El diputat Rabell

Hi ha gent, com Rabell, que durant anys ha fet el burleta de Catalunya, dels catalans, del català i dels nostres símbols. Em refereixo al detall de la barretina, que sembla desqualificar automàticament algú; si hi ha algú pitjor que algú d’extrema dreta, és algú d’extrema dreta amb barretina (que equival a ridiculitzar). Part de la suposada esquerra que hem tingut tots aquests anys ha viscut d’això. Ara ja en tenim prou.

Sobre Pere Cardús, com tu dius, no cal defensar-lo. Un periodista seriós i rigorós que sempre escriu bons articles. N’estem esperant el proper.

El diputat Rabell, -millor no qualificar-lo de senyor-, devia tenir somnis durant la seva joventut. Si els tenia, com sembla que un “revolucionari d’esquerres” els hauria de tenir, en el sentit de treballar per a un futur millor, de més benestar entre la gent que l’envoltava, cal arribar a la conclusió que ha abaratit molt els seus somnis.
I arribar a la maduresa amb un rictus de crispació permanent, i amb la vida somniada que es constata d’una mediocritat acomodatícia, ha de ser exasperant.

Sempre m’ha desagradat Rabell. Cada vegada que ha intervingut al parlament sembla que faci un míting en contra de tothom i exactament no sé com una persona tan visceral pot encapçalar una llista política. A més, ho diu amb una intensitat i un volum patètic. A ell li va l’insult per a tots aquells que no combreguen amb la seves idees i si segueix així li augurem un futur de solitud. Entre aquest i en Coscubiela, ja estan ben arreglats el comuns. Recordem que volen fer una República Catalana a dins de la monarquia espanyola. Ja s‘ho faran. Esperem que els seus antics votants, s’ho repensin abans de tornar a votar-los.

Tot just avui, al meu bloc setmanal a Vilaweb estic escrivint que quan en política s’utilitza la desqualificació personal com argument, també s’està demostrant que no es tenen arguments polítics ni personals vàlids. El cas de Rabell, Franco Rabell per cert ¿perquè amaga el cognom patern ja que els cognoms no assenyalen cap qualitat ni defecte personal?, expressa ben clarament aquesta incapacitat amagada sota insults. Algunes vegades aplaudits per la dreta. Cosa que sí que hauria de preocupar a la gent de CSQP. Començant pels qui provenen de partits que es definien com d’esquerres.

El Sr. Rabell i el Sr. Coscubiela estàn representant en aquest moment, em sembla, un grup de gent dropa, insegura, acollonida o interessada en el “dolce far niente” que pretén i espera que totes les seves pors i angoixes les resolgui miraculosament un partit polític en mans d’uns esgotats predicadors que pretenen fer lligar dues coses tan absolutament incompatibles com son la plena democràcia i identitat catalana amb el règim autoritari, antediluvià, mentider i que explota (per encàrrec de les dues centes famílies) la gent com és l’ ezzpaññññol. Potser, en els moments actuals en que es deuen sentir totalment desplaçats i al.lienígens, encara els quedin forces per seguir predicant incongruències, però a les primeres el.leccions ja s’adonaràn de quin paper els reserva el poble català. Suggereixo el de caps grossos per obrir la processó del Corpus o de la festa majjor.

En Franco Rabell (mira, tu, quina gracieta de primer cognom, i Rabell, que sona a rabia; nomes li faltaria dirse, “Paco”). Tots sabem, Vicent, que quant una persona apel•la als exabruptes i les desqualificacions personals al tort i al dret sense fonaments es que es veu sense arguments presentables, i es nota ell mateix en una postura molt defectuosa, potser tant com està el seu grup amb el seu discurs, diguem-ne “inversemblant”, que no s’aguanta per en lloc; i no saben com sostenir-lo, vaja. I el numeret en torn al recolzament unilateral del referèndum amb “condicions” que fa Coscubiela! Tot plegat, que us sembla que hi hem de fer amb aquella gent? riure o plorar?

Molt mal per individualitzar un editorial sobre un senyor que només és un “clàssic” del colonialisme. Gérard Laffont és un dels nostres. Un senyor que ens hi hauria d’agradar a muntó.
Un senyor que agrada perquè en la seua argumentació sempre desmunta ideològicament l’adversari, per això la les majories parlamentàries gavatxes sempre l’aplaudeixen.

Monsieur Laffont ja vingué fa un parell de segles amb les tropes alliberadores borbòniques. És clar que els timbalers del Bruc, els palleters Vicents Doménechs, no vau entendre el seu fons de llibertat napoleònica.
És evident que Pere Cardús és “troll”, un pobre ajuntalletres que mai no argumenta. Que se les vol de Xammar, quan no hi ha gens de qualitat periodística darrere de cada intervenció a propòsit de l’actualitat informativa. Sempre enraona sobre el passat com aquell desarticulat article sobre Irlanda del Nord. O eixes
entrevistes banals que no interessen ningú.

A grans trets un “troll” com diu Monsieur Laffont un pseudoperiodista que mai té arquitectura en els seus raonament, i senzillament es dedica a destarotar les brillants intervencions borbòniques al parlament d’en Laffont.

A títol personal vam creuar mirades monsieur Gérard Laffont i un servidor al Palau de Congressos de València el dia 2 de març, del congrés sobre Infrastructures i finançament de l’Arc Mediterrani, “L’hora de les Decoisions” on bon borbònic anava amunt i avall escrutant-nos a tot déu sense atendre les taules de debat i intervencions. Per a que que vegeu que és un dels nostres. L’heu percebut malament. No és casual que s’haja col·locat entre els comandaments d’un sector decisiu de la societat, no com ja va fer un Eduardo Zaplana, per a “folrar-se”, sinó per a capitanejar una revolució socialista mai no vista a tot l’orbe. Ha estat tan sagaç i intel·ligents que les forces progressistes de Garcia Albiol, Albert Rivera i Miguel Iceta l’aplaudeixen fins fer emvermellir els palmells de les mans.

No qualsevol revolucionari posa del seu costat tota la classe proletària d’extrema esquerra, la de l’extrema dreta, la del centre extrem i la borbonalla extremad’acord:

només aquells personatges històrics i democràtes cabals com Napoleó, Musssolini, Hitler i el propi Franco Rabell.

No hi ha res més decebedor per a un mamut que arribar al bassal per a beure aigua i, en emmirallar-s’hi veure que és només un pequinès. Senyor Lluís (?) Rabell. Vostè es deu haver equivocat de país, perquè li puc assegurar que a Catalunya ens agrada molt més la barretina que el tricorni, molt més el diàleg que el monòleg i molt més la diversitat que la “igualdad de destino en lo universal”, que em sembla que és el que vostè troba a faltar.
Senyor Lluís (?) Rabell, encara que sigui d’amagat, provis una barretina que, sobretot sent calb, li anirà d’allò més bé i li regularà la temperatura del cap que vostè pel que anem veient, no la te gaire estable.

No hem d’oblidar que és un atac a Llach i Cardús per lluitar per la independència de Catalunya. Pel personatge una opció política tan antidemocràtica que és feixista. Només amb tot el cinisme, els neofranquistes del PP,Cs, els poden insultar de nazis. Doncs en Rabell també s’hi apunta. Perquè no hi ha argument, només insult.

Ell, que quan se’l coneixia per Gérard Laffont (el seu alias de militant trotsquista) defensava “una Federació Ibèrica de Repúbliques Obreres” (un cop feta la revolució, és clar). Quin polític més miserable.

Tot i que trobo pertinent donar resposta adequada als insults i exabruptes de gent com el senyor Franco Rabell, em pregunto si un excés no pot servir, justament, per tancar el nostre espai d’influències i minvar les nostres possibilitats d’arribar a l’espai dels comuns, amb el que entenc que compartim els principis democràtics.
Potser no hem d’esperar aquest esforç dels capitostos de CSQP que semblen que la seva única estratègia és erosionar el independentisme, encara que sigui a costa d’erosionar també els drets democràtics dels catalans.
No ens podem confondre, amb l’espai dels comuns hem de defensar conjuntament el nostre dret democràtic a decidir el nostre futur en un referèndum.
Els insults, tots, també els de Rabell, son pedres en aquesta via.

Amb els insults, el parlamentari Lluís Franco Rabell demostra la seva nul·la talla política, perquè ni sap dialogar, ni accepta crítiques. Totalment desencertat.
A més del rol de persona sempre enfadada, agressiva i fins i tot maleducada en les seves intervencions, ara demostra que ha perdut el nord, que està fora de sí, que no està capacitat per fer de parlamentari demòcrata. Ell mateix s’equipara amb la dreta més extrema, la que recorre als més banals insults com arma defensiva. Ell mateix s’equipara amb la gent del PP i C’s,… Es desprestigia ell solet i fa mal, molt de mal al les sigles que representa. Crec que ara és el moment que CSQP l’hauria de substituir per incompetent. La Colau tenia raó en no confiar en ell. Jo abans ja no hi confiava; ara el veig com un homenet impresentable.

Espero que en Pere Cardús no faci cap referència sobre aquest tema en els seus articles propers. N’estic segur i estic segur que no ha malgastat més d’un pensament en això. A seguir la bona feina i felicitats.
Sobre el diputat (lamentablement per a tots) Rabell… què més dir? Els comentaris dels companys lectors no són insults, amic Josep Arroyo, són definicions. No trovo paraules per menystenir aquest personatje, que de per sí ja és un esperpent. Ell solet ja s’autodesqualifica cada cop que parla.
Per possar un punt d’humor, jo me l’imagino de peu, adoctrinant amb el seu to impertinent, desde el racò d’una sala blanca i buida de la residència d’avis, en desacord total amb el seu propi resò… Si us plau, doneu-li la medicaciò!!!