El discurs d’Elna

Això no és ben bé un editorial. És el text complet del discurs que vaig llegir a l’acte de la Diada fet despús-ahir a Elna (Rosselló), un text que vaig haver de llegir retallat a causa de la pluja que queia, però que crec que pot interessar el lector de VilaWeb. Diria que és el text més important que he escrit mai i vol ser la meua aportació a la diada d’ahir, que va tornar a demostrar l’extraordinària capacitat de mobilització de l’independentisme –fins i tot en les circumstàncies més difícils que podíem haver imaginat mai.

Gràcies per la invitació que la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà i l’Ajuntament d’Elna m’heu fet de participar en aquest acte de commemoració de la diada de l’Onze de Setembre a Catalunya Nord.

Elna acull la Diada en aquest magnífic edifici de la Maternitat, que per a tots nosaltres representa els més nobles sentiments d’humanitat, generositat i solidaritat. Fa pocs minuts que he entrat a la que fou la sala de parts i he vist, trasbalsat, els tres bressols que hi resten. Són precaris, indescriptiblement precaris, però varen ser més que suficients per a aconseguir que la vida triomfàs sobre la mort, sobre el feixisme, sobre el menysteniment dels drets dels altres.

Això passava als anys quaranta del segle passat, però fa poc Elna també va acollir discretament les urnes del referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre. Tots hem de ser conscients que sense aquesta ciutat aquella victòria, aquell desafiament, simplement no hauria existit. De manera que he vingut també avui per donar-vos-en les gràcies.

***

Deixeu-me dir d’entrada que crec que tots deveu ser conscients d’una certa i cridanera anomalia que plana inevitablement sobre l’acte.

Jo sóc valencià, sóc un català de València. I per tant la meua afectació històrica particular no prové del 1714 sinó del 1707, quan la infausta batalla d’Almansa va liquidar l’estat valencià, el nostre antic regne sobirà. I per si això no era prou anomalia ja, vosaltres que m’escolteu patiu com a pròpia una afectació pròpia que és encara anterior, la que es deriva dels tractats de París i dels Pirineus, del 1659. Marcats pel 25 d’abril, per l’11 de setembre o pel 7 de novembre, tots nosaltres, però, som catalans. I és des d’aquesta consciència integral de la catalanitat que us vull parlar avui.

És evident que per a Catalunya Sud aquests són uns anys excepcionals. Absolutament. I ho són gràcies al procés d’independència d’Espanya. Però, com és ben evident, aquest procés d’independència està irradiant també el conjunt del país,  més enllà de les quatre províncies.

A la resta dels Països Catalans hi ha també una vibració, una intensitat, en algunes capes de la nostra població, mai vista abans. Per a alguns, aquesta emoció prové simplement de la impossibilitat d’acceptar que a l’Europa del segle XXI hi haja presos polítics i exiliats, prové del deure democràtic, doncs. Però per a molts de nosaltres també aquesta emoció prové de saber-nos part d’un conjunt. Per tant del deure nacional que practiquem i sentim per damunt de qualsevol forma de frontera administrativa imposada.

A voltes, els periodistes tenim sort. I jo en vaig tenir quan el 28 de febrer passat el president Carles Puigdemont em va demanar si volia acompanyar-lo en el cotxe que el retornava a Catalunya, per fer-ne el relat. Amb ell, doncs, vaig travessar la frontera a les 15.41 hores i vaig poder ser testimoni del seu sentiment quan, de dins del cotxe estant, va veure el primer rètol que deia ‘país català’.

Aquell dia vaig escriure a VilaWeb una crònica que començava així:

«Al món hi ha poques fronteres tan evidents com la que delimita pel nord els Països Catalans. L’entrada a Catalunya consisteix en un espai de terra plana realment minúscul on la vida moderna ha obligat a encabir un camí rural, la via del tren, una carretera –que en realitat és l’antiquíssima Via Domícia– dels romans i l’autopista A-9, dita oficialment i a partir d’aquest punt ‘la Catalana’. Tot això, totes quatre infrastructures, entaforades en un pas minúscul de 223 metres de distància, mesurats amb precisió topogràfica. A voltes les xifres no expliquen les proporcions tan bé com les imatges. Perquè ens entenguem: tot l’espai pla, practicable, d’aquesta frontera catalana cabria dins el Camp Nou, que fa 256 metres, 23 més, de tribuna sud a tribuna nord.

L’experiència de travessar aquesta frontera, invisible però perenne alhora, és per això mateix inoblidable, per poc que sigues conscient de què significa en realitat. Cap a llevant hi ha l’estany i la mar Mediterrània, en una confusió hipnòtica de llums i reflexos. Cap a ponent, el bosc comunal del serrat de l’Escorpiu i les Corberes, un quadrilàter muntanyenc de cinquanta quilòmetres que durant segles hem compartit occitans i catalans. La frontera esdevé, així, un coll d’ampolla impressionant, un exercici monumental d’autoafirmació geopolítica. Al nord de la ratlla hi ha uns quants camps i Fitor, una petita població occitana que no arriba al miler d’habitants. Al sud s’obre Salses, el primer poble de Catalunya i el primer nom dels famosos quatre (‘de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó’) que la saviesa popular, amb l’ajut inestimable de Joan Ballester Canals, ha convertit en el mapa mental de la nostra nació.»

Crec sincerament que tot allò que va envoltar aquells dos dies històrics, el 28 i el 29 de febrer, ha marcat aquest any de forma clara i crec que ho ha fet al nord i al sud, alhora. Senyal inequívoc que hi ha coses, importants, que van canviant.

La gran concentració de Perpinyà per a rebre el president legítim i els consellers Comín i Ponsatí que tornaven a casa és un d’aquells actes que restarà durant anys en les nostres retines. Com dies abans va restar-hi aquell moment en què els diputats del parlament regional de Catalunya van esclatar amb crits de ‘Perpinyà! Perpinyà!’ quan se sabé que els eurodiputats votats pel poble finalment eren reconeguts com a tals pel Parlament Europeu. Feia molts segles que Perpinyà era absent del mapa polític regional del Principat i aquells crits la retornaven a lloc.

I què diré, finalment, de l’espectacle de veure la nostra capital del nord inundada de catalans arribats de tot arreu i celebrant junts no únicament aquesta victòria parcial però tan important sinó també un autèntic retrobament amb Perpinyà. Tinc la sensació que només el pas del temps podrà fer-nos conscients de l’impacte real d’aquella diada única.

***

El món no ha tingut sempre nacions. Fa mil anys que hi ha espais culturals, continus sociològics humans, que són les bases d’això que avui entenem per nació. Però la nació, aquest giny polític que reconeixem avui amb el nom de ‘nació’, és una invenció indiscutiblement francesa.

Hi ha un autor neerlandès, Joep Leersen, que diu que avui cal entendre l’existència de les nacions del món com si fos una d’aquelles construccions fetes amb dòminos que consisteixen a fer que una peça faça caure l’altra, la que té al costat. França va crear la nació. I com que França va crear la nació francesa, Alemanya va haver de crear la seua. I com que Alemanya va crear la seua es va crear la russa. I així podríem resseguir el mapa del món, peça a peça, fins avui. Quan encara no cessen d’aparèixer nacions diguem-ne noves, del contrast amb la nació immediatament adjacent.

Quan el 1789 va nàixer la nació francesa podem afirmar, perquè era així, que el Rosselló i aquestes altres comarques pertanyien al rei de França però no eren en absolut part del conglomerat humà que a París s’afirmava com la primera nació, arran la fi dels Estats Generals.

Perpinyà i Elna, Prada i la Tor de Querol eren aleshores simplement la propietat d’un rei, el de França, cedida per un altre rei, sense tenir en cap cas en compte la voluntat dels qui hi habitaven. Fins i tot il·legalment perquè com tots sabeu el títol de rei d’Espanya aleshores no existia i el sobirà, en tant que comte de Barcelona, restava obligat a consultar amb les corts catalanes qualsevol cessió de territori, cosa que no va fer.

Els instruments jurídics que van certificar aquell repartiment, el tractat de París i el tractat dels Pirineus, van escamotejar, doncs, la legalitat. Tant que al final els seus defensors van trobar només un argument per a justificar-lo, que és l’evidència geogràfica que el Rosselló és més enllà de les Alberes.

Però l’artificialitat de la decisió és clara. I encara ho és molt més si es miren i repassen els documents de les negociacions que hi va haver. Espanya demanava de quedar-se fins a Prada i Vinçà, la Cerdanya, el Capcir i el Conflent i també fer pujar la ratlla per la costa fins al cap de Biarra a Portvendres, per quedar-se així Cervera i Banyuls. Imagineu la ucronia: Aristides Maillol, el gran escultor català, en compte de ser un gran escultor ‘francès’ hauria estat un gran escultor ‘espanyol’…

França, en canvi, volia i reclamava de quedar-se tot el territori fins a la meitat del cap de Creus, fins a Roses, i reivindicava també la línia del Puigmal, al coll de Creu i a Coll de Nargó i fins a Oliana. Avui, per tant Cervera de la Marenda podria ser espanyola i la Seu d’Urgell o la Penella, Llavorsí i tot, podrien ser franceses. I aquest fet és ben revelador.

En el món de les fronteres, hi ha ratlles naturals però sobretot ratlles artificials i el nostre país n’és un exemple enorme. La rotunditat natural dels només 233 metres que hi ha per a passar d’Occitània a Catalunya, contra l’artificialitat d’unes ratlles que, simplement, eren un repartiment del botí.

Que és això el que era: un repartiment del botí català, per a Espanya i França. I per això mai més, d’aleshores ençà, ni Espanya ha reclamat que ‘li tornen’ Banyuls ni França ha reclamat mai de ‘recuperar’ la Seu d’Urgell. Simplement ni en un lloc ni en un altre no hi ha francesos ni espanyols. Només un botí.

I quin contrast més significatiu, amb l’obsessió dels espanyols per quedar-se com siga l’Olivença portuguesa o el Gibraltar britànic. I quin contrast amb la batalla, esotèrica, pel cim del Mont Blanc que continua enfrontant, després de tants decennis, França i Itàlia. Si Espanya estigués certa que els catalans som espanyols si més no continuaria reclamant Banyuls. Si França estigués certa que els catalans som francesos continuaria reclamant la Seu. No ho fan perquè aquell pacte no fou sinó un repartiment del territori d’un poble que sabien bé que no era ni dels uns ni dels altres.

***

Però tornem al dòmino. França naix el 1789; Espanya, deixem-ho així, el 1808. Catalunya, la idea que Catalunya és una nació, una altra peça d’aquell dòmino de què parlàvem, seria de bastant més tard, del 1880. De manera que durant vuitanta anys o noranta, just quan la moderna idea de ‘nació’ s’obria pas i es feia atractiva, els catalans de banda i banda de la ratlla no teníem cap més alternativa que pensar-nos com a ‘espanyols’ o com a ‘francesos’, simplement perquè ningú no havia pensat encara que ens podíem pensar, nosaltres mateixos, de nació catalana.

I és important de recordar que quan arriba el moment, quan comencem a pensar que nosaltres també podem ser una altra peça del dòmino de les nacions, també aleshores ens pensem complets. Com ho prova el mapa que dibuixa el Canigó de Verdaguer.

Mossèn Cinto Verdaguer visita Sant Martí de Canigó i Sant Miquel de Cuixà el 1879 i queda astorat per la ruïna del lloc on va néixer Catalunya. Allà comença a escriure ‘Los dos campanars’, un poema de dol que, segons els experts en Verdaguer –Ricard Torrents, per exemple– és la inspiració del gran poema Canigó.

Una obra, Canigó, el cor final de la qual comença amb aquell wagnerià i tan significatiu ‘Glòria al senyor, tenim la pàtria amada!’ I fixem-nos que són vint versos de celebració d’una Catalunya ‘escamarlada / cama ençà cama enllà del Pirineu’. Un cant eufòric, per tant, al naixement de la nació, ‘tenim la pàtria amada!’, que desdenya deliberadament les divisions artificials. Verdaguer ens pensa solament a partir de la unitat del col·lectiu humà que no sap distingir entre un mossèn de la plana de Vic i els pastors d’una muntanya del Conflent. I per si no havia quedat tot prou clar Canigó es publica el 1886 i a l’edició del 1902 la dedicatòria inicial, que era al bisbe de Vic, passa a ser al bisbe de Perpinyà.

Després tot vindrà com vindrà. El nou nacionalisme català s’afirmarà contra Espanya però regionalista, en el sentit conceptual renunciant a tenir un estat propi i en el sentit nacional acceptant que Espanya diga què és Catalunya i què no és. I durant dècades anirà reduint cada vegada més el seu marc mental a les quatre províncies espanyoles que són conegudes amb aquest nom. No és que el País Valencià, Andorra o les Illes en restem fora. És que en resten fora fins i tot aquells territoris del Principat, indiscutiblement del Principat, que ja no formaven part administrativament d’allò que els espanyols consideraven que era Catalunya, com és el cas de la Franja i Catalunya Nord.

***

I hauran de passar moltes dècades abans no redescobrim finalment que som un país tot, un de sol. I permeteu-me que ensenye ací i reivindique dos petits llibrets que m’acompanyen fa molts anys: Qüestió de noms, de Joan Fuster, publicat per les Edicions d’Aportació Catalana l’any 1962; i El petit llibre de Catalunya-Nord, de Llorenç Planes, publicat per les edicions de la Falç el 1974.

Perquè aquests dos llibrets, humils, una gota en l’oceà d’aquell moment, els hem d’entendre avui, amb uns pocs més, com els primers passos que ens conduïren cap a això que hem vist a Perpinyà aquest 2020, com l’inici de la correcció de l’error que arribava després de Verdaguer, amb la reducció voluntària del territori català sostinguda com qui diu fins avui mateix per la gran majoria dels nacionalistes del Principat. No és estrany que els autors beguen en les fonts de l’anticolonialisme. Els moviments que van alliberar mig planeta en aquells anys seixanta ens van ensenyar sobretot que no pots ser lliure si primer no t’alliberes mentalment, si no et rebel·les contra la imatge que el poder colonial vol crear de tu mateix.

Sense aquests dos llibrets, per exemple, i sense la tasca esforçada de moltíssima gent que va fer les coses que aquests llibrets i més ens proposaven, simplement el 29 de febrer d’enguany hauria estat impossible de rebre els tres eurodiputats a Perpinyà sabent, conscients, que aquell dia tornaven a Catalunya. No al nord ni al sud, sinó a Catalunya. I això us ho voldria explicar amb una anècdota petita, personal.

***

Era al matí i jo passejava pel centre de Perpinyà. Sempre que passe per davant l’ajuntament entre uns segons a admirar l’estàtua de Maillol. I fou allí que vaig sentir uns crits, uns més entre els milers dels milers de manifestants. Però resulta que en vaig reconèixer les veus: eren els meus amics del poble. De Bétera havien pujat una colla d’amics, d’amics que conec d’ençà que tinc memòria i amb qui he compartit i compartiré la vida sencera. Ells també havien llogat una furgoneta per a pujar a Perpinyà a rebre a casa el president legítim. I allà, enmig de tanta gent, ens vam trobar. Ens vam abraçar, contents, i ens vam fer fotografies al peu del Castellet. I no vaig poder evitar de pensar-ho: heus ací una colla de valencians, que saben quina és la seua nació, que han pujat a Perpinyà, sabent que és la seua nació, per a rebre a casa, que ho és, el president de la Generalitat de Catalunya.

No voldria reduir amb l’anècdota l’impacte d’allò que va passar. Centenars de milers de catalans es van aplegar a casa per rebre el president que tornava a casa. Conscients que allò era ‘casa’. I el salt de consciència que això significa, el retrobament sobre el mapa complet després de tants segles, crec que té una importància única. Oimés quan els nord-catalans no es van de cap manera limitar a posar-hi la casa i prou. El parlament extraordinari de Joan-Lluís Lluís va ser un dels moments clau del dia. Tot un raig de llum. Tota la infrastructura d’aquell gran acte va ser bastida per gent del nord. I el nord s’abocà a rebre amb honors Puigdemont, Comín i Ponsatí: des de la USAP a totes les autoritats polítiques. Vaig sentir un polític important dir ‘Macron és president però Puigdemont és el president’. Podem negligir-ho, si voleu, o reduir-ne la importància, però això no evitarà que passe això que ja passa. Per tant, val més que siguem conscients de la dimensió enorme del que van ser aquells dos dies de febrer, de la dimensió històrica, transcendental.

I és partint d’aquest retrobament que avui vull dir ací, davant la Maternitat d’Elna, que Catalunya Nord és ma casa. Que Elna és ma casa. Com Bétera i el País Valencià és la casa de tots vosaltres, exactament igual. Amb tots els drets que això implica i amb tots els deures.

***

Evidentment, que Catalunya Nord ha de seguir el seu camí: el 7 de novembre vinent ha de tornar a ser al carrer, denunciant encara el tractat dels Pirineus. Però espere i vull, demane, que després d’allò que va passar al febrer comence a acabar-se aquell temps tan llarg en què semblava que cadascú havia de tenir cura només del que era privatiu seu. No som retòricament germans ni aliats. Som un sol cos lluitant per la vida, com lluitaven les dones i els xiquets en aquestes habitacions que tinc ara al darrere.

Des del sud més extrem i meridional, des d’aquell palmerar d’Elx que també va cantar Verdaguer, fins al nord rotund de la frontera de Salses, aquests 223 metres escassos que són la nostra porta al nord, ara cal que caminem junts i construïm junts. Per a fer entre tots més forta aquesta nova peça de dòmino, del dòmino de les nacions, per a fer més forta la nació del català, la nació dels catalans. Vivim uns anys en què hem aclarit moltes coses. Ja ningú no defensa des d’un catalanisme sincer que el projecte ha de ser influir a Espanya. De la mateixa manera, ara cal que ningú defense que Catalunya és això que Espanya vol. Trencar el mapa mental del regionalisme ens fa ser més nació i aquest 2020, del qual avui celebrem la Diada, amb els actes del febrer a Perpinyà ho hem començat a fer amb més força que mai.

Permeteu-me només que, per acabar, explique tot això fent servir la veu de Joan Fuster, concretament llegint el darrer fragment de Qüestió de noms:

«Tenim dret a esperar –per molt llunyana que se’ns presenti aquesta esperança–, que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals ‘regions’ poden esvair-se i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però, hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d’elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els ‘catalans’ que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els ‘catalans’ dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l’altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.»