El dret de decidir de la Vall d’Aran

És molt habitual en els debats sobre la independència de Catalunya que es plantegi si en cas de guanyar aquesta opció es permetria la secessió de comarques o regions més petites (Tarragona, el Baix Llobregat o la Vall d’Aran, per exemple). Amb aquest argument es vol acusar els independentistes d’hipòcrites o incoherents, si d’entrada no accepten que el mateix principi que justifica la independència en el seu cas ha d’implicar també que les minories internes del nou estat tenguin dret a decidir si en volen formar part o no. En la versió més agosarada, plantegen que les àrees o regions contràries a la independència (on guanyi el no en referèndum, per entendre’ns) haurien de tenir el dret de quedar-se a Espanya.

Aquestes crítiques pretenen ser un argument de reducció a l’absurd del dret de decidir i les teories plebiscitàries sobre la secessió. Aquestes teories són efectivament vulnerables a la crítica de permetre una fragmentació política sense límits. En aquest sentit, consider més plausibles les teories que exigeixen una causa justa per a la secessió. Bàsicament, perquè requereixen que abans de plantejar-se cap secessió interna d’un nou estat, aquest tengui l’oportunitat d’adoptar i aplicar institucions o polítiques justes i plenament respectuoses amb els drets de qualssevol de les seues minories internes.

Amb més motiu, caldria rebutjar la partició del territori de Catalunya segons els resultats d’un referèndum favorable a la independència. D’entrada, per les mateixes raons que justifiquen l’aplicació del principi uti possidetis del dret internacional (segons el qual s’han de respectar les fronteres prèvies a la independència). Però sobretot perquè la tesi particionista té un problema democràtic. En efecte, del vot contrari a la independència de Catalunya respecte d’Espanya no es pot inferir la voluntat de deixar de formar part de Catalunya per quedar-se a Espanya. Això, en el millor dels casos, requeriria un segon referèndum amb una pregunta clara a aquest efecte. I, en qualsevol cas, el plantejament particionista continuaria essent arbitrari si no acceptàs també que, en cas d’un referèndum en el qual globalment guanyàs el no a la independència, aquells territoris o regions que hi haguessin votat a favor haurien de poder optar per la secessió parcial.

Què implica això en el cas de la Vall d’Aran? La primera cosa i més òbvia és que la pertinença de Catalunya a Espanya i de l’Aran a Catalunya són dues coses independents i que no es poden barrejar ni decidir simultàniament. Que Catalunya s’autodetermini en relació amb Espanya no constitueix un acte d’autodeterminació de l’Aran sobre la seua pertinença a Catalunya. De fet, tenir el dret de decidir el seu estatus, tal com li ha estat reconegut, no implica l’obligació de fer-ho.

Encara més, una manera de vulnerar el dret de decidir de l’Aran seria obligar la ciutadania de la vall occitana a decidir en la data prevista per al referèndum català si volen continuar formant part de Catalunya. Avui no hi ha cap moviment polític que qüestioni la pertinença administrativa de la Vall d’Aran a Catalunya. Això vol dir que hauria de ser la ciutadania d’allà, i només ella, que plantejàs de revisar o sotmetre a referèndum aquesta pertinença.

En qualsevol dels casos, la tesi particionista segons la qual si voten en contra de la independència s’han de quedar o tenen el dret de quedar-se a Espanya, ja hem dit que no s’aguanta. El procediment, si fos el cas, requeriria dues votacions diferents, en dates diferents, per tal que en la segona ja se sabés el resultat de la primera. A més, entre les dues votacions les autoritats catalanes i araneses haurien de tenir l’oportunitat de negociar de bona fe les condicions de la pertinença de la Vall d’Aran a Catalunya i el seu estatus dins la nova República.

En resum, el procés per a exercir el dret de decidir de l’Aran seria:
1. Primer la Vall d’Aran decideix, com a part del demos català, si Catalunya s’independitza d’Espanya. En cas que guanyi el no, ningú no es planteja res més.
2. Si es constitueix el nou estat català, aleshores les autoritats d’Aran negocien els termes d’acomodació o la seua pertinença (o no) a la república.
3. Sigui quin sigui el resultat d’aquesta negociació, la ciutadania de la Vall d’Aran vota el seu nou estatus definitiu.
4. Només si no s’arribàs a un acord sobre el nou estatus dins la República catalana o si aquest no fos acceptat per la ciutadania, es podrien, si aquesta fos la voluntat de la Vall d’Aran, explorar altres opcions com ara la incorporació a Espanya, a França o la independència.

Aquesta manera d’entendre el dret de decidir de l’Aran és, des del meu punt de vista, la més compatible amb els procediments democràtics i, sobretot, la més respectuosa amb la singularitat de la Vall d’Aran, en tant que prioritza aconseguir una bona acomodació de les seues demandes i necessitats en qualsevol situació.
Josep Costa és lletrat i professor associat de teoria política a la UPF

[Article publicat en occità al Jornalet.]