El dilema del triatge

A les classes d’ètica se sol presentar als estudiants alguna versió del dilema de quina de dues persones cal salvar quan és inevitable que una es mori. Siguin nàufrags en una barca que s’enfonsa o passatgers d’un avió amb un únic paracaigudes o uns vianants a punt de ser envestits per un cotxe sense frens, en tots els casos es tracta de triar qui ha de sobreviure i qui ha de perir. El dilema no deixa cap espai a una decisió salomònica; així i tot, enfronta el participant a un judici de valors. Dels seus, evidentment, que es manifesten amb màxim relleu en la decisió capital sobre la vida i la mort d’unes altres persones. Quins valors comanden les situacions límit? Quins regulen les decisions més greus? Quins són primordials i quins subordinats? Atropellaria un jove o un vell? Cediria el paracaigudes a una dona o a un home? Els factors a ponderar són necessàriament superficials pel desconeixement de la biografia, caràcter, situació social i destí de les persones que l’atzar posa a mercè del jugador. Quins valoraria o menystindria a l’hora de passar sentència? I encara cal considerar la urgència amb què el criteri ha d’aplicar-se sense cap possibilitat de revisar-lo, car una situació es pot qualificar d’extrema quan no deixa marge a la deliberació ni permet de desdir-se del determini. D’aquestes condicions difícilment en pot sortir una casuística.

Una manera d’enfrontar-se a l’atzar consisteix a contraposar-lo amb ell mateix. A Les aventures d’Arthur Gordon Pym, Edgar Allan Poe narra com uns nàufrags recorren a l’antropofàgia per subsistir en alta mar. Quin esdevindrà aliment per als altres ho decideixen triant palets. Aparentment decideix la sort, però són ells que decideixen que la sort decideixi. Podrien haver aplicat un altre criteri, el de la força, per exemple, o el de la jerarquia social, o el de les habilitats necessàries per a sobreviure en una illa deserta, i cada un s’hauria pogut justificar dins un marc de valors específic. Si l’atzar sembla més equitatiu és perquè declara irrellevants els valors, tret de l’estranya equitat de neutralitzar-los mitjançant l’arbitrarietat. Com que la mort és imprevisible, confiar la decisió a la imparcialitat de l’atzar permet a la voluntat d’abstenir-se i tranquil·litza la consciència. És per això que en alguns estats les execucions per injecció es fan per partida doble: una amb la substància letal i l’altra amb un placebo. Cap dels dos funcionaris sap si és ell o l’altre que ha injectat la mort. Aquest ritual equival a invertir el dilema, car la víctima és certa i l’angúnia moral consisteix a saber si un ha esdevingut botxí.

Aquestes darreres setmanes la insuficiència d’unitats de cura intensiva i l’escassetat de respiradors ha dut alguns hospitals al col·lapse. D’aquest col·lapse dimecres passat Miquel Iceta en feia escarni a costa dels científics que l’havien anunciat, jactant-se que havia estat una predicció fallida. Donava entenent que el president espanyol tenia raó de rebutjar el confinament contra les advertències dels tècnics. El sarcasme del dirigent socialista és impúdic quan Espanya s’ha guanyat el trist honor de batre el rècord mundial de morts per milió d’habitants. I és especialment cínic d’acusar els experts de dramatitzar, quan l’abast de l’epidèmia ha obligat en alguns centres a seleccionar els pacients, com es fa amb els ferits als camps de batalla. Aquesta terrible peremptorietat haurà estat l’única semblança objectiva entre la resposta sanitària i la resposta política a l’epidèmia.

Cap dels mitjans que han titllat de catastrofistes els experts ha considerat escènic de convertir el virus en una metàfora bèl·lica per a assumir el poder absolut. Miquel Iceta pot negar la realitat tant com vulgui, però que els metges es vegin abocats al triatge és la prova irrefutable que el sistema sanitari ha col·lapsat. En hospitals espanyols i també de catalans s’hi ha vist metges i infermeres profundament afectats no sols per l’abundor de decessos, sinó sobretot per l’espantosa necessitat d’haver de refusar la cura a uns pacients per poder esmerçar-la en uns altres.

Abans Sánchez no decretés l’estat d’alarma ja arribaven notícies de Madrid, on, per falta de respiradors, alguns hospitals sedaven els pacients grans i els deixaven morir. Encara que després s’hagi negat, s’ha sabut que en alguns indrets l’edat de tall per a accedir a la cura intensiva oscil·lava entre els seixanta-cinc anys i els vuitanta, una franja d’edat extremadament ampla, que emprant el càlcul d’Ortega y Gasset (tan arbitrari com qualsevol altre) correspondria a una generació. Si mai s’ha aplicat aquesta franja com a criteri de triatge, voldria dir que la societat considera amortitzada (mai més ben dit) la generació nascuda entre el final de la guerra del 1936 i el 1955, és a dir, l’any que equidista entre els pactes de Madrid amb els Estats Units i l’arribada dels tecnòcrates de l’Opus Dei al govern espanyol. Parlem, si més no quant a Catalunya, de la generació que va portar el pes de la lluita antifranquista i ha estat clau en el moviment independentista, com va comprovar-se el Primer d’Octubre i a totes les grans manifestacions del 2012 ençà.

Si són certes les notícies de selecció per edat, quin missatge s’envia ella mateixa una societat que menysvalora la vida de les persones amb el full de serveis més extens? La societat pot imposar-los encara aquest últim servei d’apartar-se prematurament de la vida, de cedir literalment els pams d’un llit que podria prolongar-la? Si el triatge realment s’ha aplicat amb aquest criteri, el llistó dels seixanta-cinc anys és més pertorbador que qualsevol altre, no sols perquè avui aquesta edat no és cap límit biològic, sinó perquè és l’edat de jubilació. Fer-ne un criteri de triatge equival a proclamar que, una vegada espremuda la força de treball de la persona, el seu valor social esdevé negligible. De debò s’accepta que d’ara endavant la gent passi de la feina a la tomba sense gaudir de les atencions que prometia el pacte social? En el nou model de societat que augura l’epidèmia, s’acceptarà de sacrificar l’etapa en què se sol descobrir el sentit de la vida? Les situacions extremes de les darreres setmanes porten a creure que els compromisos de l’estat de benestar no tindran prou vigor per a competir amb la puixança biològica que preval dins l’ordre natural.

L’epidèmia ha destapat els valors de cada societat, la preponderància que hi tenen l’egoisme i l’altruisme, la incivilitat i la disciplina, el decòrum i la barbàrie. Antigament, arran la imminència d’una catàstrofe es protegia en primer terme els infants i els vells, els uns perquè eren el futur de la societat i els altres perquè n’eren l’experiència. Però les coses han canviat molt a mesura que han avançat les idees progressistes. El Primer d’Octubre ja es veié molta gent gran aturant les càrregues policíaques amb els seus cossos fràgils, colpejats sense miraments. Com una borratxera d’odi, la passió anticatalana podia entelar la degeneració dels agents engrescats en un combat sense contrincant. Més exactament, en una batalla de porres contra urnes, de músculs contra dignitat, de força estúpida contra decència. D’ençà de mil·lennis que l’honor obligava el guerrer a respectar els cabells blancs, com ho féu Aquil·les amb Príam. Però aquells no eren guerrers; eren lacais avesats a mesurar-se amb gent desarmada, a ultratjar les víctimes en proporció directa a la seva vulnerabilitat.

No cal dir com contrasta aquest capteniment amb la consigna de protegir els més vulnerables. Però fins la retòrica esdevé inusable després de l’escàndol de les residències de gent gran. La deixadesa i abandó que han convertit aquestes residències en cambres d’extermini demostren la incompetència del govern amb cruesa. Per falta de competències, sens dubte. Per incompetència imposada, doncs, o si ho preferiu per impotència. Però ni en les pitjors circumstàncies no es pot pas governar i alhora rebutjar la responsabilitat. Dins el marge d’actuació que permet el miratge d’una administració pública, la Generalitat ha estat incompetent en allò que encara li competia. Malgrat insistir en la necessitat de confinar el territori, el govern no ha estat capaç de confinar les residències, on la gent s’ha mort en una proporció molt més alta que no pas a cap altre indret.

Quan falten mitjans, cal un protocol per ministrar-los i ha d’inspirar-se en una ètica. En el clima d’opinió cientifista actual sembla de sentit comú prioritzar l’anomenada bioètica, concepte que en realitat s’hauria de dir ‘zoètica’, car en grec zoé designava la vida orgànica, mentre que bíos es referia a la vida humana, amb els seus costums i activitats. Basada en els cicles i etapes de la vida orgànica, la zoètica pot oferir una solució aparentment racional del dilema, discriminant entre les vides posades a les balances segons la duració. Aquesta ètica pot donar a la discriminació una aparença qualitativa, invocant el dret d’experimentar cada una de les etapes de la vida i prioritzant de conservar la que n’hagi experimentat menys. Però ja es veu que el criteri acaba essent quantitatiu, encara que pretengui de valorar qualitats com ara la plenitud vital de les persones. En realitat no fa res més que mesurar el capital orgànic de cadascú. Amb aquest criteri, qui més en tingui guanyarà sempre i qui en tingui poc, perquè ja l’ha despès, el poc que li’n queda li serà pres, com diu l’Evangeli.

La zoètica pot ser tan brutal com l’epidèmia i en certa manera correspon a la zoonosi que l’ha originada. Del punt de vista de la natura (que també és el nostre en tant que víctimes del desequilibri ecològic que hem originat), la convulsió mundial sembla un acte de justícia. L’imperialisme despietat de la nostra espècie causa ingents holocausts en les altres espècies cada any que passa. Com un àngel amb espasa de foc, el coronavirus que ens barra el retorn al fals paradís de la mundialització del qual acabem de ser expulsats bé podria ser el darrer avís abans de la catàstrofe definitiva.

Això respecte de la nostra relació amb les altres espècies, però dins l’esfera humana l’ètica té menys a veure amb zoé que no pas amb bíos. El valor d’una vida humana no es pot pas mesurar pels anys ni calcular-se’n la qualitat segons el desgast físic. Aplicant l’edat de tall de seixanta-cinc anys a Cervantes, per exemple, la segona part del Quixot mai no s’hauria escrit. En bioètica estricta, el triatge no pot justificar-se en termes de projecció de la corba vital, entre més, perquè a escala individual qualsevol projecció és estatísticament irrellevant i per tant absurda. Però sobretot perquè el valor d’una vida no es mesura per la duració.

Tanmateix, què cal fer si el dilema esdevé indefugible i el triatge s’imposa per insuficiència de recursos materials i humans? En aquests casos l’ètica del bíos, basada en la biografia personal, resulta impracticable. Salvaríem Cervantes o Avellaneda? I si sabíem que Cervantes es moriria l’any després d’haver-se publicat la segona part del Quixot? L’única ètica acceptable en el dilema a què el col·lapse sanitari sotmet els professionals de la salut és una deontologia aproximativa i necessàriament fal·lible. Si discriminar per edat és democràticament inadmissible, en situacions límit com s’han donat en moments àlgids de l’epidèmia és abominable. Ho és per allò que pot tenir de condemna a mort arbitrària. Per evitar d’assignar un termini arbitrari o un valor especulatiu a una vida concreta, els metges haurien d’actuar d’acord amb una prognosi honesta i informada de cada cas. Qui té possibilitats de guarir-se sense respirador? Qui no en té o en té molt poques malgrat aplicar-l’hi?

Són preguntes de resposta incerta, que exigeixen una capacitat de diagnòstic majúscula i tiben la consciència dels professionals. Si són ètiques, les respostes no poden ser mai automàtiques ni deixar tranquil·la la consciència. Però les persones obligades a arriscar-les podran acollir-se al consol de l’ètica kantiana, la més pura de les ètiques. Per Kant, no hi ha res al món que es pugui considerar bo sense matisos, excepte la bona voluntat. I la voluntat és bona no perquè faci certes coses o assoleixi uns resultats determinats, sinó en virtut de la volició. Imposant-se a la consciència com un principi irrenunciable, la volició és estimable per ella mateixa i és la condició que es puguin estimar totes les altres accions.

Si arran de la mortalitat innecessàriament alta d’aquestes darreres setmanes no es pot pas dir que les accions empreses hagin estat sempre reeixides o siguin totes estimables, no hi ha cap dubte que moltes persones de totes les edats, condicions i professions han demostrat una enorme bona voluntat, empeses per l’imperatiu que Kant anomena categòric i que actua sense tenir en compte l’èxit o l’interès que es puguin derivar de l’acció. Això és cert particularment de molts metges i infermeres i dels curadors d’algunes residències, que, desemparats per les administracions i sense recursos per a protegir-se del contagi, han arriscat la salut i la pròpia vida per no haver d’enfrontar-se al dilema que a les classes d’ètica es presenta com un joc teòric, però que a la vida real es manifesta amb una angúnia punyent.