir els primers anys i ha anat abraçant de mica en mica l’autoritarisme: ha estat inclement i abusiu amb l’oposició, amb els manifestants i amb els kurds –que no han presentat candidat.