El docudrama

L’any 2012 David Fernández (CUP) va fer el primer discurs en condició de diputat al Parlament de Catalunya. Va impressionar l’audiència. Però aquell dia també va rebre elogis enverinats del senyor Duran i Lleida, una de les seves bèsties negres. Més enllà de discrepar-hi, avui ha fet en part un discursàs”, va dir Duran. Encara recordo la intel·ligent reacció que va tenir David Fernández a aquest comentari: ‘El primer que penses és on m’he equivocat’. Aquests dies hi penso, en la intel·ligent reacció, veient la ingent quantitat d’elogis que Ada Colau ha rebut de representants de l’Ibex-35, la dreta, i ultradreta espanyolista, i de l’establishment en general. La llista de floretes, encoratjaments i paraules amables a Colau realment impressiona. Just uns exemples, si voleu els més bèsties, incloent-n’hi d’ex-militants de Fuerza Nueva:

“És una gestió amb regust de revolució i ens ha tornat a interessar per la política.” Miquel Roca (Font)

“Colau, Collboni i jo podem salvar Barcelona. Té majoria per a decidir i pensar en el bé de la ciutat.” Manuel Valls (Font)

“Qualsevol opció que no sigui l’independentisme ens sembla millor. Colau hauria de deixar clar que, si pacta amb Collboni, una de les prioritats ha de ser garantir que l’ajuntament i Barcelona abandonaran completament l’altaveu del procés separatista.” Bou (PP) (Font)

“Durant els quatre anys vinents, el mal menor a Barcelona tindrà dos cognoms propis: Colau i Collboni.” José Garcia Dominguez, opinador de Libertad Digital. (Font) Per a qui no el conegui: Garcia Dominguez és aquest. Mama, por.

La pregunta és on s’ha equivocat, Ada Colau, que rebi aquests elogis. És la reacció intel·ligent de David Fernández, que he trobat a faltar, a can comú, aquests dies. Valls, el PP, Libertad Digital i Miquel Roca m’ofereixen suport  i elogis. Jo no estic per nacionalismes, però l’espanyolisme em desitja molt. Què és això? Per què passa?

En paraules de Manuel Delgado, vella amistat de Colau, queda així de contundent: “Tota la premsa felipista subratlla que ‘Barcelona no és independentista’ a còpia de sumar els vots de Comuns, PSC, PP i Cs. Per això no vaig votar-los, perquè no volia votar ‘constitucionalista’. Torno a repetir, ERC i Puigdemont, per dretes que sigui, són més rupturistes amb el règim del 78 que no Ada Colau, que representava una mena d’esquerraneta chupiguai inofensiva que s’havia convertit en el mal menor per al nacionalisme espanyol a Barcelona.”

No m’agradaria pas ser un votant independentista de Colau, aquests dies. Ni un d’extrema esquerra. Hi són. I deuen plorar per dins, i resar. Resar, i plorar per dins. Si és batllessa amb els vots de Valls, els votants menys cínics d’aquests grups viuran un docudrama. I amb raó.

Aquests dies molts han deixat de tractar Ada Colau d’equidistant. Concretament, els de l’unionisme se la fan seva, sense contemplacions, i la situen en una banda: la seva. A Maragall, el situen a l’altra. De manera brusca, interessada i lletja, si voleu, però Colau, equidistant, aquests dies ho és menys que mai. Saber com ens veiem nosaltres mateixos, ajuda. Saber com els altres ens veuen, també.

Després, és clar, hi ha la vida interior. Valls, o Maragall? Maragall o Valls? No serà fàcil. Si Ada Colau vol ser batllessa necessita… la ‘dreta corrupta’ o Valls. El pacte amb Ernest Maragall, de dos anys cadascun, necessita els vots de Junts per Catalunya. El pacte amb el PSC, necessita Manuel Valls. Xavier Domènech vol pactar amb Maragall. Jordi Évole, amb Valls. Passi què passi, les dues ànimes dels comuns sempre podran retreure’s alta traïció. “Per ser batllessa vas rebre vots de Junts per Catalunya!” “O de Valls!” No sé què acabarà fent, el partit, que això també va d’interessos de partit (també del seu ). Però sí que sé que té ingredients per a un docudrama, que és el gènere que tracta amb tècniques dramàtiques fets reals propis del gènere documental.