26.05.2024 - 21:40
|
Actualització: 26.05.2024 - 21:48
Dissabte Palma va viure una gran manifestació contra la saturació que causa el turisme i per a reclamar el dret de tenir un habitatge digne, que avui perilla, no tan sols a les Illes sinó també a les grans ciutats del continent.
I poques hores abans havíem vist a Barcelona l’enfrontament dels veïns del Parc Güell contra la festa organitzada per Louis Vuitton, en el marc de la Copa Amèrica, beneïda i saludada amb els cops de porra dels mossos per part d’un Jaume Collboni que es veu que vol seguir el camí que la copa aquesta del megaiots ja va marcar amb Rita Barberà.
La situació és greu. Molt greu. La saturació turística i els expatriats han originat un problema que ja se’ls ha escapat dels dits, tant a les grans ciutats com als indrets especialment atractius com a punts de vacances.
No passa sols al nostre país –ací teniu les mobilitzacions de les Canàries i de Venècia, per exemple–, però passa especialment al nostre país i a l’estat espanyol, conegut internacionalment per una oferta pública d’habitatge ridícula.
Aquests dies s’ha fet famosa una mestra d’Eivissa que, veient que era absolutament impossible de trobar un lloc on viure a l’illa, ha d’anar i tornar cada dia amb avió a Mallorca. I tots sabem de funcionaris que han de viure en automòbils o furgonetes, simplement perquè no tenen cap lloc on dormir que tinga un sostre i es puga llogar. No pot ser més destrellatat tot això.
Alguns, en els rengles acomodats de la política, han criticat que les mobilitzacions com aquestes de Palma o de Barcelona hagen estat espontànies. És cert que en la convocatòria no hi ha participat cap grup polític conegut, per més que en alguns casos ho hagen aprofitat per a afegir-s’hi després. Però això, precisament això, les fa interessants. Perquè responen a una indignació soterrada, a una indignació que recorre les nostres societats en silenci, conscients per l’experiència passada que els partits polítics –els de dretes, però especialment els d’esquerres– no en volen saber res. No cal anar molt lluny: Ada Colau va manar vuit anys a Barcelona cavalcant cínicament sobre els eslògans del dret d’habitatge. I la ciutat està millor o està pitjor?
Caldrà seguir amb interès, doncs, el moviment i les reaccions que puga despertar. Per veure si s’hi pot canalitzar una reacció a un estat de coses que no és tolerable. Per veure si aquest “no és en venda” que ha esdevingut eslògan de carrer fa el salt a la consciència col·lectiva i fa renàixer l’orgull per la pròpia identitat i per la terra. I la reclamació d’una societat més justa on els afavorits no siguen tan sols els més rics i la “nova burgesia” encarnada en la refractària classe política –tal com ho explica, tan bé, Christophe Guilluy.
