11.05.2017 - 14:36
És un “viatge simbòlic i de família” amb Anna Azcona i la companyia La Ruta 40
BARCELONA, 11 (EUROPA PRESS)
El dramaturg Josep Maria Miró furga en la “ferida de la memòria” i la construcció dels relats oficials en l’obra ‘Cúbit’, amb l’actriu Anna Azcona i la companyia La Ruta 40, integrada per Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla.
En roda de premsa aquest dijous, Miró –que ha escrit i dirigit aquest espectacle estrenat en el Festival Temporada Alta– ha explicat que planteja un conflicte familiar que és conseqüència del passat, “amb una mirada a la memòria i la reconciliació”.
Dos fills tornen a casa a passar un parell de dies sense saber que coincidiran, trobant-se tots dos amb la sorpresa que la seva mare té un noi instal·lat a casa que l’està ajudant en l’escriptura d’un llibre commemoratiu de l’aniversari de la fundació que la família va engegar 25 anys enrere.
MEMÒRIA CIUTADANA
La història és “una metàfora des d’on es construeix la memòria com a ciutadans i agents culturals i polítics”, de la mà d’una fundació fictícia, que res té a veure amb la corrupció.
“Estem contaminats per un paisatge negatiu, però la fundació no està relacionada amb la corrupció, sinó amb l’arribada al poder, el fracàs, i el que has aconseguit i no has aconseguit”, ha dit.
“Els fills també poden heretar l’odi i l’enveja dels seus pares, encara que no hagin estat en el conflicte”, segons Miró, que considera que tots els fills hereten la violència dels conflictes dels seus pares, de manera que l’obra és una ferida oberta.
Preguntat sobre quin conflicte versa l’obra, ha assegurat que és aplicable a “Catalunya, Espanya, Xile o l’Argentina”, ja que qualsevol conflicte polític del passat encaixa en els seus diàlegs, així com les ferides familiars.
“Es tracta d’un viatge simbòlic i també un viatge de família amb els problemes de les famílies, amb enveges entre germans i la usurpació dels estrangers en la pàtria de cadascun: la seva llar”, ha sintetitzat.
“Sempre intento fer el teatre que m’agradaria veure com a espectador, no és un teatre moralista perquè jo no tinc la veritat de gens”, ha dit el director, interessat pel concepte del teatre com a joc, en el qual participa tant el director, com els actors i el públic.
Lluny d’una dramatúrgia evident, Miró ha avisat que l’espectador té el treball de reconstruir el relat, a més de sotmetre’s a un joc espai-temporal, sotmetent-se a espais paral·lels en els quals els actors, com les persones en la vida real, tenen una màscara en la vida pública i una altra en la vida privada.
Aquestes són les peces d’un puzle que reparteix les responsabilitats i les culpabilitats, “si és que n’hi han”, deixant espais oberts per a la lliure interpretació de l’espectador.
Al seu parer, hi ha moltes veritats que poden conviure i cadascun té la seva, però “la mentida és una altra cosa”, i això juga amb la mirada de l’espectador, ja que al director li agrada qüestionar la mirada de l’espectador.
L’escenari té dos espais separats, una casa amb jardí separats per un vidre: un explica l’espai públic i l’altre el privat.
