El dret a ben morir (de vells)

No sé si s’ha parlat prou de la mort de Jean-Luc Godard, la persona, no el cineasta. La contraprogramació ha estat ferotge, això sí. Com sabeu, la persona Godard es va (fer) morir a noranta-un anys per suïcidi assistit a Suïssa, on aquest servei és legal. La seua dona va explicar de part seua que no estava malalt, sinó “esgotat”; que havia estat la decisió d’ell, i que ell volia que se sabés; que havia deixat aquest món de manera plàcida, a casa seua, al costat dels seus estimats. “Ja firmaria”, deien moltes reaccions a la notícia. De fet, qui no firmaria una mort a noranta anys sota aquestes tres circumstàncies –plàcida, a casa, al costat dels estimats–, abans que no fiar el propi final a la sàdica ruleta de l’atzar?

A Suïssa, cada any es moren per suïcidi assistit un miler de persones, entre locals i visitants. En aquest país, tota persona en plenes facultats mentals té el dret de decidir sobre la pròpia mort, amb independència de si pateix o no una malaltia terminal. Ves si no és civilitzat, això: suïssos havien de ser. Doncs en un moment donat, una de les associacions que s’hi dediquen va afegir als seus estatuts la llibertat de morir “lligada a l’edat”, que vol dir “acompanyar a la mort” vells que no són necessàriament terminals. Doncs d’això, acotant el tema, volíem parlar.

En el cas de Godard, noranta-un anys és una d’aquelles edats que fa dir a les padrines que “ja li tocava”. Unes padrines que les han vistes totes passar i que, quan professen que ja en tenen prou, hauríem de prendre’ns-les seriosament com a adultes que són. A un savi de 70, 80, 90 anys no se li replica. No se’l tracta com a canalla, com fan a moltes consultes mèdiques, amb diminutius i eufemismes infantils: se’l respecta, redeu, se l’escolta i, si convé, se n’aprèn. Ningú que no hagi tingut 80 anys a l’esquena, o 70, o 90, no hauria de tindre cap dret a retenir al món aquests (s)avis en contra de la seua punyetera voluntat.

En canvi, el que fem amb els qui volen plegar és obligar-los a estar vius, que no és el mateix que viure. Com sigui: impedits, sords, cecs, adolorits, deprimits (tu diràs), tot pel nostre interès. Imposant-los el nostre egoisme, els nostres càrrecs de consciència, les nostres creences personals. Llavors passa que alguns que tenen el cap clar decideixen fumbre el camp de la pitjor manera, a la desesperada, escrivint-se un final que desmereix la vida que han tingut i que enterbolirà per sempre la memòria que hauran deixat. Perquè hom és també la manera com s’acaba.

A casa nostra, tres de cada deu persones que es lleven la vida tenen més de 65 anys. Si de normal el suïcidi encara és un tabú, entre la gent gran no arriba ni a això, perquè s’ignora totalment. I és que a mesura que l’edat avança arriben les malalties fatals, el dolor físic permanent, la mort de la parella, dels amics i els contemporanis estimats. Ser un supervivent d’aquest cataclisme pot significar habitar un món que ja no reconeixes com a teu: per què hauria d’estranyar-nos, doncs, que un vell expressi que ja ho té tot fet i que vol agafar el tren?

Justament, les associacions suïsses que es dediquen al ben morir reivindiquen que la seua feina és aconsellar i prevenir el suïcidi: el 2015, de més de tres mil persones que els van expressar el desig de morir, només 700 ho van acabar duent a terme. Explicat pels experts, també és fàcil d’entendre: “El sol fet de saber que tenen la possibilitat de triar el moment i la manera de morir-se els dóna la força d’esperar que els arribi la mort natural.” Tenir drets garantits ja ho té, això, que dóna tranquil·litat.

Com passa sovint amb el nom i la cosa, del suïcidi assistit, el que falla és el nom. Si l’anomenéssim directament mort digna assistida, tots ens entendríem a la primera. A Suïssa, aquest dret té el suport d’un 85% de la població, i a Europa en general les enquestes li donen un 75% a favor. Per tant, allà on no el tenim reconegut, no pesen tant les objeccions ètiques com la superstició: igual que amb altres drets sobre el propi cos, com el de l’avortament o de l’eutanàsia activa, el debat està segrestat d’entrada pel fanatisme d’uns pocs. Com se’ls ha de recordar sempre, de la mateixa manera que ningú està obligat a avortar o a eutanasiar-se, tampoc no té l’obligació de (fer-se) morir dignament si no vol.

En una espècie que cada dia desafia els designis de nostrossinyó de mil maneres diferents, que gràcies a la ciència és capaç de hackejar les lleis naturals amb tota mena de tecnologies, és una incongruència que els seus vells encara s’hagin de mal morir a l’antiga, artesanalment. Si per a arribar a aquest món necessitem un cop de mà, per què no hauríem de reclamar el dret de ser ajudats a traspassar? Quin goig no seria, per a naltros i els nostres estimats, celebrar la vida amb un final digne i meditat com a alternativa al patiment i l’agonia en va.