31.05.2020 - 21:50
|
Actualització: 01.06.2020 - 15:24
Aquest cap de setmana ha continuat l’escalada de protestes als Estats Units, que van començar arran de l’assassinat d’un home afroamericà, George Floyd, per la policia de Minneapolis. Les protestes s’han estès per totes les grans ciutats, encara enmig de la pandèmia, i la Guàrdia Nacional, la branca de les forces armades que depèn dels governadors, s’ha desplegat en diversos indrets per mirar de controlar una revolta que sembla que costarà d’aplacar.
L’assassinat de George Floyd, a sang freda i davant testimonis, arriba enmig d’una crisi econòmica sense precedents i ha fet ressonar el pecat original de la nació americana. L’expressió ‘pecat original’, de forta arrel religiosa, fa referència tradicionalment al fet que els Estats Units es van crear com una de les democràcies més avançades i revolucionàries del món, però ho van fer tot aniquilant les poblacions indígenes i mantenint la institució de l’esclavatge dels afroamericans: aquest és el ‘pecat original’ que persegueix la societat americana incessantment, dècada rere dècada.
Especialment perquè aquest assassinat, com qualsevol de semblant, s’ha d’interpretar inevitablement en el context d’un problema més general: el racisme. Perquè s’afegeix a la llista de morts afroamericans per la policia durant aquests darrers temps (Breonna Taylor, Ahmaud Arbery o ara George Floyd) i a la crisi econòmica del coronavirus, que ha perjudicat de manera molt substancial i diferent les poblacions negra i llatina, les minories, en definitiva. Però també s’afegeix a un comportament significativament diferent del poder segons si ets membre d’una comunitat determinada o d’una altra. Floyd va morir dilluns i el policia que el va matar no va ser acusat fins divendres, quan l’escàndol ja era monumental. Això posava en relleu no únicament la diferent vara de mesurar una possible culpabilitat –un afroamericà sempre és sospitós, pel fet de ser-ho–, sinó també la diferent vara de mesurar quant a la reacció a un fet indiscutible, car l’assassinat és més que documentat en vídeo.
La reacció als Estats Units és, per una banda, de desesperació d’una població, l’afroamericana, que veu que no hi ha cap canvi substancial ni havent passat un dels seus per la Casa Blanca. Però, per una altra banda, també hi ha una reacció molt important i molt visible de ciutadans de qualsevol origen, inclosos policies, que reclamen mesures per a encarar i resoldre finalment aquest ‘pecat original’, gent que no se sent còmoda ni se sent digna vivint en un país on, com diu el famós eslògan de protesta, no s’ha demostrat que la vida d’una persona tinga el mateix valor que la d’una altra.
I aquesta desesperació d’una part de la societat americana suggereix un gran tema, que també té interès en el nostre cas particular. Com pot ser que en un sistema democràtic, amb institucions que funcionen amb normalitat com a institucions democràtiques, puga haver-hi comportaments d’aquest estil, que fan sentir a una part de la població que no viu en democràcia? Quina explicació té això que passa als Estats Units o, també, a l’estat espanyol?
L’explicació, si més no el marc teòric que pot donar resposta a aquesta aparent contradicció, té a veure amb el concepte molt interessant, però poc desenvolupat, de ‘democràcia ètnica’. Concepte que curiosament va ser un espanyol, Juan Linz, el primer de formular-lo, tot i que és el sociòleg israelià Sammy Smooha qui ha maldat més per popularitzar-lo i entendre’l.
Per ‘democràcia ètnica’ s’entén aquella situació en què un mateix sistema polític combina una estructura de dominació i repressió ètnica amb el reconeixement dels drets democràtics, polítics i civils per a tota la població, incloses les minories. D’acord amb aquest esquema, no són perseguits necessàriament i en tot moment tots els ciutadans que pertanyen a un grup nacional (no és per tant una ‘democràcia Herrenvolk’, com es definia l’apartheid sud-africà), però en canvi tots els membres d’una minoria nacional saben que són sospitosos d’una manera especial i que seran tractats de manera discriminatòria en el cas que els passe res, precisament pel fet que no pertanyen a la ‘nació central’, que monopolitza el control de l’estat. De manera que la mateixa baralla de bar t’envia a la presó durant molts anys si passa a Altsasu i ets basc o ni tan sols hi intervé la policia si passa a Madrid i els participants són espanyols. I la mateixa policia et pega violentament si intentes votar l’autodeterminació a Catalunya encara que siga legal però no et pega i et deixa fer si ets un nacionalista espanyol, encara que et manifestes violant l’estat d’alarma i les mesures estrictes de confinament decretades pel mateix govern. O, tornant als Estats Units, saps que si ets afroamericà, com ha tornat a demostrar el cas Lloyd, tens moltes més possibilitats de ser detingut que si no ho ets. En un cas i en un altre el comportament de l’estat, i encara més de l’estat profund, és diferent no pels fets que s’esdevenen sinó per la condició nacional, ètnica, de grup, dels individus implicats.
El concepte de ‘democràcia ètnica’ és, per tant, molt interessant per a explicar l’aparent contradicció entre l’existència d’un estat democràtic i l’evidència d’una discriminació constatable. Perquè a partir d’aquest concepte es pot bastir una crítica radical i fonamentada del sistema, sense estridències innecessàries ni conceptes gaire difícils d’acceptar. Però al mateix temps cal dir que avisa de dues coses que em sembla que l’independentisme ha de fer seues urgentment.
La primera és de tornar-nos a recordar que sense l’expiació del pecat original, per mantenir la terminologia religiosa, l’estat que és una democràcia ètnica sempre resta inestable i al final impossible. Fins i tot quan sembla que guanya, perd. Ni el pas de Barack Obama per la Casa Blanca, per exemple, no ha servit per a estabilitzar les conseqüències del racisme. Fins que no s’acabe la causa que crea la discriminació la ‘nació central’ no tindrà l’oportunitat de repensar-se en llibertat –i l’exemple més evident és el cas de Sèrbia, de la qual han hagut de separar-se sis estats que dominava prèviament perquè ara, tota sola, puga començar a imaginar-se com una nació normal.
I la segona és de tornar-nos a recordar que cal assumir urgentment i amb totes les conseqüències la condició de minoria nacional dels catalans dins Espanya i França. Històricament, aquest llenguatge i aquesta idea no ens ha agradat, però aquest és el camí més sensat i seriós perquè resulte comprensible la qüestió nacional en el marc de la Unió Europea. Comprensible i assumible tant la reivindicació en positiu com l’explicació, mitjançant el concepte de ‘democràcia ètnica’, del format de dominació que ens ha estat imposat i del qual volem alliberar-nos.
PS1. Una gran diferència, radical, entre això que passa als Estats Units aquests dies i allò que hem viscut aquests darrers anys a l’estat espanyol és que una part sembla que substancial de la població nord-americana, no afroamericana, no únicament entén i accepta perfectament la legitimitat i la raó de la queixa dels seus conciutadans afroamericans, sinó que exigeix al carrer que s’acabe la discriminació: com una reparació històrica absolutament necessària i també com a única manera de sentir-se digna ella mateixa.
PS2. Demà començarem les Assemblees de Lectors de VilaWeb, finalment en format digital, amb l’Assemblea corresponent a les Illes. Les Assemblees havien de començar en el format presencial habitual la setmana que es va decretar la covid-19 com a pandèmia i per això les anul·làrem lar aleshores, provisionalment. Ara, vist que la situació s’allargarà i que tardarem a poder fer actes públics multitudinaris, hem decidit de fer-les per videoconferència. Seran les següents:
–Dimarts 2 de juny, a les 18.00. Assemblea amb els subscriptors de les Illes.
–Dimarts 9 de juny a les 18.00. Assemblea amb els subscriptors del País Valencià.
–Dimarts 16 de juny a les 18.00. Assemblea amb els subscriptors d’Andorra, la Franja i Catalunya Nord.
–Dimarts 30 de juny a les 18.00. Assemblea amb els subscriptors de Barcelona.
–Dimarts 7 de juliol a les 18.00. Assemblea amb els subscriptors del Principat, llevat de Barcelona.
–Dimarts 14 de juliol a les 18.00. Assemblea oberta amb els subscriptors de la resta del món o aquells que no hagen pogut assistir a cap de les anteriors.
Hem mantingut aquesta distribució territorial, encara que siguen videoconferències, perquè som conscients que hi ha qüestions particulars de cada zona però també com una manera de dividir el nombre de participants per acomodar el màxim nombre possible de persones. Tanmateix, es pot participar en qualsevol de les assemblees, amb independència de l’origen geogràfic.
A les assemblees, hi poden participar tots els subscriptors del diari i es fan amb la presència de Vicent Partal i alguns altres membres de la redacció, que d’aquesta manera escolten les opinions, els suggeriments i les queixes que es vulguen fer sobre el diari. Tots els subscriptors de la zona corresponent, que s’han identificat com a tals, rebran un correu informant-los de la sala on es farà l’Assemblea o poden demanar-ho a suport@vilaweb.cat.
