28.04.2020 - 02:00
Un dels èxits del partit Ciutadans, que només per això ja es pot extingir tranquil, és el trencament del consens sobre la llengua d’ús a les institucions. Abans d’ells, ni el parlamentari Vidal-Quadras havia pensat a obrir aquesta via; després d’ells, s’hi hauria afegit a plaer, com ho ha acabat fent el PP, i de mica en mica ja els segueix el PSC. Però alerta: ni se t’acudeixi de fer notar l’evidència, perquè això seria perjudicar el català. Així ho piulava un ex-diputat de la filial catalana del PSOE: ‘No sé si se n’adonen del mal que fan al català, amb retrets d’aquesta mena.’ I servidora, per no fer mal al català, ara no sap si ha d’escriure aquesta peça en una altra llengua; si de cas aniré fent mentre m’ho penso.
El català deu ser l’única llengua del món que contribuir a minoritzar-la més és fer-li bé, i doldre-se’n és fer-li mal. Que si ajudes que es parli menys li fas un favor, i si no t’hi vols resignar la perjudiques. Si ho arriben a saber els parlamentaris de Ciutadans, potser haurien muntat els seus xous de taverna en la llengua de Serrallonga. Però ara ja no són a temps de desfer la feina, la bola de neu va costa avall i va desbocada. Fins al punt que des de l’esquerra espanyolista universitària també han adoptat el discurs del partit anticatalanista, però en comptes d’associar el català a quatre llauradors que només miren TV3, ho complementen amb l’imaginari que és la llengua de la burgesia, catalana per definició. Per entendre’ns: la llengua de Pujol –el concepte–, sense dir Pujol, en sintonia amb els principis que van impulsar el naixement de Ciutadans.
A l’entorn d’aquesta esquerra, i encara sobre la llengua de les institucions, hi trobem intel·lectuals capaços d’argumentar que ‘aplicar discriminació positiva al col·lectiu de catalanoparlants seria afavorir les rendes altes respecte a les rendes baixes’. No dic noms expressament per no reduir-ho a l’anècdota, perquè la tesi de fons ja és un clàssic de l’espanyolisme internacionalista –espanyolisme espanyolista pel que fa a Catalunya–: insinuar que la lluita contra la normalització plena del català és part de la lluita de classes –i, per tant, legítima, i per tant, un deure moral–, ja és més del que va fer Ciutadans. I si la insinuació no és tot això que insinua, potser hauria valgut més no començar-ho a insinuar.
Amb tot, em resisteixo a afegir al mateix sac tots els espanyolistes catalans d’esquerres, perquè si no surten a la foto del futur de la llengua, que és la seua, malament rai. Però de moment ens arriba amb força el poti-poti que promou l’entorn influenciador que dèiem, i que, davant la gran crisi econòmica que ve ara, té més perill que l’estirabot tronat dels anticatalanistes oficials. Perquè, en tota crisi, qui és més feble esdevé més feble encara, ja sigui de butxaca o de llengua. I amb una butxaca i una llengua afeblides, el pròxim pas que s’albira és la implantació de la falsa dicotomia d’haver-ne de triar una de dues, cosa que ja ha passat amb altres falses dicotomies avui del tot normalitzades, com ara la del dret de tenir un judici just versus el dret de tenir-lo en la teua llengua; o la del dret a la salut pública versus el dret de ser-hi atès en la teua llengua. Vull dir amb això que quan jugues amb aquesta mena de foc, no saps mai si només et quedaràs sense llumins o si acabaràs cremant la casa.
Ja hem parlat en altres ocasions del risc d’abandonar la normalització deixant-la a mans exclusives de l’independentisme, perquè això vol dir lligar la supervivència del català a la sort incerta d’un col·lectiu criminalitzat i afeblit per la repressió. Vol dir que combatre l’independentisme ha de ser indestriable de combatre el patrimoni lingüístic de deu milions de parlants i baixant, cosa que ja no seria compartir objectiu amb Ciutadans, sinó directament amb Vox. Si tens la barra de dir-te catalanista, el contrasentit és flagrant. I el fet és que avui tenim hereus naturals dels impulsors de la normalització que, en lloc d’agafar el llegat dels seus predecessors, han triat de continuar la feina d’un partit concebut per dinamitar-lo. Tot per esgarrapar-los el vot de caire ètnic, sobrevolant-los en cercles per no deixar-ne escapar ni les escorrialles. Fent-se forts contra la llengua feble, valents entre valents, apel·lant a un pretès equilibri justament en una era, la tecnològica, que el desequilibri entre llengües dominants i minoritzades creix cada dia més.
Per tant, en un moment delicadíssim per a les llengües en regressió, aquest és el gran avenç del nou catalanisme: parlar en castellà al parlament espanyol i parlar en castellà al parlament català. Restar-hi una veu al català per sumar-n’hi una més en castellà (i no en occità, que seria la cosa justa) no és equilibrar una merda: és fer una mica menys útil la nostra llengua al món, apagar-li un altre focus en aquest escenari parlamentari que Ciutadans va convertir en plató particular de la seua propaganda. I també té collons, a sobre, que els que mantenen vetat el nostre idioma als parlaments europeu i espanyol trobin que al de Catalunya encara s’hi parla massa, i que la cosa s’ha d’equilibrar. Però posar-ho de manifest és fer mal a la llengua, no us penseu que me’n descuidava, per això voldria compensar-ho amb una crida final als votants confinats: que aquests dies deixem de mirar plataformes de vídeo en català, o de jugar a videojocs en català, o de llegir novel·les gràfiques en català, per veure si entre els petits gestos quotidians i l’esforç dels nostres polítics podem revertir aquest desequilibri que va començar fa més de quaranta anys i ja massa que durava.
