22.09.2016 - 20:30
Haig de començar demanant perdó. Mai en la història dels pregoners hi havia hagut un presentador tan despistat, descol·locat i desorientat com el que avui i ara teniu davant vostre.
El pregoner d’avui em pensava que havia de ser el Toni Albà, que va acceptar la nostra invitació –feta per twitter- el 26 de juliol. Havia redactat tot un escrit detallat sobre la seva trajectòria professional! Una feinada, no us ho podeu imaginar!
Però després em diuen que no, que ve el rei Felip.
El rei Felip? El d’ara? I m’asseguren que no, que vindrà en una màquina del temps: és un dels d’abans! I em diuen: Felip V… però resulta que és Felip V de Castella, no pas el Vè d’Aragó (que és el d’ara!).
No pot ser el rei Felip IV d’Aragó!!! Per favor! Felipe el Animoso, Philip d’Anjou, el nét de Lluís XIV de França i proclamat rei als disset anys, el 1700? Déu meu!
Va fer tant de mal a Catalunya, tant, i quasi tot el que va fer és irreversible (com la independència de Catalunya, que segur que és irreversible, si ho afirma el ministre García-Margallo!). Però alguna cosa sí que es podria recuperar, com ara l’Honorata. L’Honorata era una gran campana a la catedral de Barcelona, que tocava a sometent, repicant per alertar els defensors de la ciutat durant els atacs del nostre setge. Malmesa pel bombardeig, després de la guerra fou trossejada al mateix campanar davant la indignació dels barcelonins el 16 de març de 1718 i de la seva fosa se’n va fer uns canons que van posar a la Ciutadella, apuntant a la ciutat. No podríem, entre tots, fer una campana nova per ocupar el lloc de l’Honorata, per poder celebrar la nostra propera llibertat com a nació? Afanyem-nos, però!
Sota aquest rei, a pesar de la promesa del duc de Berwick, que consta a l’acta de capitulació de Barcelona el 1714, que no hi hauria repressió contra els resistents durant el setge de la ciutat, en van ser empresonats milers, i van morir ajusticiats el General Josep Moragas – que recordem i honorem aquí, al costat de la seva estàtua- i molts altres patriotes, entre ells, Bach de Roda i els coronels Brichfens i Aniell. Tindria més sort l’ara famós Martín de Zuviría, un dels quatre ajudants reials del general Villarroel: només va passar dos anys a la presó. D’altres, com els valencians Joan Baptista Basset, els catalans Josep Bellver i Sebastià de Dalmau, o Antonio de Villarroel, van ser empresonats lluny de casa per tota la vida fins que van morir, com ara a Ondarribia, Corunya, Valladolid o a Segòvia (on moriria el general Basset).
I quins mèrits té aquesta pregoner, Felip d’Anjou, si es pot saber, quan cap altre ha tingut el seu retrat col·locat de caps per avall en una ciutat de la nostra nació? De nou quedo desconcertat! Durant la guerra de Successió, el 1707, després d’un setge ferotge, havia infligit a Xàtiva l’”extermini”, un càstig brutal, cremant la ciutat i matant o desterrant bona part dels seus habitants. Doncs bé: des de fa seixanta anys el seu quadre penja de cap per avall com a penitència, al Museu de l’Almodí, museu molt visitat… principalment per aquest motiu!
¿I nosaltres hem convidat a tornar a Barcelona aquest paio, que després de conquerir els estats de la Corona d’Aragó, va fer abolir les seves institucions de govern, els furs i les constitucions, i tot l’ordenament jurídic de dret públic, i el va posar sota l’administració del Consell de Castella, implantant-hi l’absolutisme borbònic amb els decrets de Nova Planta? El que va expulsar tots els funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat? El que va clausurar les nostres universitats (Lleida, Vic, Tarragona, Girona, Barcelona…)? El que va prohibir que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar pa, i encara lligat a la taula amb una cadena?
Joan de Déu Domènech recorda una cosa que havia explicat el meu germà: a partir de 1714, “per blasmar aquell rei, d’anar a la latrina, per anar a cagar, en deien, ‘vaig a Can Felip’”! Veig que aquest senyor hi està assegut ara mateix.
Entendreu doncs la meva desorientació. Augmentada pel fet que ha vingut escortat per la Coronela que ell mateix va abolir! En fi, sort de la foto al cartell, que no deixa lloc a cap dubte de qui és!
I sabent el poc interès que va exhibir per governar (més enllà de per esclafar catalans, valencians i mallorquins, sempre amb l’ajut dels francesos) suposo que ara no s’haurà fixat en cap dels grans canvis que ha sofert aquesta nostra ciutat en els tres-cents anys que han passat des de la tràgica però èpica fi del general Moragues (a qui –per cert- la ciutat de Sant Hilari li deu, encara, la restauració digna de la casa pairal, a Joanet) i els dels seus valents companys que, com van subratllar cròniques angleses de l’època, estaven disposats a morir abans que veure perdre les llibertats del seu país, i molts dels quals estan enterrats al Fossar de les Moreres, aquí ben a prop.
No vull acabar sense reivindicar la patrona de la ciutat de Barcelona des de temps immemorial, Santa Eulàlia. Sota la seva empara els valents barcelonins van defensar la ciutat durant el setge fins l’últim dia. Però després el Penó de Santa Eulàlia i tots els altres estendards i banderes confiscats van ser portats a Madrid. Allà aquest senyor que teniu aquí assegut a la comuna va dir que ell no reconeixia cap de les banderes de ‘rebels’, i ordenà que fossin retornades a Barcelona i cremades públicament.
Llegeixo: “El valor simbòlic, de la Bandera de Santa Eulàlia i de Sant Jordi era tan gran, que molts ciutadans, tal com recull el Capità Castellví, consideraren la pèrdua de les Banderes com l’autèntica fi de la nació catalana, no pas la caiguda de Barcelona.”
Que sàpiga el rei Felip, i qui ens vulgui escoltar, que els “rebels” reivindiquem l’altra patrona -avui que ens disposem a celebrar la Mercè (no hi tinc res en contra, no voldria que s’enfadés la sogra!)-, reivindiquem l’altra patrona Santa Eulàlia, que mereix que la seva Festa Major d’hivern, el 12 de febrer, creixi fins a arribar a ser tan alegre, digna i estimada com aquesta.
Dit això, espero que rebreu com es mereix el nostre pregoner que, no vull saber què fa en la intimitat, però que us asseguro que (tot i haver nascut a Versalles!) en públic parla castellà.
No sé si al final apareixerà el Toni Albà (que ja sabeu que també és força despistat!).
En fi, li deixo la paraula al Borbó aquest.
Miquel Strubell i Trueta
