El Diluvi: “Amb els diners del Benidorm Fest muntem un Feslloc a cada poble”

El Diluvi acaba de traure Present, el disc amb què la banda celebra el desè aniversari. El van covar l’any 2020, just quan va començar la pandèmia, quan els confinaments i totes les restriccions els van impedir de promocionar Junteu-vos, el disc anterior. Tenien una setantena de concerts contractats que no van poder fer. Això els va permetre de treballar amb profunditat les lletres i les músiques d’aquest nou àlbum. Un disc de maduresa, en què s’han desfet de qualsevol cotilla i s’han permès d’experimentar tant amb els sons com amb els instruments que incorporen a les composicions. També l’han enregistrat amb més calma que no sol ser habitual i hi han convidat els amics.

El Diluvi són sis músics de les comarques del sud del País Valencià: Flora Sempere, veu i bandúrria; Andreu Ferre, baix; Lluc Llorens, acordió diatònic i veus; Txus Rodríguez, guitarra; David Payà, veu i violí i Dani García, bateria.

L’entrevista, la fem a la redacció de VilaWeb amb Flora Sempere i Andreu Ferre. No viuen de la música, no poden viure’n pas. Sempere és mestra i Ferre és tècnic informàtic.

—Feu deu anys com a grup i arribeu amb un Present ben polisèmic.
—Flora Sempere [F. S.]: Ho acabeu de dir. Són totes dues coses. El present, com a regal perquè fem deu anys. El present, perquè volem jugar amb el concepte de presència i absència. A la part de davant de la carpeta del disc, hi som, i si li pegues la volta, no.

—És un disc que vàreu fer durant els mesos més durs de la pandèmia, ben al començament, però transmet bon humor. Ha funcionat com un antídot contra tot allò?
—Andreu Ferre [A. F.] Jo crec que la pandèmia ha estat una llauna, però des del punt de vista creatiu ha anat molt bé, perquè ens ha donat molt de temps. Hem provat molt les coses, hem escoltat les maquetes, les cançons. Vam enregistrar el disc en tres mesos. Tant de bo ho puguem fer sempre així, aquest disc està molt ben lligat.
—F. S.: Per a mi ha estat terapèutic. No podíem fer concerts, és cert, però dèiem, “puc fer cançons, puc estar amb els meus companys, puc assajar-les, treballar-les molt”. Hem estat tres mesos a l’estudi. Això no ens havia passat mai. Fins ara tot eren presses i corregudes. Hem de traure el disc, vinga! Tot a corre-cuita.

—Hi ha també una evolució quant a l’estilisme, a l’estètica tant del disc com dels vídeos.
—F. S.: Hem tingut l’ajuda de Mònica Llop i de Mario Sancho. I Andreu va tenir la idea dels vídeos: en comptes de fer grans produccions per a cada cançó, fer aquests vídeos més senzills, més directes, més crus, però al final crec que arriben més. I va tot enllaçat amb la línia del disc, amb la indumentària. Som nosaltres. El present també és que nosaltres hi som presents i es veu en tot.
—A. F.: Un dels conceptes amb què treballàvem és amb el de metamorfosi. Potser el Diluvi era un cuquet que ja havia pujat a l’arbre i ja li havien eixit les ales i era el moment que la papallona isquera. Era el moment de mostrar el millor producte i fer eixe canvi total. Un canvi visual, estètic i musical.

—Tot i la unitat de discurs, barregeu molts estils, i en aquest sentit, el disc transmet molta llibertat creativa.
—F. S.: La llavoreta estava ja plantada en el disc anterior, Junteu-vos. Allà vam intentar experimentar amb sons electrònics, amb instruments que potser no havíem tocat fins aquell moment, i amb cançons i amb estils que no havíem fet. Ara ens hem deixat anar completament i hem jugat amb la veu; per exemple, a mi mai no m’havien posat l’Auto-Tune i era el moment de fer-ho. Hi hem posat moltes guitarres elèctriques, teclats… No ens ha fet por deixar-nos dur. Crec que aquesta és la clau.
—A. F.: Nosaltres tenim una cosa que no sé si és bona o és dolenta, però és que no som ni un grup de rock, ni un grup de heavy, ni un grup de pop… El Diluvi fa de tot. Això pot ser que siga roín, perquè no arribem mai a un públic en concret, però és bo perquè abracem moltes coses, i a més, és molt divertit.

—És buscat, això de no tenir una definició?
—A. F.: Crec que és la màgia de “ho comprem tot”. En els assajos, tot es compra. Jo hi arribe amb una idea, s’ha de provar, i com que som sis, sis caps pensant aporten moltes coses.
—F. S.: Si no aprens a cedir, com arribaràs a un punt comú? És que és impossible. Per això, aprens a deixar-te dur i a comprar-ho tot…

—A Present convideu cantants, membres d’altres grups. Això és una pràctica prou habitual entre els grups, darrerament. Ho heu fet perquè toca, perquè s’ha de fer, per amistat?
—A. F.: Això al final, que crec que a les entrevistes no diem tot el que pensem [Riu].

—Ara és un bon moment per a fer-ho.
—A.F.: Tinc la sensació que en el món de la música moltes voltes es busca la col·laboració pel mainstream… “Buscaré qui estiga més amunt per tenir part dels seus seguidors.” Nosaltres no volíem això. Volíem tenir col·laboracions de confiança, que fos bonic, perquè són els nostres deu anys. En un moment, durant l’enregistrament de la cançó “Foc i gel”, dèiem, al final farem pam, pam, unes ximplerietes, i el productor ens deia, alerta, que això queda per sempre. El que graves s’ha quedat per sempre, i potser ara dius, que graciós, i d’ací a tres anys potser et preguntes per què ho vas fer. En aquestes col·laboracions, volíem que els companys ho fossen per sempre, i que fossen el nostre regal. Al final, el disc és un present, també per a nosaltres.
—F. S.: És que són amics. Si vas mirant, col·laboració per col·laboració, són gent amb qui hem compartit carretera, concerts, escenaris, i que la coneixes i també l’admires. I és bonic poder comptar amb amics per celebrar aquests deu anys.

—No signeu les cançons. La creació és una obra col·lectiva i col·laborativa?
—A. F.: N’hi ha que sí, n’hi ha que no. Com a formació vam decidir que no signaríem mai ni la música ni les lletres. De portes enfora, tot és del grup. De portes endins, sí que sabem qui fa les coses. Per exemple, entre nosaltres, n’hi ha una que és “la de Flora”. Però això ho sabem nosaltres. És una manera que tot siga més horitzontal, que s’aplanen els egos…
—F. S.: D’una manera o una altra, tots fem aportacions. Però també depèn. Per exemple, en el disc de Junteu-vos estaven més inspirats David [Payà] i Dani [Garcia]. Però al final, tots hi contribuïm. Abans o després, o en els retocs.

—Com és eixe moment de creació col·lectiva?
—A. F.: Hi ha gent que és més lletrista, gent que és més musical… Nosaltres, al primer projecte li diem “un monstre”. Arribem a l’assaig i diem, tinc això. I llavors, toquem el monstre i entre tots l’anem construint, i al final es forma la cançó. Hi ha monstres que només tenen música; monstres que només són una lletra; monstres que només són la tornada i ja veurem què fem… De tant en tant, David o Dani sí que porten una cançó més muntada.

—És quan feu això de donar forma al “monstre”, que més gaudiu, o hi ha un cert patiment?
—F. S.: Depèn. Per exemple, “L’amor que fem” va ser un gaudi, perquè la cançó va anar eixint sola. La dels versos d’Ausiàs March ens va costar molt al principi, perquè era molt difícil fer una cançó d’un poema d’Ausiàs March. No acabàvem de saber enfocar la lletra. És complicat, adaptar un poema del segle XV.
—A. F.: Aquest disc concret ha eixit molt bé, uns altres potser ens han costat més. Ara que ho pense, potser hi ha hagut més frustracions. Però en aquests deu anys hem après què és l’horitzontalitat, com és cadascú de nosaltres, anem amb més cura… Abans érem més a tot arreu, i crec que ara ens cuidem més i millor.

—Del Diluvi que feia versions d’Ovidi Montllor a ara hi ha tota una evolució, cap a on us enfoqueu?
—F. S.: En aquest disc ja no hi ha cap versió d’Ovidi Montllor. Ovidi sempre és present, perquè “El diluvi” és el títol d’una cançó seua i el tenim present, és el nostre pare, digues-li com vulgues, però ja ens n’hem independitzat. Volem seguir un camí que va dibuixant-se segons que evoluciona la música. Qui ens diu que d’ací a cinc anys no ix un estil que ens fascina i intentem jugar-hi? No ens posem barreres.
—A. F.: A vegades tenim la sensació que ens tracten amb paternalisme, sempre serem aquell grup que feia versions. No cal. Sabem fer música… És necessari anar-se’n de casa, musicalment. Jugant amb el que ens agrada, provant coses, no tancant cap porta. Si alguna cosa no ens ha agradat, no la repetirem, i si alguna cosa ens ha agradat molt, continuarem fent-la.

—Pràcticament, totes les cançons de Present tenen versos, frases, imatges, manllevades de poetes. És com una marca de la casa del Diluvi.
—F. S.: Són els nostres referents. Si alguna frase o algun vers o algun poema d’autors que admirem ens serveixen per a escriure una lletra, les usem. Tenim molt presents i molt vius els nostres referents.
—A. F.  En aquest disc n’hi ha moltíssims: Ovidi, Marçal, Estellés, Martí i Pol… Ara Txus [Rodríguez] prepara una llista revisant totes les nostres cançons per veure on hem posat frases dels poetes. Intertextualitat…

—I els vostres referents o influències musicals, quins són?
—F. S.: De tot. Els Beatles! Per a mi van ser els primers a fer un grup de música que agradava a tot el món, amb eixos concerts multitudinaris. A mi m’agraden molt perquè fent coses molt senzilles arribaven a moltíssima gent. Senzilles és un dir, és clar. La veritat és que escolte de tot. M’agrada molt el rock de Led Zeppelin, Queen, però també m’agrada l’ska, m’hi ha enganxat Andreu, The Specials, Madness… I de música actual, per exemple, Dua Lipa m’agrada molt, ho fa molt bé. Potser l’únic estil que no m’atrau és tot el món de la bachata.

—A. F.: A mi em passa que hi ha pocs grups nous que m’agraden; ara, els que m’agraden, m’agraden molt i no puc parar d’escoltar-los.

—Aquest estiu us vàreu tancar a Artés per enregistrar el disc. Per quina raó ho vàreu fer així?
—A. F.: D’ençà del primer disc no hem canviat de productor. David Rosell ja és com de la família. Vam fer càlculs i vam veure que ens eixia quasi igual fer-lo baixar a ell amb tots els seus aparells i llogar un estudi que anar-nos-en al seu estudi. I vam anar cap allà. Ell s’està en sa casa, en el seu estudi. Ens van tractar com si fossem de la família i ens vam concentrar molt en l’enregistrament.
—F. S.: A mi m’ha anat molt bé fer-ho així! Amb David treballem molt a gust. Ha sabut evolucionar amb nosaltres, ens ha acompanyat en tot el procés i ens agrada treballar amb ell.

—Amb “I tu, sols tu” vau fer un himne. Com s’aconsegueix, això?
—[Riuen] A. F.: D’això, n’hem parlat més d’una volta amb gent que també té cançons que són himnes, com ara Zoo, que té “Estiu”, Auxili, amb “L’ona”, que té un milió i mig de reproduccions… És ser en el lloc que toca en el moment adequat. I tampoc. Vam traure el disc d’Alegria el mes de maig i va sonar moltíssim la cançó “Alegria”. I al cap d’uns mesos, al novembre, el dia contra la violència masclista, va començar a sonar “I tu, sols tu”, i Errejón la va piular i es va anar compartint des de Madrid. I nosaltres dèiem, què passa? En un dia es van fer centenars de milers de reproduccions.
—F. S.: Després, en la manifestació del 8 de març del 2018, va ser brutal. Va pegar un esclafit. Té una lletra que és molt senzilla, i que és molt fàcil que t’arribe i que la pugues fer teua. I la música s’enganxa molt, també.
—A. F.: En acabat, hi ha el vídeo. Ara no tenen tanta importància, perquè es consumeixen molt de pressa a TikTok o Instagram. La gent vol un ballet rapidet i fora. Però aquell vídeo va eixir en un moment en què la gent consumia molt de YouTube. Apareixien des de les primeres feministes fins als moviments del Kurdistan. Va ser impactant.

—Adés recordàveu que heu incorporat l’Auto-Tune a la veu de Flora en un moment molt puntual. Enteneu la polèmica que s’ha creat entorn d’aquesta tècnica?
—F. S.: L’Auto-Tune es va inventar fa trenta anys, pel cap baix, i estava pensat per a afinar notes. Però ja fa molt de temps que és un recurs per a la veu, per a donar-li una altra tonalitat i un altre color. Més robòtica, matemàtica. No modula la veu de manera natural. I sobre la polèmica, pense que les coses hi són per a utilitzar-les. No té res a veure emprar això amb falsificar, per exemple. Si el producte que fas està bé, pots emprar-lo. Ara, si a qualsevol cosa que fas, li poses l’Auto-Tune, això ja és una altra cosa. Per a les veus hi ha mil recursos que ja gastaven els rockers fa vint anys o trenta. Enya, Nirvana…
—A. F.: És un tema de gustos. Veig que moltes voltes no és necessari. Altres voltes dius, mira que bé que li ha quedat.

—Què us sembla, que el Consell s’haja gastat un milió d’euros en patrocinar el Benidorm Fest?
—F. S.: En principi, que hagen subvencionat un festival, si ho mire així i no mire res més, si em faig un poc la babaueta, diré que molt bé que es promocione la música. Ara, el que haja passat al festival i si la cosa no és clara… A més, no té cap repercussió per a la música en valencià. No sabia que eren tants diners.
—A. F.: No sóc seguidor del festival ni d’Eurovisió, ni m’agrada. I el que em sorprèn és que amb diners de la Generalitat es pague un festival que no sé si és europeu. Si ho haguera fet l’estat espanyol, que facen el que vulguen… A més, és bo per a Benidorm? És bo per al País Valencià? Ho acceptaré i acataré, però molt em sembla que…

—Penseu que hi ha prou ajuts a la creació en català?
—A. F.: Amb un milió d’euros fem tots els festivals que calga al País Valencià. No recorde el pressupost del Feslloc, però amb aquests diners muntem un Feslloc en cada poble. T’adones que el nostre sector està molt mal pagat. I ara, si faig el discurs anticapitalista, us diré que el mainstream està ben pagat i la gent pot viure d’això, i la resta continuem essent la resistència, i més, si cantem en llengües de resistència. Tanta sort que les Tanxugueiras van ser allà. Unes xiques que han cantat en gallec, i que han tingut tant de vot popular. Això em denota que potser tota aquesta història de la fòbia a les llengües per part dels espanyols només és dels sis o set que manen, i que la gent del carrer no té aquest odi.

—Heu fet un disc físic, però totes les cançons són a YouTube i a totes les plataformes. La gent encara compra discs?
—A. F.: I en farem un vinil i tot! De discs, en fem perquè s’han de fer, perquè és molt important que hi haja el producte físic. Tenir-lo, veure’l, és molt rellevant. La gent compra discs. Potser no fem les tirades que fèiem abans, encara els amortitzem. Crec que quasi ningú escolta un CD a casa, però els vinils, sí, molta gent manté una mena de fetitxisme.

—Com serà la ronda de concerts per a presentar el nou disc?
—A. F.: Havíem de començar a Catalunya. Fèiem Barcelona i Vic el cap de setmana vinent, però com que allí les restriccions són més dures i les sales de concerts tenen molts problemes, ho hem hagut de suspendre. No tan sols nosaltres. L’altre dia, parlava amb Roba Estesa, que tampoc no hi poden actuar. Ara hem de veure quan podem reprogramar-ho. Al País Valencià, el 18 de febrer actuem a Sagunt, el 26 a Torrent i el 5 de març a Teulada. El de Torrent serà molt especial, perquè hi vindran Auxili, Smoking Souls i Mireia Vives. Serà una presentació amb els col·laboradors.

—Després de tanta falta de normalitat per la pandèmia, la gent té ganes de tornar als concerts, però a la vegada hi ha una mena de por. Com penseu que evolucionarà?
—F. S.: Hi haurà un canvi progressiu. Crec que ha arribat un moment, per esgotament emocional, que necessitem eixir, necessitem anar als concerts, necessitem la música i les arts en general. I crec que a poc a poc aniran afluixant.

—Tornarem a veure aquells concerts multitudinaris?
—F. S.: Sí. Però ara no. Potser en agost o juliol.
—A. F.: La gent té moltes ganes de música, però hi ha un punt de desconfiança. Per exemple: sé que vindrà el Diluvi al meu poble, però no compraré les entrades perquè si finalment ho suspenen, el procediment per a retornar els diners és més pesat que una altra cosa. I què passa? Que abans les entrades es venien totes molt de pressa, i ara, just els dies abans, quan ja és segur que el concert es farà. S’acaben venent totes les entrades, però el neguit és molt important. Pregunten per xarxes per assegurar-se’n, aquest és el puntet de por que hi ha.

—Com us relacioneu amb altres grups del país? Hi teniu bona relació?
—F. S.: Sí. Ens avenim amb tothom.
—A. F.: Amb Auxili i Smoking Souls, hi ha hagut anys que era com fer gira conjunta. Hi coincidíem en molts pobles. Recorde anar per carreteres i dir, “és la furgo dels Auxili”, i coincidir per l’autovia i dir per la finestra, “on aneu?, nosaltres cap allà, au!” Són coses que creen complicitat. I amb Roba Estesa vam coincidir moltíssim. Els Catarres ens pregunten quan venim a Catalunya… Hi ha molt bona relació.

—Sou amics d’Anna Gabriel, que és a l’exili. Què en penseu, de la seua situació i de la resta d’exiliats polítics?
—F. S.: La situació d’Anna Gabriel, juntament amb la resta d’exiliats, és completament injusta. És inconcebible, en un estat, en teoria, de dret, i on, en teoria, hi ha llibertat d’expressió… Però tot és una teoria, perquè a la pràctica no és així. Que aquestes persones, per les seues idees o perquè han dit alguna cosa que als poderosos no els ha paregut bé, hagen hagut de marxar, ens fa pensar que la justícia sí que hi veu i que tria i que hi ha una por. Por de què? Que la gent siga lliure? Que la gent puga votar? Si tens por és perquè alguna cosa no la fas bé. Jo li pegue moltes voltes, a tot això, i m’agradaria que tots els companys exiliats puguen tornar a casa. És molt dur. Continuarem picant pedra perquè algun dia puguen tornar i que no els perseguisca la justícia o la injustícia.

—Cap a on va el Diluvi?
—F. S.: Cap on anem? No ho sé. Cap a seguir. A mi m’agradaria tenir seixanta anys i estar damunt d’un escenari i acabar i poder tocar junts. Poder ser com un Al Tall, per què no? A mi em faria molta il·lusió.
—A. F.: També és evident que fa deu anys que fem molta carretera. En 2020 crec que teníem 73 concerts tancats, abans de la pandèmia. Enguany, crec que en farem quaranta o cinquanta. Potser d’ací a uns anys no podem fer aquests números, però si pares un any, o en fas vint o vint-i-cinc, més repartits, no cal parar la màquina… A cap de nosaltres no ens agradaria parar-la, i si s’ha de parar mai, que siga pel seu pes. Nosaltres seguim.