05.12.2016 - 22:16
Diumenge, La Vanguardia publicava una carta al director titulada ‘Per una mort digna’. Donava veu a una dona malalta d’ELA que, als 90 anys i en plenes facultats mentals, es veu legalment obligada a complir amb l’agonia lenta i dolorosa del seu cos paralitzat. Fins que ja no pugui menjar ni beure. Fins que el no-menjar i el no-beure donin unes anàlisis que n’excusin la sedació. Fins que mori ‘ofegada amb la pròpia saliva’ davant dels fills i ‘que aquesta imatge els persegueixi per sempre’. I per a què haurà servit, tant de sofriment? La carta acaba: ‘Jo hauré hagut de patir per a tranquil·litzar les seves consciències […] No em sembla bé que després de tenir una vida plena, el sistema m’obligui a viure d’una manera indigna i no permetin que me’n vagi en pau i sense patir’.
Això, a Catalunya.
Anem ara mil quilòmetres més amunt i moltíssims quilòmetres més lluny del cas que hem explicat. Fa uns quants mesos, la Comissió Estatal per a l’Eutanàsia als Països Baixos va revelar que havia autoritzat la mort assistida d’una dona de 20 anys que havia estat víctima d’abusos sexuals continuats dels 5 als 15 anys. Les seqüeles del trauma eren tan greus que la tenien al llit, amb anorèxia severa, depressió crònica, tendències suïcides, autolesions i més afectacions terribles que els anys de tractaments intensius no havien mitigat. Els especialistes van determinar que el seu problema era incurable, i també que la dona estava absolutament capacitada pel que fa al seu desig de morir per acabar el patiment. És el primer cas que s’ha fet públic d’eutanàsia per problemes psicològics abans que no físics. Un punt d’inflexió, o no.
La polèmica era de preveure. Arguments des que l’eutanàsia és un ’assassinat organitzat de ciutadans’ fins que no hauria de ser una opció per a ‘qualsevol’ que passi per ‘un moment desesperat’. Els Pro-Vida i afins van recondemnar la víctima a trenta-mil inferns per l’egoisme de no haver-ne volgut passar un a la Terra, però en aquesta columna no hem vingut a escriure sobre els que volen decidir sobre la mort dels altres, sinó sobre els que volen fer-ho lliurement sobre la pròpia mort. Que el tema sigui difícil, extremadament complex, un desafiament ètic de primer ordre, no hauria de ser excusa per a una espècie dita intel·ligent, i amb més raó quan fa centenars de milers d’anys que es mor i que veu morir els seus semblants repetidament. Tampoc no haurien de ser excusa els tabús confessionals d’altri, com no ho han pogut ser amb la llei del divorci, el matrimoni gai, o parir amb epidural: drets sense obligació.
Tenir garantit el dret de decidir sobre la pròpia mort aporta una qualitat addicional la pròpia vida, encara que sembli un contrasentit. I no parlem de testaments vitals, insuficients segons la idea que tinguis d’una mort digna. Ja ho hem dit en alguna ocasió: viure no és el mateix que estar viu, i forçar a un malalt irreversible a estar-se viu fins a les últimes conseqüències, com la mare i àvia del primer paràgraf, és un anacronisme impropi d’una societat madura i avançada. Però també he posat l’exemple extrem de la dona de vint anys, i no cap de semblant, perquè era una persona que volia matar el seu cos, i tenia la capacitat de fer-ho per ella mateixa. I ho podia haver fet amb mètodes indignes i dolorosos que encara haurien afegit més dolor al dolor dels qui l’estimaven. La pregunta sobre si hi van fer prou, la família, els metges, l’entorn, continuarà intacta, però el fet que s’hagi respectat la seua voluntat com a persona conscient i adulta, de manera lliure i legal, canvia radicalment la consideració d’una classe de mort que encara és un estigma social.
El meu filòsof de capçalera m’explica que el principal argument ètic contra la mort assistida és que, en la majoria de comunitats humanes, la vida és sagrada. Com si per a una persona plenament conscient que vol morir no ho fos, de sagrada! És que algú es pensa que un malalt irreversiblement paralitzat no la té per sagrada, la vida que ha viscut amb plenitud? És que algú es pensa que una persona devastada per un trauma no la té per sagrada, la vida que li han arrabassat brutalment? I és clar, que sí: justament perquè han conegut què és viure, saben que no és això. Suposo que si hi hagués màquines de posar-nos a la pell dels altres, ens costaria més de jutjar segons quines decisions.
